Franco

28 setembre 2019 06:00h

M’ha resultat molt entranyable sentir el senyor Utrera Molina (dels Utrera Molina de tota la vida), advocat de la família Franco, tot assegurant que recorreran a les més altres instàncies en defensa del dret d’inhumar el dictador on ells vulguen. A ningú se li escapa que el tribunal més alt a què poden adreçar-se és el d’Estrasburg... No em direu que no fa molta gràcia –gràcia macabra, si em perdoneu– que el responsable de violar tots i cada un dels drets més elementals de la persona, començant pel de la vida, haja d’emparar-se en el Tribunal de Drets Humans. Però bé: és només un corol·lari amargament divertit d’una causa que ja cansa i que, amb la decisió del Tribunal Suprem d’aquesta setmana, sembla haver trobat finalment un desllorigador acceptable.

No compartisc –ni ho faré mai– els arguments dels qui, des de posicions perfectament respectables, asseguren que posar-se ara a traure Franco del Valle de los Caídos és “reobrir ferides” d’un temps periclitat. Si hi ha alguna cosa que estiga viva en aquest dissortat país és la Guerra Civil. I no es pot tancar cap ferida sense abocar-hi el bàlsam de la Veritat i la Justícia. Els qui tenen els seus avantpassats en una cuneta o en una fossa comuna no poden ser acontentats amb res més que no siga una exhumació digna i un nou soterrament d’acord amb els desitjos dels seus familiars. Perquè una víctima anònima no és equivalent a un dictador “por la gracia de Dios”: una víctima anònima ha d’estar al que diga la família; el cadàver del dictador, com a personatge públic de rellevància, ha de ser gestionat com un afer d’Estat.

Jo no tinc avis en cunetes o fosses comunes, però el pare de mon pare va ser condemnat a mort l’any 1939 acusat de delictes inexistents. Tot el que havia fet en realitat per ser considerat desafecte (i ser jutjat per “rebel·lió militar” –sic) és acceptar la presidència del sindicat UGT a la seua petita aldea.

Per sort, es va poder demostrar que no havia comés cap delicte; en conseqüència, el magnànim Tribunal Militar va canviar la condemna a mort per una de trenta anys. Amb més sort encara, la derrota de les potències de l’Eix va propiciar que fos amnistiat al gener del 1946, la mateixa setmana que una nevada implacable i ja mítica havia convertit el país dels vençuts en el país dels glaçats. Va tornar a sa casa, però ja no va tornar a ser l’home que havia sigut.

Mon pare fa noranta anys al novembre. En tenia deu quan es van emportar el meu avi a Sant Miquel dels Reis. Li van escapçar la infància amb un tall brusc i massa net. De llavors ençà, no crec que haja passat un sol dia en què no haja recordat amb amargor el destí del seu progenitor i, de retruc, el de tota la seua família.

Mon pare és un home de camp amb la fortalesa congènita dels llauradors d’una peça. Encara avui s’alça tots els dies amb l’alba i se’n va al tros. S’ocupa d’una vintena de fanecades i és feliç amb això, però el record de son pare –de la injustícia radical amb que va ser tractat–, d’una manera o altra, no l’abandona mai.

A pesar de tot això, mon pare és un home de fermes idees conservadores, com a bon llaurador. No ha tret cap conclusió política de la peripècia del seu progenitor i jo ho respecte: tots tenim les nostres contradiccions.

Al capdavall, ni tan sols Espanya en el moment de la guerra estava dividida en dos bàndols inconciliables. Molta gent va combatre amb els feixistes per casualitat o amb els republicans per por, i viceversa. Tot és més complex que un simple relat infantil amb bons i roïns. Però una cosa tinc clara: cal celebrar amb xampany la nova mort de Franco, perquè era un contrafur massa sagnant que l’assassí estiguera soterrat al costat de les seues víctimes.

La Guerra Civil se superarà el dia que l’última víctima anònima siga acollida en una sepultura digna. Mentrestant, les bales no deixen de xiular...

next