Fer periodisme en valencià: Josep Maria Bonilla i la revista «El Mole»

L'1 de febrer de 1837 sortí el primer número del periòdic "El Mole", la primera capçalera periodística publicada íntegrament en català. Certament, en un català "d'espardenya", pensat per al valencià de l'Horta. La publicació passà per moltíssims avatars al llarg de la seua història. Publicar un diari en català no és fàcil al nostre dissortat país i aquesta dificultat continua, malauradament, hui dia.

«El Mole» és la capçalera degana de la premsa en català. Sí, nasqué l'1 de febrer de 1837, sis anys abans que ho fes el barceloní «Lo verdader català». València, amb totes les seues mancances, ha marcat fites, periodístiques també. Ara mateix, el nostre diari, «Diari la Veu», pateix uns problemes que suposaran que deixe de publicar-se a partir de l’1 de gener vinent. «El Mole», amb la seua idiosincràsia i solucions lingüístiques agosarades, fou necessari i contribuí a la visualització escrita del valencià en una època en què el valencià era considerat cosa prescindible; «Diari la Veu» també ho és, de necessari, en els temps que corren, on encara el valencià és considerat cosa prescindible o secundària. Darrere d’«El Mole» era el romàntic Josep Maria Bonilla, voluntariós i demòcrata; darrere de «Diari la Veu» està tot l’equip de persones que el fan possible, professionals que han demostrat a bastament que una veu periodística genuïnament valenciana és possible i, sobretot, necessària.

Aquesta setmana ens ha trasbalsat la notícia de la desaparició de la nostra capçalera "Diari la Veu" com a publicació diària. Jo no puc més que mussitar, com faria el Paco Muñoz, "Que vos passa, què vos passa, què vos passa valencians". És impossible la premsa en valencià? 

Setmana de fredes i de calentes aquesta que precedeix el Nadal imminent. Si dijous, amb joia, sentíem com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea treia els colors a la carca «justícia» espanyola (Espanya, definitivament, no té remei!), el dia anterior, dimecres, els lectors i col·laboradors de Diari la Veu ens assabentàvem que el nostre digital no continuarà editant-se a partir de l’1 de gener proper. Què us diré? La notícia, personalment, m’ha trasbalsat. Precisament, al nostre país, i més concretament al seu sud, no es prodiguen les publicacions en llengua pròpia. El projecte de Diari la Veu, amb dignitat i honradesa, assumia una mancança, sembla ser endèmica, dels valencians: el periodisme en valencià fet al País Valencià estant. Com cantaria Paco Muñoz en la seua punyent cançó: «Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians?». El cantant afegeix: «El nostre país vol viure sense perdre identitat», però —ai llas!— hi ha qui el prefereix amnèsic, menfotista i acastellanat. I això —ep!— governe qui governe, al palau de la plaça de Manises o entre els lleons de la carrera de San Jerónimo. A veure: contra carros i carretes, La Veu del País Valencià, predecessor de Diari la Veu, nasqué en gener de 2013, amb el PP instal·lat a la Generalitat, i morirà —vegeu! Ironies del destí— amb els anomenats botànics, els del canvi i les tan cloquejades persones, arrepapats a les institucions. La negativa d’aquests a complir els compromisos —que de Compromís, ja veieu, ben poc— han acabat per ofegar la viabilitat d’un projecte periodístic des de València en valencià, puix que El Temps, nascut a València i ara mateix dirigit per un alacantí, hui dia té la redacció principal a Barcelona. Vaja! Els botànics s’estimen més —no és cap secret— vessar la pasta en els mitjans generalistes en espanyol, a canvi, per salvar la papereta, d’una pagineta insulsa en llengua pròpia o d’un motor de traducció informàtic. O bé pagar fortunes (43.000 euros) a un mitjà guiri a canvi d’entrevistes adulatòries al cap del Consell. La llengua pròpia els importa un rave, però l’anglès —ostres!— els excita. Panolis! Ximo Puig ha eixit entrevistat a The Guardian, en anglès: oooooh! Xe, que em còrrec! I així ens va, als valencians, amb aquests professionals del postureig ensenyorits de la cosa pública.

