Fibres

25 octubre 2019 06:00h
Sheila Hicks a l'entrada de la seua exposició al Museo Precolombino de Santiago de Xile

Ara mateix -i fins el gener del 2020-, al Museo de Arte Precolombino de Santiago de Xile, es pot visitar Reencuentro, una exposició que reuneix més de cinquanta obres de Sheila Hicks. Torna, doncs, l’artista estatunidenca al país andí seixanta-un anys després que hi fera una estada durant la qual va arribar fins a l’illa Navarino, a la Tierra del Fuego. Llavors ja va dur a terme una mostra de pintura al Museo de Bellas Artes de la capital en què també va participar el fotògraf Sergio Larraín -que s’incorporaria a l’agència Magnum més endavant-. Aquell viatge -que va iniciar a Veneçuela i va continuar per Colòmbia, Equador, Bolívia i Perú- va marcar profundament els inicis de la seua carrera i ha influït en tota la seua obra posterior, una obra concebuda a partir del diàleg entre l’art precolombí i l’art contemporani. “On vaig, veig la cultura local i sempre el més fort és la cultura del material: com la gent usa el fil per vestir-se, per viure i per tots els seus rituals”, diu Hicks. No oblidem que quan hi va anar, ella ja coneixia moltes coses de les que hi trobaria gràcies a les classes que havia impartit a la Yale University l’historiador George Kubler i a l’article sobre teixits preincaics que ella havia escrit, basant-se en el llibre Textiles of Ancient Peru and their Techniques (1934), de l’etnòleg Raoul d’Harcourt, l’única referència que hi havia en aquell moment -indica ella mateixa-.

Sheila Hicks, 'Textil Fresco', 1969; 'Waterfall', ca. 2000, i 'Fishing eels'. Lli, seda, cotó i llana 

De les imatges que Kubler hi ensenyava, el color, el disseny i la forma de les peces li van cridar tant l’atenció que va decidir aprendre a teixir. Volia saber com s’estructurava el pensament preincaic amb fils, amb línies i, a mesura que hi aprofundia, més s’adonava de la sofisticació d’aquelles teles. “Feien enginyeria en tres dimensions i creaven materials propis. Cada tribu fabricava les seues coses i n’hi havia una varietat infinita. El seu llenguatge es movia en una xarxa de línies que es convertien en plans flexibles en la seua roba i en les teles rituals […] La riquesa del llenguatge tèxtil preincaic és el més complex que ha existit en la història”, explicava l’artista en una entrevista concedida el 2015. Aquest interès, que no ha decaigut mai, l’ha portada a difondre el llegat d’aquells pobles per tot arreu: “Sempre que expose pel món, dic a tothom que ha de conèixer la cultura precolombina de l’altiplà d’Amèrica del Sud. Perquè tenien una intel·ligència superior per creuar fils, combinar idees, trobar-hi un sentit i fer-ho funcionar”.

Sheila Hicks, 'Baôli Chords/Cordes Sauvages', 2014, i 'Menhirs', ca. 2000. Cotó, llana, lli, seda i bambú 

Reencuentro es divideix en quatre seccions complementàries en què es busca “mostrar la vida de la història tèxtil”, assenyala la curadora, Carolina Arévalo. Hi trobem el fil com a unitat essencial, l’arquitectura i la fotografia, els espais cromàtics, el paisatge i la memòria per finalitzar en l’Ésser Tèxtil. “Hi partim de la unitat mínima, el fil, ja que aquest es pot considerar com la línia. Després passem al pla, perquè es construeix mitjançant la superposició de línies. I, per últim, a l’escultural, a les tres dimensions”, continua Arévalo. A més, la presència de peces de la col·lecció del museu fa visible el vincle existent entre aquestes produccions ancestrals i el treball de Hicks. “L’art precolombí va continuar vivint després de Cristóbal Colón. De fet, hem d’agrair a persones com els teixidors, que es mantinguen moltes tradicions. Cal que tinguem fe en els teixidors, ja que la seua tasca és primordial per traspassar la riquesa cultural de moltes societats, la seua veritat”, afirma l’estatunidenca. Malgrat certes crítiques que l’acusen d’apropiació cultural i eurocentrisme, ella ha argumentat sovint que no reprodueix el passat, sinó que en continua la història i anuncia el futur. “Es tracta de l’alfabet de la intel·ligència, on es creuen línies i idees per tal de crear així poesia: amb un color, amb dos, amb mil colors. És necessari mirar en més d’una direcció”, insisteix.

Sheila Hicks davant de 'Compass', 2012. Llana i ferro

Des de la dècada del 1960, l’ús cada vegada més freqüent de materials no tradicionals en l’art, en molts casos relacionats amb activitats considerades pròpies de dones, va obrir debats en l’àmbit feminista -ja que la reivindicació del que, en general, s’entenia com a decoratiu podia perpetuar l’exclusió d’aquestes labors- i va anul·lar de manera definitiva les diferències entre art i artesania. Recordem, però, que les teles i la confecció ja hi havien estat incorporades molts anys enrere: Sonia Delaunay duia a terme Manta el 1911 i els Vestits simultanis el 1913, i Sophie Tauber, Composició vertical-Horitzontal, un brodat geomètric fet per penjar-se a la paret, el 1916. La consolidació de les fibres com a element important va tindre lloc en bona mesura en Embolics deliberats, una mostra a cura de Bernard Kester, que es va poder veure el 1971 a la Universitat de Califòrnia, a Los Àngeles, en la qual va participar, entre altres tretze artistes, Sheila Hicks, que ja llavors va plantejar el tapís com a escultura. Unes escultures de gran format fabricades amb fils gruixuts que transmeten calidesa i emoció.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next