No he anat mai a Nova York. Físicament, vull dir. Però he visitat la ciutat moltes vegades. He trepitjat els seus carrers gràcies a multitud de films, però més encara gràcies als llibres. I a voltes, llibres i pel·lícules s’han entremesclat. Fa uns mesos vaig escriure un article sobre biblioteques per a una revista. L’article es diu Un cau de llibres i la revista, magnífica, El món d’ahir. En l’article, jo feia un repàs sobre les biblioteques de molts autors que estime, i també sobre personatges ficticis que les visitaven, personatges de novel·les. Un d’ells era Holly Golightly, l’estimable protagonista de la novel·la Esmorzar al Tiffany’s de Truman Capote. Explicava aquell moment en què Holly baixa d’un taxi al carrer Quaranta‑dos de Nova York i pujava les escales de la biblioteca pública. Holly busca informació sobre Brasil perquè baralla la possibilitat d’acceptar la proposta matrimonial d’un home d’aquell país. Corre l’any 1943 i Amèrica ja ha entrat en la guerra. D’aquesta novel·la se’n féu una pel·lícula amb el mateix títol que, molt probablement, tots haureu vist. Ara que fa uns mesos de l’escriptura d’aquell article, ara que he llegit Un arbre creix a Brooklyn, de l’escriptora Bessy Smith, m’he trobat amb que la seua protagonista, Francie Nolan, també visita aquella biblioteca. Francie té setze anys, treballa de teletipista i somnia amb anar un dia a la universitat. Corre l’any 1917 i també Amèrica ha entrat en guerra. D’aquesta novel·la també se’n féu un film amb el mateix títol que la novel·la, una pel·lícula dirigida per Elia Kazan. Acabe el llibre de Smith amb l’agradable sensació d’haver conegut una miqueta aquell Brooklyn de les primeries del segle XX, amb el miratge d’haver‑me posat en les sabates d’aquella xiqueta que llig i mira el seu voltant, el xucla i l’absorbeix atentament per poder contar‑lo després.
Sempre és difícil encertar amb la lectura que segueix a un llibre que t’ha agradat molt, o que t’ha impressionat, o que t’ha dut a un indret determinat. Després de la novel·la de Smith en descarte un parell en llegir les primeres pàgines. Les deixe per a un altre moment. Encete la darrera novel·la de Siri Hustvedt, Records del futur. La narradora és una jove aspirant a escriptora –com el Fred que explica la història de la Holiday Golightly, com la Francie Nolan de Brooklyn-. En arribar a la pàgina setze, em trobe que aquesta aspirant a escriptora que ha arribat a Nova York quan corre l’any 1978 “quan volia que la ciutat s’aturés, pujava a salts l’escala de lleons de pedra, travessava les portes de la Biblioteca Pública de Nova York” i allà es passava hores i hores llegint. I jo em demane si la sala de lectura era la mateixa que havia acollit Holly Golightly trenta‑cinc anys abans, o la de Francie Nolan, que llegia allà quan encara corrien cotxes de cavalls pel carrer Quaranta‑dos. No sé si aniré algun dia a Nova York, físicament. Però mentre no ho faig, m’assec allà, amb Holly, amb Francie, amb aquest nou personatge de Hustvedt que encara no se com es diu, i crec que algun dia faré seure un dels meus personatge en una d’aquelles sales de lectura. Perquè m’agraden aquestes genealogies que no tenen res a veure amb la sang, sinó amb les ratlles invisibles de la literatura.