Josep Maria Bonilla i Martínez fou l'ànima de la publicació "El Mole" ("El Motle, en valencià estandarditzat). El nom feia referència als motles per a fer les estàtues. Romàntic i liberal, Bonilla formava part de l'esquerra democràtica del seu temps, i evolucionà cap al republicanisme. Escrigué en castellà i en valencià, però en valencià l'obra amb la qual ha passat a la posteritat. Ser el "Nap-i-col" que signava els articles a "El Mole" li donà notorietat i popularitat en una València encara unilingüe catalana. 

Castellà, anglès, el que siga, llevat del valencià, llengua —la nostra!— menystinguda, oblidada, pervertida, llatzerada... De mica en mica s’exhaureix. Esborrada dels mitjans de comunicació de masses valencians. À Punt, de moment, és una anècdota, i ja veurem què passa en el futur. Penseu que hi ha qui ha dit, ni més ni menys que la directora general d’À Punt Mèdia, Empar Marco, que no descarta que À Punt emeta també en espanyol. Xe, apaga i mo-ne! Mentrestant, la premsa escrita continua dominada exclusivament per l’espanyol, premsa espanyola que —oh, sorpresa!— també es beneficia (es beneficia injustament) de les ajudes a la promoció del valencià. Ja veieu quina promoció faran de la llengua pròpia del país mitjans escrits en llengua forastera i, en alguns casos, com passa al sud en els dels grup Moll, manifestament contraris a tot redreçament del valencià.

En tot aquest maremàgnum comunicatiu, per terra, mar i aire, en espanyol, era —encara és— Diari la Veu, amb una aposta sincera pel català nostrat i amb el noble objectiu de vertebrar comunicativament el País Valencià. Ep, poca broma! Els del botànic,fariseus de solemnitat, no es creuen aquest país, que a tort i a dret converteixen en la Comunitat, la imbecil·litat d’Emilio Attard, quan no directament —quina poca vergonya que tenen!— en Castelló, València i Alacant, canonitzant el trinxament del país. Diari la Veu es creu el país i paga les conseqüències, de moment, que no caiguem en el pessimisme. Si més no, la llavor està plantada, i d’altres circumstàncies adverses, de més difícils, els valencians hem superat. València, malgrat les seues contradiccions, del passat, del present i les que vindran, fou la primera ciutat a editar un periòdic en català, a fer de la llengua pròpia vehicle de comunicació d’idees, i això és ben important remarcar-ho. Ens voldríem morts i enterrats, un Levante submís de falla, pet i ronquit, però... Ja veieu, Carles Puigdemont i Toni Comín ja són diputats europeus. Ah! I no m’oblide, i també Oriol Junqueras, ignominiosament engabiat pels esbirros de la foscor.

Ai, escriure en català! A uns, als valencians, i als altres, als del Principat de "Lo verdader català", els recriminaven per què escrivien en català. Veges tu, i han passat dos segles i continuem amb la mateixa murga! Els d’El Mole replicaven perquè així parlava el poble: "Pera instruir al poble se li ha de parlar lo llenguache o en la llengua que li siga mes comprensible, o que millor entenga. Si els valencians entenguesen millor el grec que el valencià en grec devíem publicar el periòdic". 

