Florinda la Cava i la fi d’Espanya

El rei dels gots Roderic sucumbí a la bellesa de la jove Florinda i això comportà la fi d'ell i el regne dels gots d'Hispània. Això expliquen les cròniques àrabs que narren els fets de la conquesta islàmica de la península Ibèrica. Llegenda? L'art ha fet motiu del bany de la sensual Florinda al Tajo, bany fatal, puix que comportà la fi del regne dels gots. 

La jove goda Florinda, dita «la Cava», fou la responsable inconscient de la fi d’una Espanya que s’exhaurí, la dels gots. Ella, la Florinda, no ho volia, però la set luxuriosa del rei Roderic propicià la venjança del pare de la xicota, el comte de Ceuta Julià, que sentí tacat el seu honor, i d’això la invasió, de nord-africans i àrabs, i la conversió de la Hispània goda en l’aràbiga Alandalús. La cosa, passar de cristians a moros, no anà d’un dia, però hi ha un moment, un succés, que marcà el descabdellament dels esdeveniments, i aquest fou —deien els relats medievals— l’ajuntament carnal del rei adúlter amb la bella Florinda.

A Madrid, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han protagonitzat la seua particular abraçada, com Maroto i Espartero en 1839. L'escriptor Charles Dudley Warner escrivia que "politics makes strange bedfellows". Efectivament, així s'ha succeït al llarg de la història, amb abraçades que acabaren malament, com la del comte Julià de Ceuta al rei Roderic. Li envià la filla i el rei se la beneficià. Julià, assedegat de venjança, pensà a castigar el rei facilitant l'entrada dels musulmans a la Península. Tot plegat, finalment, acabà en tragèdia. Els invasors conqueriren el país i acabaren amb el regne dels gots, amb Roderic, amb Julià i també amb la dissortada Florinda. 

Que ve la fi d’Espanya, ai quina por! Els relats apocalíptics se succeeixen en època de crisi institucional o política, com ara, reviscolats per la puixança del «procés» principatí. Fins i tot hi ha qui inventa —i tenen el morro de dir-se premsa seriosa— conxorxes d’independentistes catalans amb espies russos amb l’única fi d’acabar amb Espanya. Ací, a la terra dels valencians, mentrestant, mirant-se el melic o bé continuant instal·lats a la lluna de València, perdent el temps en ridícules performances, com la cadena humana de divendres passat pel «finançament just». I a Madrid, el socialisto Sánchez i el podemita Iglesias han protagonitzat la seua particular Abraçada de Bergara. No ho dic debades, que les posicions de tots dos, com hem viscut en els darrers mesos, eren tan irreconciliables com les dels generals Maroto (carlí) i Espartero (liberal) en 1839. Però com deia l’escriptor estatunidenc Charles Dudley Warner, polítics makes strange bedfellows («la política fa companys peculiars de llit»), i, efectivament, la política —més aïna la set de poder— uneix els personatges més diversos. Si Florinda, la filla del comte Julià, acabà a la cort toledana de Roderic era per les ambicions polítiques del pare. Després succeí el que succeí: una de les dues parts se sentí traïda, estafada, i esclatà el conflicte.

Roderic, nét de qui fou rei Khindasvint, conquerí el poder gràcies a una parcialitat de la noblesa goda oposada al rei Vítiza i als seus fills. Roderic s'imposà en quasi tota la Península, no al seu extrem oriental ni a la Septimània. Ell fou el darrer rei dels visigots, el darrer rei d'Hispània. 

El comte cristià que governava Ceuta, un personatge enigmàtic amb el nom de Julià (també dit Olbà), envià la seua filla a la cort de Toledo. En definitiva, política. L’envià per a tenir influència, presència, a la capital. Però a Toledo, la capital gòtica d’Hispània —vatua, també a la Carpetovetònia!— les coses, políticament, llavors no rutllaven. El rei Vítiza no havia reeixit a fer la monarquia hereditària (els gots elegien els seus reis) i quan traspassà, en el 702, una part de la noblesa (els únics subjectes polítics aleshores, que la resta no pintava res) es decantà per fer rei un nét del rei Khindasvint de nom Roderic, que posà cul per amunt les decisions i sistema d’influències del seu antecessor. Julià, enviant la seua filla a Toledo apostava pel cavall d’antuvi guanyador, Roderic, que s’imposà a quasi tota la Península. Val a dir que aleshores Hispània s’estenia més enllà dels Pirineus i englobava la Septimània o, el que és el mateix, la terra dels set bisbats ultrapirinencs de Narbona (la capital, d’això també el nom de Gàl·lia Narbonense), Elna, Carcassona, Besiers, Agde, Lodeva i Magalona; o sia, la major part del Llenguadoc. Ara bé: ja aleshores aquestes terres i les veïnes del sud de la serralada pirinenca. En època del rei Vamba (672-680), la Septimània i la Tarraconense (els catalans estrictes abans dels catalans) havien viscut el seu particular «procés» fent costat al rebel Flavi Pau (Flavius Paulus).

