Gràcies i fins sempre

30 desembre 2019 06:00h

VALÈNCIA. Acomiadar-se d'algú sempre és difícil. Saber què vols dir sabent que potser no tens una altra oportunitat per a fer-ho sempre m'ha semblat dels exercicis més complicats als quals ens enfrontem les persones. Potser per això he perdut el compte de les vegades que he esborrat aquestes primeres línies de la que és la meua última columna com a director de Diari La Veu. Em disculparan si no troben en aquest text la correcció periodística esperada. Potser tampoc la coherència discursiva exigida, però, ara que compte les hores perquè aquest diari deixe de ser-ho, no puc més que adreçar-me a vostés, lectors, amb el cor en la mà.

El passat 18 de desembre anunciàvem en una notícia –que mai hauríem volgut escriure– la decisió presa eixe mateix dia per l'Assemblea General d'Edicions Diari La Veu de posar fi al projecte periodístic el 31 de desembre del 2019. No em recrearé explicant les raons –que ja vam assenyalar en l'article publicat fa poc més de 10 dies– perquè darrere de la decisió d'abaixar la persiana hi ha únicament una d'econòmica: el diari no és viable i financerament és impossible començar un nou exercici.

Pocs minuts després de fer pública la notícia van començar a arribar-nos les mostres de suport que, sincerament, ens han aclaparat i, per què no dir-ho també, ajudat a passar millor el tràngol de dir adeu a un projecte en el qual hi ha un tros d'ànima de tots els que han fet i fem Diari La Veu. Ens han fet arribar el seu caliu companys de tots els mitjans, sense excepció; molts polítics, i centenars de lectors als quals vaig intentar respondre un a un. Aquests últims missatges han esdevingut el millor epitafi que mai podria haver imaginat per a Diari La Veu. Gràcies, en especial, a les persones agermanades. A les que s'han sumat darrerament i, òbviament, a les que han apostat des de fa temps per nosaltres. 

Queden poques hores, les mateixes que li queden a aquest any, perquè Diari La Veu deixe de ser el digital que vostés han conegut en els darrers mesos. Des del 5 d'abril del 2017, moment en què vaig assumir l'engrescadora responsabilitat de dirigir aquest mitjà de comunicació, Diari La Veu ha volgut ser un referent en la informació valenciana i en valencià. Un diari autoreferenciat i amb Vinaròs, al nord; Oriola, al sud; el Racó d'Ademús, a l'oest, i el cap de Sant Antoni, a l'est, com a punts cardinals de la nostra dieta informativa.

Nosaltres vam apostar per la glocalització, per tractar d'explicar el nostre món més proper des d'un punt de vista propi, i això sense renunciar a contar allò que ha passat en la resta del món en la nostra llengua i, sempre que hem pogut, amb la mirada posada en les implicacions que cada notícia tenia per al poble valencià. No ha sigut ni de bon tros una feina fàcil. En un món cada vegada més global, arribar a cada racó i a cada notícia amb l'equip humà de Diari La Veu ha sigut una tasca inassumible. En som conscients. Però, amb tota la modèstia, crec que hem contribuït a crear consciència que per a informar-se d'un fet que ha succeït a Londres, a París o a Brussel·les no cal renunciar a fer-ho en la nostra llengua.

Perquè açò de Diari La Veu anava tot just d'això. De contribuir a través del periodisme a fer del nostre un país més normal. Vam arribar per a omplir un buit: la ciutadania valenciana no disposava d'un diari elaborat íntegrament en valencià. Una anomalia que durant anys tan sols han tractat de contrarestar honroses excepcions comarcals o locals.

El meu somni, i el de tot l'equip de Diari La Veu, era fer un diari per a contribuir a fer d'aquest país un país normal. Un país que, així com sent, estima, parla i somia en valencià, també puga llegir, informar-se i opinar en la seua llengua. Aquesta frase convertida en declaració de principis m'ha donat la benvinguda cada matí en entrar a la redacció i, de manera ininterrompuda, hem pogut fer-la realitat cada dia durant els darrers dos anys i huit mesos.

