Homo rodans

5 juliol 2019 06:00h
Remedios Varo pintant 'Retrat dels nens Vilaseñor', 1956

Des de la mostra col·lectiva que, el 1955, la galeria Diana de la capital mexicana va dedicar a sis pintores: Leonora Carrington, Solange de Forge, Elvira Gascón, Alice Rahon, Cordelia Urueta i Remedios Varo, per a la crítica es va fer evident l’especial relació entre l’obra de la primera i l’última. Margarita Nelken, en un article per a la revista Arte, deia: “De Varo confessem que no sabíem res fins a aquesta exposició. El seu univers és, en certa manera, el mateix que el de Carrington. Un univers nascut del seu interior, un univers de sons en què cada color canta, i cada forma té per missió específica el fer cantar la seua part en la simfonia general de la composició. I la meticulositat d’una tècnica heretada directament dels Primitius li imprimeix, a aquesta nova Llegenda Daurada, una emotivitat singular”. Gràcies a l’èxit obtingut, la galeria va dedicar a l’artista una individual l’any següent que va tindre una gran repercussió en diferents mitjans i, sobretot, una afluència de públic constant. Fins i tot, Diego Rivera, el gran muralista i marit de Frida Kahlo, va comentar: “Mèxic té la sort que visquen entre nosaltres tres de les artistes més importants del món sense cap mena de dubte: Remedios Varo –ai, com m’encanta la pintura d’aquesta senyora!–, Leonora Carrington i Alicia Rahon”.

Remedios Varo, 'Música de la llum', 1955. Oli sobre taula. Obra exposada a la galeria Diana el 1955.

A més d’altres especialistes, Nelken va tornar a publicar una crítica al periòdic Excélsior: “Diguem-ho de seguida: aquesta dotzena de peces que Remedios Varo exposa […] és de tan alta qualitat –en tots els ordres– que no és gens exagerat dir que constitueix una de les manifestacions senyeres de la nostra vida artística”. Unes manifestacions que estaven vinculades a un surrealisme molt particular –assenyala Carmen Gaitán a Las artistas del exilio republicano español. El refugio latinoamericano (1919)–. “Veig que definitivament he deixat de pertànyer a aquesta gent [els surrealistes] i a aquestes coses”, va escriure l’artista en una carta del 1958. Tanmateix, la seua poètica encara mantenia lligams ben forts i evidents. El 1959, duia a terme Homo rodans, una peça escultòrica elaborada amb ossos de pollastre i titot, espines de peix i filferro que adopta un aspecte humanoide, tot i que les extremitats inferiors s’han transformat en una roda. Un plantejament –el de la incorporació de la roda al personatge o al vestit– provinent de quadres d’aquesta etapa, com Au bonheur de dames (1956), Rodamón (1957), Locomoció capil·lar (1959), o d’èpoques més llunyanes, com Rodes metafísiques (1944). 

Remedios Varo, 'Homo rodans', 1959. Ossos de pollastre i titot, espina de peix i filferro

Ella mateixa explicava a la seua mare que “es tractava d’antropologia i no de pintura”. I continuava: “Resulta que vaig fer amb ossos […], després de netejar-los molt bé, una figura i vaig escriure un petit tractat d’antropologia (imitant un vell manuscrit) per tal de demostrar que l’antecessor de l’homo sapiens va ser aquesta figureta a la qual anomene homo rodans”. Un constructe creatiu –indica Edith Mendoza a la seua tesi doctoral “A veces escribo como si trazase un boceto”. Los escritos de Remedios Varo, 2008– que persistia en la pràctica de crear dos objectes artístics enriquits per la seua complementarietat. El text, de característiques semblants a les d’un discurs científic, introdueix citacions apòcrifes i ofereix al lector “la ficció d’una ficció dins d’una altra ficció, ja que a manera de paròdia proposa la seua tesi fonamental: una nova cadena de l’evolució de l’ésser humà”. Mitjançant la veu d’un científic inventat, Hälikcio von Fuhrängschmidt, qüestionava la racionalitat dominant “alhora que demostrava la seua capacitat de contemplació irònica de la societat”.

Remedios Varo, 'Vampir', 1961. Oli sobre taula

A finals de la dècada del 1950 i principis de la del 1960, va formar part d’exhibicions conjuntes –Exposición Retrospectiva de la Pintura Mexicana, al Museu de la Ciutat Universitària; II Bienal Interamericana de México, al Palacio de Bellas Artes, o Los amantes, a la galeria Copenhague, entre d'altres– i va muntar la seua segona individual a la galeria Juan Martín, on es van poder veure setze llenços del darrer període –Envers Aquari (1961) o Vampir (1961), per exemple–. Malauradament, el 8 d’octubre del 1963, Remedios Varo faltava a causa d’un infart de cor a l’edat de 54 anys. En una nota necrològica apareguda a la Revista de la Universidad de México, Max Aub apuntava que el seu art no era fantàstic, sinó misteriós, i afirmava: “No hi ha cap dubte que el surrealisme va estar en la base de la seua formació, tanmateix, el que va fer ací [a Mèxic] només hi té una vaga relació. Al contrari, és una reacció profunda en contra del moviment artístic més important de la primera meitat del segle”. La mort sobtada truncava una carrera que, malgrat les dificultats patides durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, i els primers anys d’exili, havia arribat a un moment de plenitud i s’albirava fructífera.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next