Els "Akhbār Majmū‘a", o col·lecció de tradicions àrabs escrites en el segle XI, l'historiador nord-africà al-Maqqarī i altres cròniques i històries, atribueixen a la incontinència de Roderic la fi de la Hispània gòtica. Mentre Florinda (hi ha qui l'anomena Oliva) es banyava al Tajo, fou sorpresa per Roderic, que la veié nua i la cobdicià fins a posseir-la. Fóra o no fóra això, la trobada entre el rei got i Florinda es convertí en llegendària. A la imatge, el quadre "Florinda", de Franz Xaver Winterhalter (1852), hui dia al Metroppolitan Museum of Art de Nova York. 

Ai llas, l’encaix territorial! Ja era un problema en època del regnum gothorum d’Hispània, puix que la Península, sempre diversa, mai no s’avingué a dependre d’un poder polític centralitzat a la Carpetovetònia, que assolí la capitalitat, Toledo, quan els gots foren foragitats d’Aquitània pels francs en el 507. Fins aleshores la capital havia estat Tolosa de Llenguadoc. I aleshores, a més a més, un altre poble germànic, els sueus, eren els amos de la Gal·laècia (d’això el nom Galícia), mentre que els bascos, a la seua, no admetien el poder gòtic sobre el seu territori. Els sueus foren eliminats del mapa en el 585, conquerits pel visigot Leovigild; no obstant això, la petja hi restà, com també hi romania, en els inicis del segle VII, el record de la presència bizantina —dels romans orientals— al sud de la Península, des del Baix Vinalopó a Màlaga. La província de Spània es deia, la qual, en el territori que en el futur serà el País Valencià, incloïa, si més no, Elx (l’Íl·lici romana).

Dir Hispània, Spània o Espanya, per als homes del segle VIII, no tenia les connotacions polítiques i identitàries que té des del segle XIX ençà, quan els liberals carpetovetònics, els de Cadis i continuadors, s’empatollaren l’estat nació dels castellans, el qual, a la força, eliminava tota peculiaritat no castellana del seu imaginari estatal. Nasqué aleshores l’Espanya reduccionista (de Portugal se n’oblidaren), que prescindia de la diversitat, de llibertat emasculada i, a més a més, de xaranga, pandereta i rojigualda. A l’edat mitjana, Espanya era un concepte merament geogràfic, fins i tot amb ressonàncies erudites, que en àrab fou rebatejat al-Andalús (pronunciat, en andalusí, amb accentuació en la darrera síl·laba). I dic erudites perquè el record del regnum gothorum d’Hispània, transmès pels lletraferits —els cronistes— del moment, fou el que animà les elits del regne lleonès, autoproclamat hereu dels gots després de la conquesta islàmica, a reivindicar allò «perdut» l’any 711: Espanya. Arran d’això, es tragueren del barret el concepte reconquesta, que l’Espanya estat nació naixent féu seu per a justificar el relat d’una unitat ancestral que, contra natura, la Constitució espanyola de 1978 defineix com a «indissoluble» i «indivisible». I, vegeu, perquè hi hagués reconquesta, abans hi havia d’haver conquesta, o el que és el mateix, la fi de l’Espanya a reconquerir. Per a recuperar alguna cosa, prèviament cal haver-la perduda. Els gots (visigots) perderen el seu reialme que, com he dit, arribava més enllà dels Pirineus. Òbviament, hi hagué una derrota militar, però les històries de la conquesta sarraïna —mora— de la península Ibèrica ens expliquen alguna cosa més tot barrejant història i llegenda. Un d’aquests personatges llegendaris fou una dona desgraciada, atribolada per la malastrugança, que des de llavors ha hagut de suportar l’escapulari ignominiós de ser la responsable de la pèrdua de la Hispània goda. El seu nom, Florinda, de mal nom «la Cava», filla de Julià, el comte got de Ceuta.