No ho dic debades: esbirros de la foscor, de la burrera, els ¡vivan las cadenas! de tota la vida. Contra aquests ¡vivan las cadenas! borbònics, encara hui ben vivitos y coleando, combateren els partidaris de les llibertats públiques quan l’absolutisme espanyol s’esquerdà en 1808. Un d’aquests lluitadors per la llibertat fou el valencià Josep Maria Bonilla i Martínez, un home que ara mateix, si em permeteu que ho diga, em recorda —i molt!— al tarannà que desprèn l’editor de Diari la Veu, Moisès Vizcaíno i Garrido, tots dos homes íntegres, cadascú en la seua època, ambdós capaços d’arriscar fortuna i vida plaent en pro dels seus ideals democràtics. Tots dos advocats i tots dos emprenedors periodístics: un, Bonilla, el factòtum d’El Mole (El Motle, si apliquem la normativa de l’estàndard actual), el primer periòdic publicat íntegrament en català, i l’altre, Vizcaíno, l’ànima de La Veu del País Valencià ara Diari la Veu. L’un i l’altre, val a dir-ho, dos visionaris enfrontats a una realitat que negava i encara nega drets. La premsa en valencià forma part del nostre dret fonamental a viure en valencià. Si no n’hi ha, tan preocupats com estan —mireu l’exemple citat de l’Empar Marco— amb els castellanots, ens conculquen aquest dret als valencians. Vaja per davant la meua admiració per Josep Maria Bonilla i no menys i sobretot per Moisès Vizcaíno i per totes les persones que han fet possible —i encara, de moment, el fan fins al 31 de desembre— el projecte de Diari la Veu.

"Lo verdader català" aparegué a Barcelona el 15 de març de 1843. Era de tarannà diferent a "El Mole" i es convertí en l'òrgan principal de la incipient Renaixença. 

El naixement d’El Mole

No és aquesta la primera vegada que Diari la Veu parla d’El Mole, que ja edità un article sobre aquesta publicació en octubre de 2016, signat per Francesc Jover i Domínguez. L’autor ja destaca que, publicat el primer número l’1 de febrer de 1837, s’avançà en mitja dotzena d’anys al naixement del barceloní Lo verdader català, que eixí per primera vegada el 15 de març de 1843. Una i altra publicació eren, però, de tarannà diferent. La valenciana tingué més vida i nasqué per la necessitat de comunicar amb la pagesia de l’Horta de València, mentre que la del Principat esdevingué l’òrgan de la naixent Renaixença. Lo verdader català tingué una vida efímera, sis números, l’últim publicat el 31 de maig del mateix any que nasqué. A El Mole, en un principi, li passà una cosa igual, que durà de febrer a agost de 1837.

Ai, escriure en català! A uns, als valencians, i als altres, als del Principat, els recriminaven per què escrivien en català. Veges tu, i han passat dos segles i continuem amb la mateixa murga! Els d'"el Mole" (Josep Maria Bonilla), al núm. 5 (23 de maig de 1837), replicaven perquè així parlava el poble: «Per a instruir al poble se li ha de parlar lo llenguache o en la llengua que li siga mes comprensible, o que millor entenga. Si els valencians entenguesen millor el grec que el valencià en grec devíem publicar el periòdic» (respecte, en la citació, la grafia original). En canvi, la publicació principatina, més primmirada, en el seu núm. 4 deia: «lo principal objecte que nos proposarem al emprender la publicació de Lo Verdader Catalá fou traure nostre hermós parlar de l’estat de postració i abatiment en que se troba, ostentar sas riqueses y bellesas». Això de «nostre hermós parlar», de moment, els escriptors d’El Mole, ho deixaven a banda en pro de la intel·ligibilitat. Era valencià —diguem-ne— d’espardenya, fet servir a dretcient, perquè el seu públic era pagès i majoritàriament illetrat. El Mole era llegit en grup, on el que sabia de lletra —i força vegades malament— llegia i la resta escoltava. L’escola arribava on arribava i, si arribava, arribava en castellà. Alfabetització en castellà que suposava aculturització en valencià. Vegeu si fa anys que els espanyols ens adoctrinen. Fa feredat pensar-ho. I ara per quatre classes a l’escola que reben en català, els que viuen ací, se’ls esmussen els budells. Alguns fins i tot estan exempts.

"El Mole", volia propagar les idees liberals en els seus lectors. El discurs en castellà, traslladat al món rural valencià, li semblava fora de joc, una manera més de fer carlins. Atenció! El País Valencià d’aleshores era esfereïdorament unilingüe —unilingüe en català!— per als espanyols. Impossible aleshores passejar la mala bava del Toni Cantó o la Beatriz Gascó per carrers i places. 

