Fa uns dies que va es va publicar en diferents mitjans que la DGT s’està plantejant prohibir que es fume al cotxe. Jo soc fumadora però també he sigut no fumadora, fumadora social, fumadora passiva…
En aquests moments de la meua vida no conduïsc. La vida independitzada a València fa que no necessite el cotxe per a moure’m per la ciutat. Per tant, la suposada prohibició no m’afecta el més mínim. Tot i així, m’enerva.
I m’explique. No es tracta del fet que fumar al volant siga una distracció. No. Es tracta que d’un temps ençà els fumadors ens hem convertit en ‘criminals’. I no m’entengueu malament. Jo era una adolescent que no s’havia fumat més de 3-4 cigarrets quan la llei antitabac va entrar en vigor a l’Estat. En eixe moment –i ara– em va semblar una mesura totalment adient. Als espais tancats, el fum molesta. La gent del voltant no ha de rebre el fum de les persones que decidim fumar.
Fins ací, estem tots d’acord, supose. Ara bé, una cosa és prohibir fumar als espais comuns, espais compartits amb la gent, i una altra ben diferent és prohibir fumar en les teues propietats. No em crec l’excusa que el tabac distreu quan condueixes. No me la crec perquè durant molts anys he conduït i fumat i, com tot en la vida, si ets responsable, no et distreu. Si t’encens el cigarret abans de començar a conduir, s’acaba el problema. Perquè, quan fumes, no vas mirant-lo. No és diferent d’haver de canviar de marxa o posar un intermitent.
És per això que considere que fa temps que se’ns persegueix perquè no fumem enlloc. Aleshores, per què no il·legalitzen el tabac? Al meu parer, ací es troba la clau. No il·legalitzen el tabac perquè no els convé. Els imposts que cada any recull l’Estat gràcies al consum de tabac fan que els seus interessos no els deixen prohibir-lo definitivament.
Si de veritat tant els preocupa la nostra salut, si de veritat volen que no ens morim (fumant, conduint o el que siga), el que han de fer és il·legalitzar-ne el consum. M’agradaria veure com reaccionen les persones que treballen als estancs i com suporta el país perdre la quantitat d’imposts que li paguem. Fins aleshores, que ens deixen ‘matar-nos’ com ens rote –sí, a casa (i a la faena, i els amics) ja em diuen que soc una animal per a dir les coses–.
