Homenatge

1 novembre 2019 06:00h
Marta Palau (Albesa, la Noguera, 1934) amb algunes de les seues obres

Després de la seua primera exposició de tapissos a Guadalajara (Jalisco) el 1972, Marta Palau -que s’havia format amb Josep Grau-Garriga a Catalunya i coneixia les innovadores concepcions de Sheila Hicks- va continuar experimentant amb nous materials i amb l’espai. El seu treball ja no es limitava a les parets, sinó que sovint penjava del sostre o s’alçava com una escultura tova. A Mèxic, el resultat es va poder veure durant els anys següents al Palacio de Bellas Artes (Del tapiz a la escultura, 1974), a la galeria Pecanins (Marta Palau. Tapiz y escultura, 1976) i al Museo Alvar y Carmen Carrillo Gil (Bienal del Tapiz, Instituto Nacional de Bellas Artes, 1978). En la primera d’aquestes mostres, hi va presentar les sèries Aubesa (tapissos teixits fora del teler) i Ilerda (tapissos teixits amb teler), un conjunt, aquest últim, que posava el focus sobre les dones i els immigrants. En Ilerda V, per exemple, una gran peça triangular de jute amb una obertura central en forma de vagina, hi trobem un vincle amb la naturalesa i amb allò que és primigeni i ancestral mitjançant l'ús d’aquesta fibra i, alhora, una reivindicació del cos femení i de la seua identitat i poder. Dues qüestions de gran actualitat llavors que l’artista ha plantejat fins ara mateix.

Marta Palau, 'llerda V', 1973. Jute

“Amb el nou tapís s’envaeix l’espai i es crea el conflicte. L’escala del conflicte és directament proporcional a les dimensions de l’objecte: com més gros, més conflicte. Això es va poder constatar quan l’exposició de Palau va passar de Guadalajara al Palacio de Bellas Artes”, apuntava Raquel Tibol (“Los caminos de Marta Palau y del tapiz en México”, 1985). Ho veiem en Cascada (1978), una obra que trenca l’estructura i la ubicació habituals i provoca un impacte més gran en la sala i en l’espectador. Amb la investigació dels filaments i de les seues possibilitats, de la disposició i del moviment, aconsegueix crear una impressionant caiguda de cent fils de niló blanc (de 16 a 20 metres de llarg ), ple de boles del mateix material, que ens convida a submergir-nos-hi, potser a travessar-la, i a sentir la calidesa i sensualitat que desprén. Tibol les qualifica d’ambientacions escenogràfiques, una mena de telons teatrals, més que no pas d’ambients escultòrics. En aquesta Cascada, de sis metres d’ample, i en una altra posterior, de vuit metres, l’artista ha utilitzat els llargs tubs, translúcids i suavíssims, que en el procés industrial del niló es produeixen abans d’obtindre la fibra i, els ha farcit amb cotó del mateix teixit a intervals irregulars.

Marta Palau, 'Cascada', 1978. Niló 

Tot i la seua tendència envers l’informalisme, en aquells anys, Palau no va abandonar totalment la figuració. Aquesta vessant queda palesa en la sèrie de collage Sellos de la España sellada, del 1975, en què tracta la censura i la repressió del franquisme, i en la de gravats Homenaje a Lázaro Cárdenas del Río (1981), el president mexicà que va acollir els refugiats espanyols. “No vaig ser conscient del que Lázaro Cárdenas havia fet pels meus pares i per molts altres republicans espanyols fins anys després de la meu arribada a Mèxic. No vaig ser conscient del que significava viure en l’exili lluny d’una pàtria on la justícia havia estat trepitjada i arrossegada pel feixisme. Jo era massa petita quan vaig arribar a Mèxic per adonar-me del dolor que representava tot això. Vaig saber més tard que Lázaro Cárdenas era l’home que havia donat una segona pàtria i una nova nacionalitat als refugiats espanyols. A mi em va donar l’única que he tingut sempre, ja que l’altra, l’espanyola, l’havia perduda abans de guanyar-la”, va escriure (Carmen Gaitán, “La segunda generación de artistas españolas exiliadas en América Latina”, 2015).

Marta Palau, 'Lázaro Cárdenas, el jove revolucionari', 1981. Serigrafia

És clar, doncs, que, igual que altres artistes que també van haver de fugir, la Guerra Civil i les seues conseqüències la van marcar de manera profunda encara que ella, per edat, no la visquera directament. Entre els exiliats, la preocupació política i social, i el compromís i suport a la legalitat republicana sempre hi van estar presents. I, com no, l’agraïment a l’estat i a les persones que els havien acollit i els havien donat una segona oportunitat. El primer de juliol del 1940, quan en molts llocs els rebutjaven, Lázaro Cárdenas va afirmar que el seu país estava disposat a acceptar tots els refugiats que hi havia a França i que tots els republicans espanyols estaven sota la protecció diplomàtica de Mèxic. “En un temps marcat per l’auge del feixisme i un capitalisme salvatge en plena crisi, les línies de la política internacional de Càrdenas es distingeixen clarament pel racionalisme i la humanització”, assenyala Pablo Carriedo (“Los hombres de L. Cárdenas: apuntes sobre la ayuda mexicana al exilio español de 1939”, 2009). Malgrat les crítiques dels sectors més conservadors i de molts treballadors mexicans que no volien que aquesta acció es duguera a terme perquè “els nouvinguts podien exercir una competència deslleial en el mercat laboral, atès que llavors s’hi patia un greu problema d’atur”, fins al 1942, milers de desterrats (es calcula que al voltant de 25.000) hi van fer cap. Milers de desterrats entre els que hi eren Marta Palau, de sis anys, i els seus pares.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next