Fondre's

5 març 2019 06:00h

Blondie abaixa les orelles, s'encongeix quan òbric la porta. Setze o divuit gàbies dividides en dos pisos, aigua per terra i olor de pixum. Hi ha qui es llança contra els barrots i lladra, d'altres que s'estan en un racó, al fons, i ens miren com només saben fer els gossos. Em costa separar-me de Blondie, l'he d'empènyer i tancar corrents la porta. Fa mal veure-la darrere d'uns barrots de ferro, sentir-li el plor quan soc a fora i espere per si el plor esdevé desesperació.

El vaixell deixa el port. Veig, amarrat, un dels vaixells de la companyia Moby que ha esdevingut imatge de barbàrie. Ens endinsem en la nit, poques hores i la costa serà llumetes llunyanes, el traç blanc de la bromera a popa, la derrota cap a Barcelona. La força del vent s'intensifica i vull sentir com em fereix els ulls, la cara.

Fa deu anys que fem aquest trajecte com a mínim una vegada a l'any i sempre necessite romandre sol a coberta, ordenar records. No puc no pensar, ara, en els anys de Barcelona, els anys d'universitat a la facultat de filologia, l'olor que feien els llibres de la biblioteca, aquella ciutat que mai no vaig fer meua, les cartes estiuenques d'Anna la Rapitenca.

Elabore i repasse un llistat de noms: Joan Solà, Sebastià Bonet, Àngels Massip, Ramon Pla, Ernest Farrés, Francesc Viadel, Isma, Laura…  A Isma i Laura els vaig conèixer el mateix any, després tots dos van ser testimonis del fet més extraordinari de la meua vida. Isma perquè ho va veure, Laura perquè li ho vaig contar en una carta des d'una habitació napolitana mentre ella era a Anglaterra. Pense en ells i pense com me'ls estime, com m'estime cada nom de la llista que elabore i les poques vegades que ho manifeste.

Reconec el plor de Blondie, dubte si entrar a la gossera i calmar-la o si, pel contrari, és millor allunyar-me'n perquè no senta la meua olor. Fan mal els barrots, saber que no serà lliure fins l'endemà, que hem d'esperar encara vuit hores de navegació, si fa no fa. Abans d'emprendre el camí del camarot imagine el judici que ha d'arribar, que si la sentència ja l'han escrita, que si tot és una farsa, un despropòsit, que és tanta la ràbia i el dolor.

Si els condemnen, no tornaré a posar peu en territori espanyol, em dic. Com fer-ho? Com seure en una terrassa i beure una cervesa mentre setembre ens abandona? Com oblidar-ho tot? Torne a pensar en Isma i Laura, saber que és impossible retornar la intensitat de la seua abraçada.  Sempre que pensava en un d'ells em venia al cap l'altre i el perquè el descobrisc ara que nit i mar es fonen. Era tan simple, era només això: l'abraçada sincera, profunda, saber-se part de l'altre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next