Grans dimensions

1 març 2019 06:00h
Barbara Hepworth amb 'Forma corba reclinada (Rosewall)', 1960 (detall)

En les grans escultures de Barbara Hepworth, a més d’algunes en què hi ha referències a la figura humana, les formes naturals que el temps ha modelat –els ossos i les pedres erosionades i polides, les conquilles de vora mar, els troncs caiguts…–, esdevenen fonamentals. En aquesta  mirada a la naturalesa, en bona mesura primigènia, les coses encara no s’han separat de l’espai i tot constitueix un continu, no hi ha diferència entre l’interior i l’exterior, entre el buit i el ple; d’altra banda, la geometria difícilment hi apareix i la massa dúctil dels elements sembla expandir-se. Més que no pas un rebuig de la civilització o de la història, es tracta d’una recuperació de la unitat originària de l’ésser humà amb el món que li permet explorar nous camins. “Poques vegades dibuixe el que veig; dibuixe el que sent al meu cos. L'escultura és una projecció tridimensional de sentiments primitius: tacte, textura, grandària i escala, duresa i calidesa, evocació i compulsió per moure's, viure i estimar. El paisatge és fort: té ossos i carn i pell i cabells. Té antecedents i història i un principi darrere de la seua evolució”, deia l’artista el 1966.

Barbara Hepworth, 'Single Form', 1964. Bronze. Seu de l'ONU, Nova York

Uns anys abans, el 1961, la Fundació Jacob i Hilda Blaustein li va encarregar una obra en memòria de Dan Hammarskjöld, secretari general de l’ONU –mort en un accident aeri a l’Àfrica–, per a la seu de l’organització internacional a Nova York. Hepworth va començar a treballar-hi sense esperar l’aprovació de la comissió a partir d’unes peces de fusta molt planes i ovalades en què havia practicat una lleugera depressió circular. Una concavitat que es va transformar en un forat en Single Form, un bronze i un model de guix de tres metres que es van exposar a la Whitechapel Art Gallery el 1962. L’any següent, va duplicar la mida de Single Form, construint una armadura coberta de guix que va ser enviada en set peces a la foneria Morris Singer de Londres. “Vaig construir l’esquelet i, a continuació, vaig posar una gran quantitat de guix amb una espàtula i vaig començar a tallar la superfície. Em vaig sentir molt nerviosa al principi, conscient de les dimensions i del que es podria veure i sentir. I, com de costum, vaig començar a tallar i, com més ho feia, millor era. Vaig usar destrals, rasclets, picoletes; diferents tipus en un ritme diferent. Es poden veure les marques de destral on volia una vitalitat extra”, va afirmar en una conversació publicada amb posterioritat.

Barbara Hepworth amb la peça de guix de 'Single Form' a la foneria Morris Singer, Londres, maig del 1963 

L’escultura definitiva en bronze, que té una alçada de 6,4 metres i pesa 5,5 tones, va ser erigida sobre un basament de granit al costat d’un estany circular i es va inaugurar l’11 de juny del 1964. En l’entrevista esmentada, també parlava del resultat: “És l'escala adequada per relacionar-se amb l'ésser humà. Hi ha grans edificis, i aquesta enorme façana de vidre, però l'escultura encara té escala humana. Una persona que camina pot incloure-la com a part de la seua La vida. I quan la mires des del pis 38, és com un vell amic que hi ha a sota. No crec en l'escultura heroica: vull que tinga la relació humana correcta. Quan estic treballant en un projecte gran, el que més em preocupa és, primer, la perspectiva del mateix en relació a l'alçada humana, i després, el moviment que ha de prendre el lloc quan es contempla. Finalment, m'agrada posar èmfasi en la quietud i treure el que espere que siga poesia”. Pretenia que l’escultura provocara dubtes i plantejara significats, potser misteris, que no es pogueren desvelar amb una ullada. L’art, en general, ha d’incitar a la reflexió i  requereix esforç si es vol apreciar plenament.

Barbara Hepworth amb 'Monòlit (Empyrean)', 1953. Pedra calcària 

Hepworth ja n’havia dut a terme altres de grans dimensions. Per exemple, Monòlit (Empyrean), una obra de pedra calcària, del 1953, en record del seu fill Paul, mort en acte de servei amb la RAF a l’actual Malàisia. O Meridià, acabada el 1959, un altre bronze de quasi cinc metres d’alçària –fos  a Susse Frères de París–, que es va col·locar davant de l’entrada principal de la State House de Londres. Quan aquest edifici fou enderrocat, fou traslladada al jardí d’escultures Donald M. Kendall, a la seu novaiorquesa de PepsiCo, que l’havia adquirida. O Figura alada, del 1963, una de les més conegudes, ja que es troba a la façana dels grans magatzems John Lewis, just al cantó de Holles Street amb Oxford Street de la capital britànica. Una peça d’uns sis metres d’alçària feta de planxa d’alumini corbada i foradada –també fosa a Morris Singer–, i una sèrie de barres d’acer que –de manera semblant a les cordes– creen tensions entre diferents punts i es creuen al bell mig de la part superior.

Barbara Hepworth, 'Figura alada', 1963. Alumini i acer. Grans magatzens John Lewis, Londres 

El 1968 –quan ja havia assolit el reconeixement internacional amb la representació de la Gran Bretanya a la Biennal de Venècia del 1950, l’obtenció del Grand Prix de la Biennal de Sao Paulo del 1959 i diverses exposicions a altres països d’Europa i als Estats Units–, la Tate Gallery va organitzar una gran retrospectiva del seu treball i la Universitat d’Oxford li va concedir el títol de Doctor Honoris Causa. El 1972, amb quasi setanta anys, encara va executar Tema i variacions, tres relleus de bronze per a la façana de l’edifici de Cheltenham & Gloucester, a la ciutat de Cheltenham. El 20 de maig del 1975, l’artista moria en un incendi accidental al seu estudi de Trewyn, a St Ives, Cornualla, ara el Barbara Hepworth Museum and Sculpture Garden.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next