Josep Maria Bonilla, àlies Nap-i-col a El Mole, volia propagar les idees liberals en els seus lectors. El discurs en castellà, traslladat al món rural valencià, li semblava fora de joc, una manera més de fer carlins. Atenció! El País Valencià d’aleshores era esfereïdorament unilingüe —unilingüe en català!— per als espanyols. Impossible aleshores passejar la mala bava del Toni Cantó o la Beatriz Gascó per carrers i places. «Pera instruir al poble», deia El Mole, «se li ha de parlar lo llenguache o en la llengua que li siga mes comprensible, o que millor entenga». Parlar lo llenguache del poble no vol dir, però, negar l’evidència. El Mole treballava a dretcient així amb la pretensió d’arribar al major nombre de lectors possible, però Bonilla i els seus col·laboradors eren conscients de la unitat de l’idioma, d’una llengua que, si s’escau, ja farien servir literàriament com Déu mana. Hi hagué el propòsit de fer servir un valencià més acurat ortogràficament; de fet, feren servir l’ús de c per al fonema fricatiu alveolar sord davant e i i (ciutat), i àdhuc empraren el dígraf ny, però no anaren més enllà, o més aïna no els deixaren. La primera etapa d’El Mole acabà aviat, a conseqüència de denúncies per criticar el govern de l’Estat (bé, l’Estat únic aleshores, que ni autonomies ni hòsties, l’espanyol). Espanya, a la vista està, no suporta les crítiques, i les seues forces fàctiques encara menys. El Mole criticà la despesa desordenada, allò que diríem ara —clar i castellà— el pelotazo. Mentre els liberals —diguem-ne— progressistes, així s’autoanomenaven, foren al poder (una mena de PSOE avant la lettre) El Mole anà fent, però quan arribaren els neoabsolutistes dits «moderats», als d’El Mole se’ls acabà el bròquil. Espanya, de debò, és incorregible. Llàstima que no tinga més temps per a explicar-ho des de la tribuna que m’ofereix Diari la Veu. Franco, ja sabeu, deixà tot atado y bien atado en 1975, i els franquistes s’empatollaren la Transició, una Transició eterna que encara dura. En 1833, l’absolutista Ferran VII deixà els moderats, els encarregats de canviar-ho tot perquè res no canviàs. Resultat: la Constitució de 1837 (promulgada el 18 de juny), un nyap constitucional com el del 1978: abaixada de pantalons progressista davant els absolutistes reconvertits, els moderats. Xe, com en 1978, igualet!

Pasqual Pérez i Rodríquez signava els articles a "El Mole" amb els pseudònims "Patata Grossa" i "Peres Tendres". Escriptor, periodista i fotògraf, ell ix a la primera foto presa a València, a la imatge, en 1848. 

El liberal Bonilla

Josep Maria Bonilla i Martínez era un romàntic d’idees liberals. Ep! Liberals de debò, els històrics, no això que vindiquen els de Ciudadanos, els PePeros i resta de fauna neofranquista. Nasqué a València en 1808, any de gran transcendència històrica, puix que els Borbons renunciaren a la corona hispànica a favor de Napoleó Bonaparte. El pare de Josep Maria, un notari que exercia a Llíria, era un liberal convençut, un negre, en l’argot polític de l’època. El fill, doncs, es crià entre idees que propugnaven la revolució burgesa que a Espanya mai no arribà. Ferran VII, que recuperà el tron, morí al llit, com Franco. La resta, doncs, «transició». Encara un adolescent, Bonilla conegué la repressió, quan l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (l’exèrcit francès encarregat de restablir l’absolutisme a Espanya en 1823). Ni sobirania nacional ni hòsties, els PP, Cs, Vox de sempre se la passen pel rabo sempre que els cal. En 1823 permetent la invasió absolutista, en 1936 provocant una guerra civil amb intervenció de les potències feixistes, en el 2011 —amb l’ajut de la sempre aplicadíssima socialdemocràcia de xixa i nap— modificant a pler l’article 135 de la Constitució espanyola de 1978 i ara, en el 2019, enfonsant-se en el més absolut ridícul davant Europa per la negació de drets fonamentals als ciutadans. Ja us ho he dit més amunt: incorregibles!