A Toledo, a la vora del riu, hi ha el Baño de la Cava, a la imatge, indret on la tradició diu que Roderic violà la filla del comte Julià. 

La violació de Florinda

Les cròniques àrabs i cristianes expliquen que era costum dels gots que els fills i les filles dels magnats foren educats al palau del rei, a Toledo. Allà fou enviada la filla del comte Julià de Ceuta i, ai las!, era tan bonica que el rei s’enamorà d’ella i, incapaç de contenir el desbordament de tetosterona, la forçà. Els Akhbār Majmū‘a, o col·lecció de tradicions, en àrab, escrites en el segle XI, expliquen el succés de la següent manera:

«Els grans senyors d’Alandalús [l’aristocràcia goda d’Hispània] tenien per costum enviar els seus fills, homes i dones, al palau reial de Toledo, que era la fortalesa principal i capital del reialme, perquè estigueren a les ordres del rei, a qui només servien. Allí eren educats fins que, arribats a la majoria d’edat, el rei els casava i els proveïa de tot allò que els calia. Quan Roderic fou proclamat rei, s’enamorà de la filla de Julià i la violà. El pare fou informat del succés i l’infidel guardà la seua rancúnia i exclamà: ‘per la religió del Messies que he de capgirar el seu regne [el de Roderic] i he d’obrir una fossa sota els seus peus’. Julià envià de seguida la seua submissió a Mūsà [el governador àrab d’Ifrīqiya, l’actual regió de Tunis], parlà amb ell i li lliurà les ciutats que eren sota el seu govern, en compliment d’un pacte que concertà amb condicions avantatjoses i segures per a ell i els seus aliats. Julià descrigué Alandalús a Mūsà i l’encoratjà a conquerir-la.»

Julià rebé un missatge de la seua filla: un ou podrit. El comte ceutí sabé de seguida què significava tal missiva i s'alià amb els àrabs d'Ifrīqiya per derrocar Roderic. L'exèrcit musulmà comandat per Tāriq ibn Ziyād desembarcà a la Península. 

Així, de sobte, la culpa —dic jo— fou del rei Roderic, però la filla de Julià, la pobra!, ha passat a la història, o —si preferiu— la llegenda, amb el sobrenom de «la Cava», derivat del sintagma àrab al-qahba, o sia, literalment «la puta». Anem a veure: és que Roderic fou seduït? L’historiador nord-africà Al-Maqqarī (segle XVII), que recull les històries d’Alandalús, diu que, en veure la Cava, el rei Roderic «s’enamorà amb passió tan violenta que, descontrolat, la forçà». Si aneu a Toledo, encara hui trobareu un indret anomenat el Baño de la Cava, perquè els toledans expliquen que allí Roderic violà la filla de Julià. Hi ha qui assegura que Roderic sucumbí al desig sexual i forçà la donzella només observar-la nua quan es banyava (la xicota —sembla ser— era de bellesa irresistible), però hi ha també qui explica que des del primer moment sorgí entre tots dos una fortíssima atracció amorosa i que Florinda (batejada així a la Crónica sarracina de Pedro del Corral) o Oliva (com l’anomena la Cronica minora) acceptà de grat la relació amb el rei; i d’això, doncs, el perquè del malnom al-qahba. Fora la relació consentida o no, el concúbit del rei adúlter amb Florinda —o Oliva— no li agradà gens, com és obvi, al pare de la xicota i, ja veieu, ja tenim l’embolic armat. Així explica l’incident un altre llibre àrab, el Kitāb al-iktifā’ de l’historiador tunisenc Ibn al-Kardabūs (segle XII), que diu que Roderic havia begut massa abans d’abusar de Florinda:

