Fonaments corcats?

25 abril 2019 06:00h

El judici que se celebra a Madrid contra una colla de transgressors de la legalitat vigent genera interessants lectures. Interessants i alliçonadores en la mesura que posa en evidència diverses qüestions d’enorme abast i conseqüències. En primer lloc, el candor dels acusats que deriva  d’una falta de previsió respecte a la dura resposta que rebria en cas de romandre junyits al jou de l’Estat. En segon lloc, les intencions d’un tribunal que té el poder absolut d’emprar les argúcies que estime pertinents per tal de conduir el desenllaç del judici al punt que més convé a l’Estat. D’altra banda, és altament aclaridora la tendència coactiva dels poders suprems, en boca dels testimonis de la fiscalia. Aquests protectors de l’ordre públic –que actuaren en defensa pròpia davant d’una multitud pacífica–, posen l’accent, no sobre els fets objectius, sinó en clau d’àvol sicari, sobre la seua interpretació subjectiva del pensament dels qui topaven violentament amb les pobres porres que feren servir aquell gloriós 1 d’octubre (espere no incórrer en apologia de terrorisme).

És a dir, les conclusions a què arriba un observador parcial, com l’autor d’aquest text, delaten, una vegada més, les deficiències d’un Estat que no sap estimar les parts diverses que el conformen. Per tant, difícilment serà viable. Si alguna vegada ho semblà, fou més per la coerció exercida per la destral, pels trabucs o pels canons, que pel consens insubstituïble.

Però un Estat democràtic no pot brandar, eternament, el tremp de l’espasa o la brillantor de la baioneta. És ara, doncs, quan es constata la impossibilitat de subjugar, perquè la democràcia exigeix diàleg entre iguals i joc net. Aquesta raó, tan fàcil com  civilitzadora, no ha sigut assumida pel noümen refractari espanyol. Quaranta anys no han sigut  suficients per a obrir les finestres per on ha d’introduir-se l’estima i no l’assot que no descansa. Ni cent ni dos-cents.

Una altra deducció que ratifica la trampa judicial, l’opinió publicada i l’actitud quasi unànime de la ciutadania, confirma un diagnòstic desanimador: detesten Catalunya igual com un malalt odia un cos estrany en un organisme envaït per la mala fel. El tractament, al contrari del que seria lògic i previsible, no elimina la malaltia:  l’afectat empitjora i, naturalment, la natura crea defenses perquè es resisteix a morir.

Però deixem les metàfores per a moments més favorables i centrem-nos en la realitat. Si, fa quatre o cinc generacions, el sistema educatiu hagués educat la ciutadania en el respecte pel diferent. Si a  les escoles s’hagués ensenyat la història d’Espanya i la història de les nacions que la integren, ens hauríem estalviat maldecaps i un balafiament  inútil d’energies. I, llavors, no existiria la ràbia ni la croada que s’esgargamella arengant bèl·liques consignes: eixe esfereïdor “A por ellos!!”, té una eloqüència aterridora; una declaració de guerra contra un poble sense exèrcit; un ultratge més de l’Espanya negra que deixa una ferida que no cicatritzarà. Llevat que els qui tenen els poders abandonen estratègies denigrants per als qui no pensem com ells. Inabastable i dubtosa solució, segons crec. I, en fi, si aquests condicionants assumibles des d’una actitud d’absolut i sincer respecte s’hagueren disseminat al llarg de la història recent,  és possible que l’1 d’octubre continuaria sent, per als qui tenen memòria, el dia del Caudillo… i res més.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next