Flâneries espirituals (I)

11 març 2019 06:00h
Autor: Pixabay

«El món dels esperits no està tancat», Johann W. Goethe

Res més eficaç per a esvair la idealització de tants personatges locals i internacionals, presentats com a models i referents, que el desmuntatge de la seua màscara social i la desmitificació de l’aparença personal que resta, per exemple, de les gestes del seu jo, de la seua llegenda èpica, que diria el psicoanalista Jacques Lacan. El canvi de percepció serà, evidentment, radical. Però desapareguts els obstacles externs, apareixen les traves internes, com diria el sociòleg Lluís Aracil. I així, la visió de la crua veritat tant ens pot portar a l'enfrontament, amb la nostra conversió en adults racionals, com a la fugida per por/pànic a les conseqüències de les nostres accions, amb la immersió en l'autoengany. Tertium non datur.

En el cas del colonitzador espiritual, de prendre consciència de la brutal realitat, aquest passarà de salvador de les nostres vides a representant d’allò pitjor de l'ésser humà: la falta de consciència humana, la creença en la possessió de la veritat absoluta, la desraó, el fanatisme, la persecució i la caça del diferent, l'obsessió-compulsió pel llavat de cervell de l'Altre… En síntesi,  se'ns presentarà com un apassionat i abnegat militant en el voluntariat pel totalitarisme.

Per això, ens sumirà en la perplexitat la seua excel·lent harmonia interior. Ni el seu infernal univers, ni el seu programa d'acció psicopàtica, ni la seua pròpia despersonalització… semblen desestabilitzar-lo i fer forat en ell. Però ens retornarà a la lucidesa la captació dels seus potents i les seues fortes compensacions. El benefici secundari del seu quadre clínic, que diria la psicoanàlisi. És a dir, la plena normalitat en el seu grup, un fervent anhel seu; la seguretat en un nirvana futur, el totalitarisme promés; i la realització del seu altruista sentit de la vida, consistent en l'alienació de l'Altre i la seua conversió en satèl·lit seu; la indispensable praxi demanada per a la seua ascensió al feliç més ençà i més enllà.

Un procés de satel·lització, aquest, que necessita una sòlida i absoluta relació de poder com a sustentació i com a fi que aconseguirà  amb el triomf en aquests dos camps de la seua especialitat, la definició de la relació i la definició de la realitat. El camp de l'inici de la batalla per l'estructura, a conveniència pròpia. Tanto monta, monta tanto. Encara que l'estratègia varia en la definició de la relació o en la definició de la realitat, la relació de zig-zag existent entre ambdues farà que, en essència, tots dos processos siguen el mateix, independentment del seu punt de partida. De fet, el final dels dos serà idèntic.

L'estratègia del colonitzador espiritual en el cas d'optar, com a inici de la batalla per l'estructura, la definició de la relació, consistirà en la presa, amb un subtil colp de mà, per a, des d'aquest lloc clau, convertir el seu discurs i el seu mapa de la realitat en  dominants i promoure així la seua interiorització per part de l'Esclau, que, al seu torn, provocarà la seua submissió cada vegada major… Una dinàmica en cercle viciós que portarà a l'alienació de l'Altre.

I si opta com a inici per la definició de la realitat, el colonitzador espiritual, amb la seua formació constructivista, capturarà l'Altre amb un discurs tancat, impecablement construït i sense fissures. La seua habilitat argumentativa farà la resta en transformar les possibles objeccions en raonaments a favor. I pres el lloc de l'Amo, el seu discurs i el seu mapa de realitat s'interioritzaran i es tornaran en dominants amb la consegüent major submissió del seu Esclau… Una dinàmica en cercle viciós també que portarà com en  la definició de la relació a l'alienació de l'Altre.  

Òbviament, els sentiments de por, desolació, buit i absurd, i el poder i les seues metàfores com a únics valors seran els emergents en el món engendrat pel colonitzador espiritual. Una vertadera distòpia de marcat estil cratòlatra i paranoide amb l'estructura d'un autèntic forat negre desintegrador de tot allò noble creat per l'ésser humà: la humanitat, la raó, la llibertat-igualtat-solidaritat, el diàleg, la civilització... i, per descomptat, també de nosaltres, els seus representants; un avís per a navegants, senzillament, perquè ningú es faça il·lusions.