«Era la seua filla [de Julià] una de les dones més belles del món. L’ull de Roderic, ebri, es fixà en ella i aleshores ell l’estuprà. Una vegada sobri, Roderic s’adonà del seu acte i se’n penedí. Ordenà ocultar el fet i impedir a la xicota, filla de Julià, que estiguera en companyia, perquè ho explicaria o bé escriuria una carta al pare. La xicota, tot i no ser ama de res, féu arribar al seu pare un regal magnífic i, entre altres coses, un ou podrit. Quan Julià el veié, l’apartà, perquè endevinà que la seua filla s’havia perdut. Aleshores travessà l’Estret i anà on era el rei fora del temps estipulat, car això succeí en gener. Roderic li preguntà: ‘què t’ha portat a tu ací en aquest hivern cru’. Julià li respongué: ‘he vingut a per la meua filla, perquè sa mare està malalta i tem morir. Ella em digué que li calia veure sa filla, car sanaria gràcies a ella’. Roderic llavors li preguntà: ‘si de cas has portat aus de cacera per a nosaltres?’. Julià li contestà: ‘ja he caçat aus per a tu, d’aquelles que no has vist mai de semblants; jo te les portaré aviat si Déu vol’ —en al·lusió als àrabs—. Llavors prengué la seua filla i marxà. Passà de seguida a Ifrīqiya i s’entrevistà amb l’emir Mūsà ibn Nusayr, a qui trobà a al-Qayrawān.»

Roderic sucumbí a les proximitats d’Arcos de la Frontera (Cadis), a la batalla de Guadalete (juliol de 711), davant l’exèrcit musulmà del cabdill Tāriq ibn Ziyād. Batalla èpica i quasi mítica. Hui dia encara no sabem amb certesa on tingué lloc. A la imatge, pintura de Bernardo Blanco y Pérez, de 1871, que representa el rei got arengant les seus tropes abans de la desfeta. 

Així, doncs, la set de luxúria del rei got i la venjança del pare humiliat està al darrere de la vinguda dels moros a la península Ibèrica. Ara bé: cal dir que el mite de la violació d’una filla i la venjança del pare ultratjat apareix també en textos àrabs egipcis del segle IX que beuen de fonts literàries anteriors. Així, ben bé l’estupre de Florinda siga conseqüència d’una ficció literària adaptada als temps de la conquesta d’Hispània. Siga com vulga, hi ha més textos que expliquen la violació de la filla de Julià com, per exemple, la Crónica del moro Rasís (segle X), en la qual Florinda és dama de la reina goda Egilona, la muller de Roderic, on llegim (versió castellana del segle XVII, perquè l’original àrab es perdé):

«E la reina Egilena [Egilona, muller de Roderic], mujer de este rey, había consigo por dama con otras en su palacio a una fija del conde Julián, e a esta llamaban Florinda. E fuera tan fermosa e tan bien apuesta que a todos maravillaba su fermosura. E un día que todas las damas folgaban en su palacio e danzaban, el rey enamoróse della, e non sabía como se lo dezir, e non podiendo sosegar se lo dixo. Mas Florinda fizo desprecio del e guardábase de Roderico. E tanto fatigado se vio de su deseo que la forzó mal de su grado e la tobo por su amiga. E después de la haber gozado e tenido así como le parecía, fuese a folgar el rey con otras, e teníalas en más que a Florinda. E como ella esto viera, cayósele el corazón de pena, e matara al rey si facer lo pudiera a su salvo. E para se vengar, escribió a su padre Julián cuanto pasara en la fuerza que el rey le fizo, e que no fallaba remedio a su mal sinon morir como desaventurada. E tanto sopo decille que cuando Julián vio la carta, non faltó mucho para se caer de si e morir de la pena que obo. E Julián era ome de buen seso e de ánimo e pensaba como mejor podría tomar emmienda del rey.»

Tāriq ibn Ziyād es convertí en l'heroi musulmà de la conquesta d'Hispània, d'Alandalús, i amb el seu nom fou anomenat des d'aleshores el penyal de Gibraltar (derivació de Jabal Tāriq, "muntanya de Tāriq"). 

La fi de Roderic, Julià i Florinda

Florinda la Cava, dona fatal? Els textos, com observem, fan de la bellesa femenina la causa del mal d’amors, al qual el rei got Roderic sucumbí, una herència de la filosofia clàssica que la intel·liguèntsia musulmana recollí amb especial devoció. Vet ací el costum de tapar les parts de les dones sensibles d’atraure els homes. En definitiva, Florinda la bella enamorà, sense pretendre-ho, l’home que la desitjà i la forçà. En el cas de la Crónica del moro Rasís fins i tot s’uneix la venjança de la xicota per haver estat relegada al llit del rei. El romancer castellà vell recollí aquesta versió del moro Rasís, enriquida amb les invencions de la Crónica sarracina o Crónica del rey Don Rodrigo de Pedro del Corral, la qual cosa enterbolí, cara a la posteritat, la decència de la noia.

