Fent l'article per a Diari La Veu

4 juliol 2019 06:00h

Aquest matí m’he alçat del llit amb la ment en blanc. Mentre pixava, he anat buscant un cap de fil, vull dir un desig, una anècdota, una notícia, un fet preocupant, del qual tirar i teixir un article. Res no em satisfeia.

M’he rentat la cara i les mans en la pica i he pensat en la figura de Ponç Pilat. El món és ple de gent que es renta les mans davant de problemes polítics, judicials, mèdics, ecològics, socials, meteorològics... que ens porten lentament cap a l’abisme. Podria escriure amb ira o amb ironia sobre aquesta legió de Pilats, però hui no m’acaba de seduir el tema.

Li done de menjar a la gata, que es frega agraïda en les meues cames. Podria escriure sobre ella, sobre els setze anys que viu amb mi, sobre els seus ulls brillants i grocs, sobre el seu pèl negre com el carbó, sobre la companyia que em fa durant les meues llargues hores de solitud... Té els bigots negres, encara que darrerament li n’ha eixit un de blanc que li trenca graciosament la simetria del rostre.

Desdejune en silenci. Busque entre el padró del meu imaginari un personatge interessant que m’inspire. Ahir pel matí vaig veure el Sarier. Caminava alegre, vital, per l’avinguda de València. Prim, de mitjana estatura, calb, amb ulls de fura. Ara està més gros que mai. Vaig treballar uns anys amb ell. Diuen que ha estat molt malalt, però que ha aconseguit superar-ho. Ara és jubilat. Viu amb la seua dona. No han tingut fills.

Quan trencava el dia plovent, solia quedar-se a casa dormint. Els companys que eren al bar fent-se els primers cafés, tot esperant que escampara, s’acomboiaven divertits per anar a buscar-lo a casa i fer-lo alçar del llit. En sonar reiteradament el timbre, enfadat els enviava tots allà on brama la tonyina.

Ningú no li regalà mai el jornal, tenia bones mans per a collir taronja, doblava els qui anaven sempre més endarrerits. Tenia bon caràcter i es duia bé amb tothom.

Li desagradaven profundament les visites que ens feia a l’hort el propietari del comerç per al qual treballàvem.

Aquest, baix, panxut, amb un cap considerable i prepotent, solia aparéixer pel camp com un general, acompanyat pels dos corredors de la casa i pel cap de la colla. Amb rostre seriós, passava revista a les diverses parelles que collíem la taronja. Exigint marcialment que anàrem amb compte amb el producte.

El Sarier, un dia es va posar dret, deixà les alicates sobre el caixó i es va traure de la butxaca el paquet de Winston. Mirà als ulls el propietari del comerç i li oferí un cigarret. Li donà foc i s’encengué el seu. Pegà una pipada profunda i expulsà l’aire amb gran parsimònia. Tot seguit, sense alçar la veu ni fer escarafalls, li va preguntar:

–Quants diners vols pel teu negoci?

Els rostres dels corredors i del cap de colla eren un poema de Bertolt Brecht.

En acabar el desdejuni he rentat els gots, després he agafat la llibreta i la ploma. He mirat durant uns minuts que se m’han fet eterns el paper en blanc, i de colp i volta m’he posat a escriure com aquell que conversa amb una paret de calç.

Mentre escrivia he pensat en Jorge Luis Borges i aquell vers seu: «Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next