Bonilla era un home del seu temps. Així que no espereu veure en ell i els seus correligionaris partidaris devots de la valencianitat. Ara bé, la història era present i Bonilla creia en una Espanya foralista on s’encabissen les diferents realitats que la conformaven. Bé, Bonilla era un federalista sense arribar a definir-s’hi. Creia —i a les pàgines d’El Mole ho escrivia— en un estat que inclogués els furs de cada territori, amb la figura del rei com a àrbitre. Àrbitre, òbviament, no contaminat, com li passa ara al Felipito VI, que ben ficà la pota aquell 3 d’octubre de 2017, i continua sense desficar-la. Com a tot Borbó, des de Felip V ençà, és individu de ment limitada. Bonilla milità a l’esquerra del liberalisme i en això es quedà, que no deixà de ser allò que diríem ara un podemita qualsevol. Ah! Però podemita a la valenciana de debò, no per a fer el rendibú al polític madrileny mediàtic de torn. L’anticentralisme de Bonilla era verament exacerbat. Una cosa és formar part d’Espanya i una altra manifassejar els valencians des de Madrid. D’això, el Baldoví n’hauria de prendre nota, a ell que tant li agrada passejar-se per Madrid amb els sons d’Amparito Roca i Chimo.

L'altre col·laborador de Josep Maria Bonilla a "El Mole" era Josep Bernat i Baldoví. Encara que d'idees tan diferents, això no fou obstacle per a una estreta col·laboració. Signava a "El Mole" amb els pseudònims "Sento Formal" i "Garrofa". 

Bonilla no era un acaparador de prebendes. Entre ser periodista independent o mamar de la política, preferí allò primer, la qual cosa maldecaps li donà i algun disgust. Era advocat i havia col·laborat activament en la lluita contra el carlisme, però una vegada arribada la pau tingué la decència de mantenir-se al marge de l’acaparament de càrrecs. Això tingué especial importància en 1840, quan el govern moderat espanyol féu figa. Fou el moment de la reaparició d’El Mole. Coincideix (novembre de 1840) amb el moment en què Espanya envia a pastar fang la regent Maria Cristina (la mare d’Isabel II) i, de la mà dels progressistes, proclamà com a regent el general Baldomero Espartero (ja sabeu, el del cavall amb bons collons). L’espadón Espartero es féu amb el govern i amb ell, com quan Felipe González (us en recordeu?) algú albirà que una nova Espanya fóra possible. Mentida! Com ja m’he referit en un altre lloc, Espartero acabà caient, amb València com a lloc d’inici de la revolta antiesparterista.

Amb Espartero en el poder, El Mole continuà publicant-se fins a 1841, fins que els progressistes estrictes deixaren el govern. El Mole, com Diari la Veu hui dia, feia pupa als pandorgos de l’època. Als pandorgos i també —atenció— als equidistants i patuleia progre que vol mamar de la cosa pública a pler. N’hi havia en 1841 i n’hi ha en el 2019. Què us diré? Amb blaverades a dojo, una gestió deficient (la que fa l’Oltra dels centres de menors és escandalosa i ningú del seu partit li diu res a la tia), riure-li les gràcies a l’amo de Madrid (quina ànsia de fer Pedro Sánchez president a canvi de res) i voler emular el sàtrapa Camps amb panegírics ben pagats a The Guardian, no farem país. En 1841 El Mole no es callava, en el 2019, des de les pàgines de Diari la Veu, tampoc. I en 1841, com en el 2019, la premsa crítica fou ofegada. En el temps d’El Mole, per una llei d’impremta draconiana que exigia pagaments a cada publicació. Per tal d’evitar-la, El Mole s’edità amb els títols El Rossinyol, El Borinot o El Papafigo. Finalment, però, tot i la seua popularitat, no aconseguí reeixir. En els temps que corren, en el segle XXI, la prebenda ve de la publicitat institucional.