El comte Julià, finalment, ajudà els moros a conquerir la Hispània dels visigots. Roderic sucumbí a les proximitats d’Arcos de la Frontera (Cadis), a la batalla de Guadalete (juliol de 711), davant l’exèrcit musulmà del cabdill Tāriq ibn Ziyād. Derrotat Roderic, Tāriq volgué anar més enllà: conquerir el reialme de Roderic. Julià, angoixat i penedit per l’ajut prestat a Tāriq, fugí dels musulmans, potser amb la intenció d’iniciar alguna mena de resistència. Primer anà a la Muela del Conde, a les terres del senyoriu de Molina (a l’actual província de Guadalajara), riu Tajo amunt. Perseguit pels moros, Julià llençà els tresors que portava a la llacuna de Taravilla, on, segons la llegenda, hi han de ser encara. S’escapolí dels perseguidors, però els moros el prengueren prop de Loarre (Osca), l’executaren i l’enterraren fora de terra sagrada.

El rei Roderic tenia esposa, la reina Egilona. Dona també -diuen les cròniques- de bellesa espectacular, continuà sent dama principal en el nou país. Vídua, contragué de nou matrimoni, ara amb el valí 'Abd al-'Azīz, el governador d'Alandalús. La "Crónica del moro Rasís" diu que Florinda era dama de la reina Egilona. 

Roderic vençut i el pare mort, què fou de Florinda? La xicota —diuen— també atribolada per haver estat la causa de la ruïna del reialme cristià dels gots, decidí acabar amb la seua vida. Se suïcidà llançant-se al riu Tajo, precisament, al mateix lloc on havia estat posseïda pel rei Roderic. Fins i tot encara hi ha qui diu que el seu espectre vaga per aquell lloc, desesperat, purgant la culpa d’haver estat la causant de la ruïna d’Hispània.

Reciclar-se o morir

Tāriq, sobre el paper, havia vingut a la Península en ajut dels vitizans, o sia, dels partidaris dels fills de Vítiza, mort en el 709. Al seu presumpte hereu, Àkhila, no li vingué bé l’elecció de Roderic. Però —atenció— fou acatat a la Septimània i la Tarraconense. I també —val a dir-ho— a les terres orientals de la Península on ara és el País Valencià. Ara bé: la desfeta dels visigots (els partidaris de Roderic) a Guadalete fou tan majúscula, que no hi hagué qui paràs l’exèrcit de Tāriq, posteriorment reforçat amb els efectius de Mūsà ibn Nusayr (el cèlebre Moro Mussa del llegendari hispànic). Fill de Mūsà era ‘Abd al-‘Azīz, conqueridor de les terres ara valencianes. Fou qui signà el pacte amb el got Teodomir, en abril del 713, que sotmeté el sud-est peninsular i les terres meridionals valencianes. Tractat conegut i que donà nom a una de les regions d’Alandalús, Tudmīr, la capital de la qual fou Oriola fins al segle IX. Pactes semblants tingueren lloc al llarg de la geografia ibèrica. La noblesa del regnum gothorum es reciclà i acabà àdhuc per abraçar la religió mahomètica. Si es feien musulmans continuarien manant com ho havien fet sempre. Canviaren, doncs, d’americana, la reialesa goda la primera. Egilona, la muller de Roderic, acabà contraent matrimoni amb el conqueridor ‘Abd al-‘Azīz. Diguem-ne que es reciclà. Si, tot i les aventures amoroses del rei, era reina amb Roderic, ho seguiria sent com a esposa del valí ‘Abd al-‘Azīz, el nou senyor d’Hispània. Segons ens explica la Crónica del Moro Rasís, Egilona «era muy buena dueña e muy fermossa e de gran linage, e que era natural de África». ‘Abd al-‘Aziz, tot i tenir un bon serrall d’esposes al seu servei, s’enamorà follament de la reina vídua Egilona i la va convertir en una altra més de les seues mullers. Però Egilona, al contrari de les dones sarraïnes del nou amo d’Hispània, era de pasta diferent i, si bé, havia d’assumir la poligàmia del seu home, ella —la reina dels gots— no estava disposta a ser segon plat en el gineceu del valí. Però això millor explicar-ho en un altre capítol. De moment, però, deixem-ho ací, amb la vídua de Roderic, sense cap remordiment de consciència, casada amb ‘Abd al-‘Azīz.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next