A partir de dimecres el buit tornarà a ser-hi. Cap diari amb vocació de país informarà exclusivament en valencià. Potser algun valent vulga agafar-ne el relleu. Tant de bo per a la salut de la llengua, però, tant si passa com si no, advertisc a aquells que s'han alegrat del nostre adeu que el fet que la nostra Veu s'apague no vol dir que eixe país que ells tant demonitzen no existisca. Els recorde que el patrimoni de la 'valencianitat' no és exclusiu de cap partit i que, per sort, la societat valenciana és molt més plural, oberta i tolerant d'allò que ells demostren amb el diferent.

Dirigir durant quasi tres anys Diari La Veu ha sigut una experiència inoblidable. Durant tot aquest temps he conegut gent extraordinària que fa coses extraordinàries. Històries i persones que fan millor la nostra terra, que ara, per cert, conec amb molta més profunditat que fa tres anys. Em sent agraït amb totes les persones que ens han ajudat a crear aquesta extensa comunitat que és Diari La Veu. Escriptors, narradors, articulistes, cantants, creadors... infinitat de persones que ens hem aplegat al voltant de Diari La Veu provinents de múltiples disciplines amb el valencià com a denominador comú.

I demane perdó a totes aquelles persones que ens han confiat part de la seua vida contant-nos les seues històries i a les quals no hem pogut donar-los la importància que requeria o la veu que mereixien.

Com deia al principi, dir adeu és complicat. Almenys jo no sé mai ben bé quan acabar. No m'agradaria, però, acomiadar-me sense demanar que el tancament de Diari La Veu no s'use com a arma llancívola entre uns i altres buscant un únic culpable del nostre adeu. Apuntar a un govern o a una conselleria determinada no serveix més que per a tancar en fals un debat que té a veure amb el mercat mediàtic mateix. Crec que és fonamental apuntar com a elements per al debat, almenys, dos aspectes. D'una banda, la conscienciació sobre el valor de la informació de qualitat i per tant la cerca de fórmules de pagament i, d'altra, la necessitat de fer entendre a les marques i les empreses que anunciar-se en un mitjà fet en valencià no restarà valor al seu producte ni influirà negativament en el seu volum de facturació. Tot el contrari, segurament.

Feta aquesta xicoteta contribució al debat sobre el model de negoci, crec que és moment de dir adeu. Aquest dimarts 31 de desembre serà l'última vegada que entre en la redacció de Diari La Veu sent el seu director. Tot i que el Grup La Veu seguirà amb la resta dels seus projectes, a partir de dimecres ja no tindré vinculació laboral amb l'empresa a la qual sempre agrairé la llibertat que m'ha brindat per a treballar. Agraïsc a tot l'equip la confiança que sempre m'ha demostrat i a tots i cadascun dels redactors, correctores, informàtic i equip de publicitat i administració la seua implicació professional amb el diari.

Em permetran que tinga unes paraules per a la persona que està darrere de tot açò. Moisès Vizcaino i Garrido, un advocat que va decidir invertir diners, esforç i il·lusió per a dotar el seu país d'un diari en valencià. Set anys de lluita que, em perdonaran l'atreviment, considere que són més que suficients per a considerar seriosament el nom de l'editor del Grup La Veu per a algun dels molts guardons que arreu el nostre territori reconeixen la contribució de persones a la cultura i la llengua pròpia del País Valencià. Pensen-s'ho, de veritat.

I fet el que considere de justícia només em queda dir-los adeu a tots vostés. Gràcies, per tot. Per llegir-nos cada dia i per la seua exigència, que ens ha fet esforçar-nos per ser cada dia millors. Dubte que haja estat sempre a l'altura del càrrec, però els promet que m'he deixat la vida per a retornar-los la confiança que han dipositat en nosaltres.

Quan dimarts a la nit sonen les dotze campanades ens acomiadarem després d'un bonic viatge que ha durat dos anys, huit mesos i vint-i-sis dies. De moment, la meua veu s'apagarà, però espere retrobar-los en algun moment en el camí d'aquest país que ja anem fent. Fins sempre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next