Hi havia un temps en què els catalans —els valencians— guanyàvem guerres, eren els temps de plenitud nacional, els temps en què es bastí el mapa del país. Un dels esdeveniments més significatius i transcendentals per al futur de tots els catalans i en particular dels valencians fou la decisió de Jaume II de recuperar allò que el seu avi Jaume I conquerí més enllà de Biar i que —vatua!— tan esplèndidament cedí sense compensació alguna. Jaume II, rei valencià de naixement, fou qui portà definitivament les fronteres valencianes fins a la riba del Segura.
El castell d’Alacant sobre el tossal del Benacantil, castell dit també de Santa Bàrbara per l’ermita que hi havia dedicada a la santa de Nicomèdia, ha cobrat especial rellevància aquesta setmana, per ser el lloc triat pels senyors i senyores de pspv-PSOE, Compromís i Podem(os) per a signar això que a bombo i platerets —i també algun remugó— s’ha denominat Botànic II, o el que és el mateix, total fava igual estic que estava, que de valencianisme, de protegir la llengua pròpia dels valencians, ni parlar-ne. Que feliç seria el tioXimo dient-se don Joaquín i fent d’un García-Page qualsevol! I què dir de l’Oltra? Ja ho va dir un dia de 2015 a les pàgines d’Interviú: «me pone Tania Sánchez». Tots dos, el Ximo i l’Oltra, comparteixen el carpetovetonisme malaltís del valencià submís, vençut, menfotista, del té igual col que bleda. I sembla ser el tercer beneficiat del Botànic II, el podemita Sr. Martínez Dalmau, el de la vicepresidència «verda», també. I és que igual que hi ha una «emergència climàtica», vivim en una situació d’emergència lingüística que amenaça la supervivència de la llengua pròpia dels valencians i aquests tres personatges fa la impressió que no se n’han assabentat o, més aïna, no volen saber-ne res. La recuperació de les emissions de la TV3 encara estem esperant-la, i —ostres!— ja han exhaurit tot un Botànic I. En el II ho faran? Han promès (punts 5.8 i 5.14 de llur acord) lleis que eviten la discriminació lingüística.
