Gràcies i fins prompte

27 desembre 2019 06:00h
Dorothea Tanning a París, 1950 (detall), per Lee Miller

Encara em costa de creure que estiga escrivint el meu últim article per a Diari La Veu. Encara em costa de creure que, d’ací quatre dies, aquesta capçalera no tornarà a actualitzar-se. Encara em costa de creure perquè fa set anys que hi he col·laborat cada setmana, llevat d’alguna curta temporada per causes de força major. Encara em costa de creure-ho perquè he viscut totes les etapes de la publicació des que només era un projecte engrescador en el cap de Moisès Vizcaino, el promotor i editor. Un projecte en el qual ell estava convençut que calia implicar-se fins al moll de l’os -i no ho dic en sentit figurat-. Al País Valencià, necessitem mitjans de comunicació en la nostra llengua i amb una mirada pròpia. Uns mitjans de comunicació sòlids, potents i duradors. L’aparició, l’1 de gener del 2013, va tindre lloc en un escenari difícil tant des del punt de vista polític com econòmic. La primera època, amb Xavi Pérez com a director, un període en què es va haver de bregar molt per superar tota mena de problemes, va ser possible gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’equip que hi treballava aleshores. La segona etapa, amb Salva Almenar al capdavant d’un nou grup de periodistes i filòlogues, va rellançar, professionalitzar i consolidar el digital. Això pensàvem, si més no, tot i que el nombre d’agermanats no creixia al ritme que hauria sigut desitjable i els recursos imprescindibles per a la viabilitat del periòdic no arribaven. Malgrat les males perspectives, he mantingut l’esperança fins al darrer moment, confiant que la situació es podria capgirar. Dissortadament, no ha estat així. Encara em costa de creure-ho.

Leonora Carrington pintant 'Nunscape at Manzanillo' al seu estudi de Mèxic D.F. el 1956

Agraïsc la confiança dels responsables, que sempre m’han deixat tractar els temes que he volgut, uns temes que poques vegades han entrat dins del que es considera d’estricta actualitat, com ja sabeu. Ara bé, em posa especialment content haver pogut dedicar més de cent-quaranta articles -cada divendres sense interrupció des de març del 2017- a pintores i escultores, sobretot, i també a algunes compositores i escriptores. I n’haurien estat molts més, perquè la quantitat i la importància de les dones en el món de l’art des de la dècada del 1960 fins a l’actualitat així ho requereix. El passat 8 de març, quan tot just va coincidir que assolia les cent columnes, vaig dur a terme un resum de les seixanta artistes de les quals hi havia parlat. Ara n’hem d’afegir a la llista deu més.

Maruja Mallo al seu estudi de Buenos Aires el 1938. Darrere, tres obres de la sèrie 'La religión del trabajo': 'Arquitectura humana' (1937), 'Mensaje del mar' (1937) i 'La red' (1937)

Explicava llavors que, malgrat que el format i el caràcter divulgatiu no permeten sovint aprofundir-hi tant com caldria, en la majoria de casos, per tal de deixar-hi constància d’aquells aspectes més destacables, he destinat diversos articles a cada autora. Des del cent fins al darrer: cinc, a Dorothea Tanning (Estats Units, 1910 - 2012); set, a Leonora Carrington (Anglaterra, 1917 - Mèxic, 2011); cinc, a Remedios Varo (Catalunya, 1908 - Mèxic, 1963); dos, a Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994); sis, a Maruja Mallo (Galícia, 1902 - Madrid, 1995); cinc, a Roser Bru (Barcelona, 1923), exiliada a Xile el 1939, on encara viu; tres, a Marta Palau (Catalunya, 1934), exiliada a Mèxic el 1940, on encara viu; tres, a Sheila Hicks (Estats Units, 1934); tres, a Eva Hesse (Alemanya, 1936 - Estats Units, 1970), i tres -n’havien de ser uns quants més-, a Louise Bourgeois (França, 1938 - Estats Units, 2010).

Marta Palau al seu estudi de Tijuana (Mèxic) el 2008

Hem vist que, a principis de la dècada del 1970, a penes fa cinquanta anys, la presència de creadores en les exposicions importants era encara una excepció i que calien accions de protesta per tal que la situació canviara de mica en mica. “Allò que és personal és polític” va ser el plantejament bàsic del feminisme que va qüestionar el paper del gènere sexual en la determinació de les relacions de poder, les estructures socials i econòmiques, i les vivències del cos i de la percepció, i va desafiar la segregació dels àmbits del privat i el públic (Karen Cordero i Inda Sáenz, Crítica feminista en la Teoría e Historia del Arte, 2011). A Nova York, “envers el 1970, gràcies a la política esquerrana-liberal assumida per molts artistes masculins, s’hi veia més propera la possibilitat d’un cert suport (sense precedents fins aleshores) del programa feminista”, diu Lucy Lippard (Seis años: la desmaterialización del objeto artístico de 1966 a 1972, 1973). Un pas endavant que va permetre que l’Ad Hoc Women Artists Committe -una branca de l’Art Workers Coalition (AWC), un col·lectiu que lluitava pels drets dels artistes i que es va manifestar en contra de la guerra del Vietnam, entre altres posicionaments polítics- llençara una ofensiva sobre l’exposició anual del Whitney Museum. “Un nucli anònim del grup de dones va falsificar un anunci de premsa del Whitney en què s’afirmava que en l’exhibició hi havia un 50 per cent de dones (de les quals un 50 per cent no blanques); després es van fer invitacions falses […] i es van projectar imatges de dones als murs exteriors de l’edifici, alhora que es duia a terme una ocupació del mateix. L’FBI va arribar a investigar els culpables”, conta Lippard. Amb aquesta acció i la creació del Women’s Art Registry, es va aconseguir que el museu quadruplicara el nombre de dones en l’exposició d’escultura d’aquell any.

Louise Bourgeois al seu estudi de Nova York (ca. 1970-75)

De tot això, en parlàvem quan va arribar la notícia del tancament definitiu de Diari La Veu. El treball de les artistes que han estat fonamentals en el darrer mig segle -una llista ben llarga- ja no disposarà, en pocs dies, d’aquest mitjà de comunicació en la nostra llengua que n’ha contribuït, des de fa uns anys, a la difusió necessària.

Gràcies, Diari La Veu. Gràcies, lectores i lectors, per la vostra fidelitat.

Fins prompte.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next