Germanes

31 març 2019 06:00h
Foto: PxHere

LA DOLORS

La Mireia ni es digna a mirar-me. Asseguda a l’altra banda de la taula, beu el cafè a glops lents i melindrosos. Té eixe posat de superioritat tan seu, com qui se sap per damunt dels humils mortals. Els clients de la terrassa del bar li llancen llambregades de gaidó. A tots agrada la Mireia, totes voldrien ser la Mireia.

—I què és això tan important que volies dir-me? —diu dipositant sobre mi una mirada de reprovació— De veritat, Dolors? No has trobat a l’armari res millor per posar-te que això?

“Això” és un jersei vell i balder ple de borrissol, uns texans descolorits que a penes he pogut cordar-me i unes botes desllustrades amb els talons força raspats. Ella, tan polida, tan primmirada, quan li convé, és clar. Els seus ulls guspiregen desgrat envers la meua persona.

—Està clar que tu, en compte de vestir-te, et tapes —insisteix amb la crítica.

Busque dins la bossa de mà, agafe la llibreta. Tenia la intenció de donar-li-la, no mentisc, ho jure. Ho havia pensat només arribar al bar.

—Pobreta Dolors –em diu amb una falsa llàstima—. Cada vegada t’assembles més a la iaia.

—Recordes quants anys fa que va morir?

—Fff! No em sé ni el número del meu DNI, com vols que me’n recorde, d’això?

Va ser l’any de les pluges, no havíem vist mai un octubre tan plujós. L’àvia va faltar la tardor d’eixe mateix any. Quants en fa? Molts. Després, el pare i les tietes buidaren la casa. Jo deuria tindre uns nou anys. Nosaltres els miraven fer amb els ulls esbatanats. Quantes coses meravelloses que isqueren d’aquelles habitacions! No ens havien deixat entrar-hi mai, allò era un món apart, sagrat, tenia tota la màgia que podia contenir la fantasia de dues xiquetes com nosaltres. Per això em fa ràbia que ella no se’n recorde. Encara puc veure les teranyines penjant de les bigues, la polseguera, aquella sentor de resclosit. La tia Josefina trobà la llibreta de receptes de l’àvia. La meua germana i jo la miràvem expectants. Mare meua! Aquella llibreta on cabia el món sencer.

—L’àvia haguera volgut que la llibreta la tingueres tu, Mireia, eres la major. —Les paraules de la tia em feren mal. Una altra vegada? Sempre la Mireia la millor, qui s’ho mereixia tot?

A la Mireia li la bufava, només la volia per triomfar sobre mi. S’imaginava que jo sí que la desitjava; a més, necessitava saber que l’àvia havia tingut un moment per pensar en mi.

Més tard, quan la Mireia començà a anar a l’institut, se n’oblidà. Ella, que sempre estava: “La iaia em volia moltíssim. Esta llibreta la guardaré sempre com una joia”. Hipòcrita! Li la vaig furtar. Sí, ho vaig fer sense cap remordiment, i ni tan sols se’n va adonar. Estava farta de la senyoreta perfecta. Tots sempre amb la Mireia. Maula, mentidera. Ningú no la coneixia com jo, però se n’eixia amb la seua sempre. Amb un somriure més fals que les pessetes, se’ls ficava a tots a la butxaca. Enveja? I jo què sé. Jo només volia aquella llibreta, farcida d’una lletra maldestra, gairebé il·legible, gargots amb llapissera mig esborrada. En aquelles pàgines hi havia l’empremta de la iaia. Em costà molt perdonar-li que deixara un record tan important a les mans de qui no s’ho havia guanyat. Hui, tants anys després, l’acarone dins la bossa. En un moment de feblesa pense que li l’hauria de tornar. No obstant això, abans que la puga treure’n, ella va i m’amolla:

—De vegades m’avergonyeixes.

La llibreta llisca entre els meus dits i, quan en trac la mà buida, sé que alguna cosa s’ha trencat entre nosaltres.

La veig allunyar-se’n per l’avinguda. Sembla que la vida està feta per a ella, la domina amb una prodigiosa habilitat d’ensinistradora de serps. Si algun drama hi ha a dins seu, mai no ho sabré. Una mena de tristesa fosca se m’arrapa al pit. Per què no podem parlar entre nosaltres de tot allò que ens amoïna? La distància es va instal·lar entre les dues ja fa massa temps, i sé que no bastirem cap pont per retrobar-nos.

Mari Carmen Sáez Lorente

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next