En 1870 "El Mole" visqué la seua darrera etapa. Geni i figura fins a la sepultura, Bonilla no s'estigué de criticar els "pandorgos" de sempre i també els companys ideològics. Bonilla criticava el gran nombre de partits, que ell representava irònicament com una multitud d'ases en un estable. 

La fi d’El Mole

El Mole, però, com Au Fènix, ressorgí en 1854 (tercera etapa), ara amb un Bonilla arrenglerat a les files del Partit Demòcratic. Els demòcrates eren l’escissió de l’ala esquerra del Partit Progressista (els liberals estaven dividits en moderats i progressistes). Per a Bonilla, que així ho escriu a les pàgines d’El Mole, «el partit democrátic pur y honrat es l’únic que está destinat á obrar la salvasió de la patria». El Mole continuà tenint problemes econòmics, però no obstant persistí, com una veu periodística alternativa al poder governant, fins al núm. 54, de 23 de febrer de 1856. Del 2 de novembre de 1863 al 2 de març de 1864 El Mole torna a estar amb els seus lectors (quarta etapa). Cada vegada més radical en els seus plantejaments democràtics, entre finals de 1864 i març de 1865, El Mole apareix com a suplement del diari Los dos reinos (cinquena etapa). El 24 de febrer de 1870 El Mole inicià la seua sisena i darrera etapa. Fou una etapa breu. Bonilla ja s’havia convertit al republicanisme, però la seua crítica no distingia pel color polític. Arribà un moment en què representà la pluralitat de partits amb un estable ple d’ases (els partits) menjant. I fins ací arribà Bonilla i el seu periòdic. Bonilla arribà a conèixer la I República (1873), fins i tot viatjà a Barcelona buscant fortuna (1877). Tornà a València, on morí el 7 d’agost de 1880, amb setanta-dos anys. Teodor Llorente escrigué d’ell, a l’Almanaque de Las Provincias (1880): «¡Pobre Pepe Bonilla! ¡Su suerte ha sido bien diversa! Pocos meses después de la ruidosa muerte de Boix, en el caluroso agosto, pudiendo advertir los pacíficos vecinos de la calle del Trinquete de Caballeros, que entraban y salían con paso apresurado personas de alguna posición en un modestísimo cuarto bajo de la antigua casa situada frente a la de los marqueses del Tremolar. Poco después, la campanilla de comulgar avisaba la llegada del sacerdote con los Santos Óleos. ¿Quién era el que espiraba? Aquel hombre, sombra misteriosa de un pasado brillante, era el popular escritor del Mòle, el activo, enérgico y valiente Bonilla...».

Bonilla i El Mole, dos referents de la premsa valenciana per mèrits propis. Ningú li llevarà la fita, a El Mole, d'haver estat el primer periòdic escrit en català. Tot i que en el valencià apitxat de l’Horta, així escrit a dretcient, en definitiva, en català. A El Mole col·laboraren escriptors com Pasqual Pérez, que signava amb el pseudònim Patata Grossa i Peres Tendres, i, tot i la diferència ideològica, Josep Bernat i Baldoví, el Sento Formal o Garrofa d’El Mole. Per què el nom? El Mole —el motle— feia referència als motles per a fer les estàtues. Bé, calia fer un home nou, un llaurador nou, que rebutjàs la servitud. Vet ací el nom, que no era debades. El Mole fou el primer, i després d’El Mole en vingueren més, de periòdics en valencià, principalment satírics, que era una forma fàcil de connectar amb el poble. Al cap i a la fi, premsa en valencià, tan necessària al nostre país. Ànims a l’equip que forma Diari la Veu. La vostra faena és la garantia de la vostra vàlua, professional i patriòtica. El present, potser, ara ens resulte desesperançador, però tingueu sempre en compte que encara hi ha molt a guanyar i a gaudir. Cal premsa en valencià i persones com vosaltres perquè arribe a tots els valencians.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next