                                 ---------------------------------------------

Arrancant de la definició de home en anglés, el lloc propi d'algú, i a través de metàfores il·lustratives (aquell lloc en el qual u se senta com peix en l'aigua, aquell lloc en el qual un se senta en el seu medi...), arribem amb el sociòleg Luis Aracil a una definició abstracta de home, aplicable en les anomenades ciències socials i polítiques: un home és aquell àmbit o conjunt social en el qual es conjuguen en harmonia la llibertat i la seguretat —indispensables la una per a l'altra, per cert. Ací, ens centrarem en els micro-homes en llibertat, deixant de moment de banda  el tema dels macro-homes en llibertat per utòpics ara com ara.

La deshumanització d'una societat, com l'actual, i la conveniència dels micro-homes en llibertat estan en relació de regla de tres directa. Fins al punt que aquests semblen un invent fet a propòsit per a pal·liar-la per ser: a) un nucli protector per als representants de la sensibilitat humana davant un món amenaçador i hostil; b) un refugi protector per a evitar la seua caiguda en el desarrelament i l'aïllament; c) una estructura de plausibilitat per a la seua existència real davant la possible l'alienació; d) un mitjà per a exercitar la seua lucidesa davant el perill de perdre l’oremus; e) un niu per a concebre i desenvolupar projectes davant la indiferència i el menysteniment; f) una plataforma per a transformar contextos en el nivell englobant davant la soledat; g) un oasi, en primera i última instància, per a aconseguir l'harmonia personal immers en un cosmos conflictiu… La seua necessitat mateixa, crec, ha pres la paraula amb eloqüència.

                                               --------------------------------

Res no hi ha més difícil que ser lliure en una societat de classes. La nostra manera de pensar, sentir, ser i actuar: l’habitus (un concepte del sociòleg Pierre Bourdieu) està determinat, excepte en els místics, crec, per l'entramat cultural-social-econòmic-polític, alhora que el reprodueix. Karl Marx, com a sociòleg, va apuntar també en aquesta direcció: «L’ésser social determina la consciència, no la consciència l’ésser social». I amb  la noció d'inconscient del psicoanalista Sigmund Freud, la llibertat en abstracte va quedar ja suspesa fins a una altra ordre. Un complex d'Èdip no resolt, per exemple, determina potser en un nivell lògic superior el nostre ésser personal i social.

Impossible ser lliures, doncs, en una societat de classes, crec, sense: a) una certa independència econòmica; b) una permanent descodificació personal, cultural, social, econòmica, política i existencial per a desaprendre l’habitus adquirit i una contínua i objectiva autoconstrucció i construcció d'un sentit propi; c) un procés de fer conscient l'inconscient; c) el desafiament a l'Altre i a les creences establides, subvertint l'ordre establert amb el perill de l'ostracisme social o la mort física; d) la construcció de micro-homes i la lluita per macro-homes, segons les nostres possibilitats...

Uns  obstacles seriosos, per descomptat, però no d'impossible superació. Per als amants de la llibertat, evidentment. No en va es troben absents de traves internes a l’efecte. D'una banda, gaudeixen, per exemple, de la necessitat, de l'interés, de la volició, del desig i de la voluntat i d’una concepció de la llibertat impecable, la d'instrument per a millorar les seues biografies, com diria Jean Paul Sartre, i, d’altra, gaudeixen d’una molt alta motivació pel fet de tindre la llibertat com un valor i un bé suprems, com l'assoliment d'un dels cims més alts de la Humanitat.

                                                                                                                ( Continuarà)

                                     ---------------------------------------

El flaneur espiritual és un passejant pel món dels esperits que, amb l'atenció flotant, segueix el seu pensament i la seua imaginació en una sentit fins que alguna associació d'idees o imatges, una relació pel sentit o senzillament la serendipity (casualitat afortunada) el fan canviar de direcció. I així successivament fins al final del seu passeig que igual pot ser el punt de partida o els seus antípodes. Com a mostra, valga aquesta flânerie espiritual, el principal objecte de la qual és convidar l'interlocutor a fer la seua.

(Traducció del castellà per V. Berenguer)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next