Forasters vindran 

29 setembre 2019 06:00h

Forasters vindran que lliçons ens donaran. Sí, ja sé que no anava així el refrany i que dona refranyera, escriptora punyetera. O no era així tampoc? El cas que aquest curs, en què més que una professora, semble un mercenari de fer classes (ara en el meu temps lliure, per una d’aquelles bromes de la vida i del destí, estic fent un màster domèstic en llenguatge castrense), m’ha tocat impartir unes hores de classes pràctiques en l’assignatura de Taller de Creació Verbal a la Facultat d’Educació. Ja sabeu que un dels privilegis que tenim els professors associats és que aprenem de tot en temps rècord i any rere any anem diversificant la nostra especialitat segons les necessitats dels departaments corresponents. Aprenent refranys, dites, rondalles i cançons, doncs, estic jo ara; i en constant debat amb les meues alumnes sobre la vigència i la practicitat d’aplicar a les aules d’infantil el corpus d’una literatura que, en moltes ocasions, els resulta masclista i antiquada. Jo el veig, el masclisme, també, clarament. I què? És que la llengua no reflecteix la història d’un poble i d’una societat? És que no hem viscut –i vivim- en una societat masclista? Hem de jugar a amagar la part d’història que no ens agrada? Elles em proposen introduir canvis en la literatura popular... Modernitzar-la. Em pareix bé –els dic. Els faig la concessió: Modernitzeu-la quan calga i si cal. Però per a això, haurem d’aprendre-la i conèixer-la bé. Dic jo. O què?

Aquest és un altre dels avantatges de la professió: que malgrat el que de vegades diuen alguns professors, els nostres alumnes pensen, i només cal donar-los peu a expressar-se perquè ells ens facen reflexionar a nosaltres mateixos. En aquest sentit, fa uns dies que, per aquella por que tenim alguns professors de llengua de ser acusats d’adoctrinar, intente evitar comentar en classe de Llengua la negativa de l’alcalde d’Oriola a parlar valencià durant una entrevista d’A Punt. Tanmateix, una alumna oriolana s’entestà a traure el tema durant una de les sessions que dediquem a sociolingüística, i elles mateixes (jo només els corregia qüestions d’estàndard oral) palesaren que som una societat carregada de prejudicis i veieren clar el concepte d’autoodi. Així, criatures de poc més de 18 anys arribaren a la conclusió que la vergonya no és parlar una llengua minoritària i minoritzada: vergonya és vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància; i que cal deslligar la llengua dels colors polítics perquè la nostra llengua, com la nostra literatura popular, és de tots i, per tant, cal fer-la visible i posar-la a l’abast de tots.

Així mateix més enllà de qüestions del magisteri, i ja per fer una última reflexió sobre actituds lingüístiques a nivell social, fa unes setmanes mentre passejava per un parc del meu poble amb un home foraster, que ha jurat una bandera que no és la meua i, per professió, defensa un país que no és el meu, ell em va preguntar amb tota la naturalitat del món: “Por qué los valencianos no ponéis los carteles en vuestra lengua? Aquí solo pone: prohibido jugar a la pelota”. Per què? Doncs perquè els valencians no ens esforcem prou a exigir els nostres drets lingüístics. Perquè possiblement els mateixos valencians tenim més prejudicis que els forasters. Perquè més enllà d’ideologies polítiques ha d’haver la voluntat de “reapredre’ns”, d’identificar-nos i de fer-nos valer com a poble. Més enllà de banderes i de colors hem de donar-nos a conèixer als altres tal com som perquè se’ns respecten la llengua, la cultura i la identitat.

next