En les grans escultures de Barbara Hepworth, a més d’algunes en què hi ha referències a la figura humana, les formes naturals que el temps ha modelat –els ossos i les pedres erosionades i polides, les conquilles de vora mar, els troncs caiguts…–, esdevenen fonamentals. En aquesta mirada a la naturalesa, en bona mesura primigènia, les coses encara no s’han separat de l’espai i tot constitueix un continu, no hi ha diferència entre l’interior i l’exterior, entre el buit i el ple; d’altra banda, la geometria difícilment hi apareix i la massa dúctil dels elements sembla expandir-se. Més que no pas un rebuig de la civilització o de la història, es tracta d’una recuperació de la unitat originària de l’ésser humà amb el món que li permet explorar nous camins. “Poques vegades dibuixe el que veig; dibuixe el que sent al meu cos. L’escultura és una projecció tridimensional de sentiments primitius: tacte, textura, grandària i escala, duresa i calidesa, evocació i compulsió per moure’s, viure i estimar. El paisatge és fort: té ossos i carn i pell i cabells. Té antecedents i història i un principi darrere de la seua evolució”, deia l’artista el 1966.
