Homofòbia delirant i demagògia: l’avalot de la seu de 1519

La prèdica delirant del frare dominicà Lluís Castellolí provocà la caça d'homosexuals a la València de 1519, successos previs a l'esclat de la Germania. Castellolí atribuïa els mals que patia València a la sodomia i encoratjà el poble a reprimir-la. 

Ara fa cinc-cent anys, el 7 d’agost de 1519, una turba descontrolada encerclà la seu de València. Esperonat per la prèdica incendiària d’un clergue sense escrúpols que atribuïa als homosexuals tots els mals que patia València, el populatxo exigí càstigs exemplars contra tot aquell acusat de sodomia. Quatre desgraciats foren arrestats i brutalment ajusticiats a la foguera. Un cinquè, temorós de la «justícia» civil, s’acollí a la justícia eclesiàstica, que el condemnà, però a presó no a morir al braser. Això provocà la ira de la plebs, que demanà la mort del bardaix i atacà la catedral exigint que els fóra lliurat.

Pier di Damiano (sant Pere Damià) fou qui encunyà, al segle XI el terme "sodomia". Escrigué un llibre titulat "Liber Gomorrhianus" on condemna les pràctiques sexuals molt esteses entre el clergat de l’època que ell definí com a «sodomítiques»: la masturbació tot sol o en companyia, el sexe intercrural (o sia, entre les cames) i la penetració anal. 

Temps roïns per al col·lectiu LGTBI eren aquells i no solament a València. L’homosexualitat era durament reprimida per totes les legislacions de l’època, inclosos els Furs valencians, que establien la condemna a morir cremat a tot «culpable» de sodomia, a tot «bardaix» o «bujarró», que eren els noms de l’època, en clar i català, aplicats als homosexuals, o el més comú, universalment acceptat, de «sodomites», que s’empatollà un doctor de l’Església i sant anomenat Pier di Damiano (sant Pere Damià en el nostre catalanesc), que visqué al segle XI. La Bíblia, val a dir-ho, no diu que els habitants de Sodoma practicassen específicament el sexe anal, encara que és cert que els sodomites —els de Sodoma— demanaren a Lot els seus dos hostes, els dos àngels enviats per Déu, per abusar d’ells (Gènesi 19, 4-9). La pèrfida Sodoma i la seua veïna Gomorra havien estat condemnades per Déu, però el que al purità Pier di Damiano li preocupava de debò eren les perversions dels seus col·legues tonsurats, d’això que escrigués un llibre amb el títol explícit de Liber Gomorrhianus («Llibre gomorrià», de Gomorra), on condemna les pràctiques sexuals molt esteses entre el clergat de l’època que ell definí com a «sodomítiques»: la masturbació tot sol o en companyia, el sexe intercrural (o sia, entre les cames) i la penetració anal. En definitiva, fou Pier di Damiano qui introduí el concepte pecaminós de «sodomia» i procurà per la extirpació de tots els vicis que definia; però que quede ben clar, perquè eren els capellans els més afeccionats a —diguem-ne— sodomitzar-se entre ells. El llibre de Damiano fou ben acollit pel papa Lleó IX (1049-1054), un eclesiàstic reformista de l’època; l’Església, val a dir-ho, sempre està de reformes, però... Ai llas! Les inclinacions sodomítiques del clergat eren incorregibles, en el passat, en els temps de sant Pere Damià, i en el present, on afloren els casos de pederàstia com a bolets. Pier di Damiano ja advertia al papa dels costums llicenciosos dels seus sacerdots, sobretot de la jerarquia. I Lleó IX, com el Francesc I dels temps presents, hi passà un vel, un atapeïdíssim vel.

El sexe anal era considerat costum de sarraïns, un "vici" distintiu dels moros, també dels heretges i dels gentils de l'antiguitat, com l'emperador Adrià, a la imatge, que tenia com a amant a Antínous (dibuix d'Édouard-Henri Avril). La "fake news" féu fortuna fins al punt d’equiparar l’homosexual a l’heretge i, en conseqüència, si el pillaven ser condemnat a la foguera. En català el nom per a designar l’homosexual era "bujarró", un mot derivat de la veu llatina "bulgarus", per ser Bulgària la terra dels bogomils, una heretgia que practicava l'amor lliure 

Altrament, el sexe anal era considerat costum de sarraïns, un «vici» distintiu dels moros i també dels heretges. La fake news féu fortuna fins al punt d’equiparar l’homosexual a l’heretge i, en conseqüència, si el pillaven ser condemnat a la foguera. En català, com he comentat més amunt, el substantiu per a designar l’homosexual era «bujarró», un mot derivat de la veu llatina bulgarus, que en francès dóna bougeron, en occità bujarron i en toscà (italià) buggerone. I per què búlgars? Doncs perquè Bulgària era la pàtria de Bogomil, un sacerdot que visqué al segle X, que predicava la manca d’autoritat de l’Església i l’amor lliure. D’això nasqué el bogomilisme, antecessor del catarisme del segle XII. Amor lliure? Sodoma i Gomorra per als clergues carques, castradors de consciències, i vet ací la condemna i la confusió a l’Europa occidental de «búlgar» com a heretge i, directament, un bardaix.

Lluís Castellolí, predicador incendiari

Era València aleshores una ciutat assotada per les catàstrofes. El 27 de setembre de 1517 —ai llas, les pluges de la tardor!— la ciutat fou literalment engolida per les aigües del Túria. Com quan el diluvi bíblic, el cronista Escolano explica que plogué durant quaranta dies a gots i barrals sobre la ciutat. La força de l’aigua destruí el ponts i assolà més de dos centenars de cases i causà centenars de víctimes. En aquells temps de manies religioses i superxeries fou com l’avís imminent de la fi del món, l’anunci de la vinguda de l’Anticrist. Després de la catàstrofe, les epidèmies assotaren periòdicament la ciutat, més encara en arribar el 1519 quan es declarà un brot de pesta, que s’estengué des del mes de juny a novembre. Qui pogué —podia permetre-s’ho— fugí de la crema; noblesa i autoritats abandonaren els seus palaus urbans i la ciutat resta òrfena de classe dirigent. Vet ací que en aquest context sorgí la figura del paraire Joan Llorenç, un home ja entrat en anys, llegit i ben parlat (així el defineix el cronista Martí de Viciana), que era partidari de convertir València en una república a l’estil de Venècia. En aquella situació de crisi, amb una classe urbana empobrida, els discursos d’uns i altres, dels revolucionaris i dels frares moralitzadors, tingueren un ressò ampli entre la població, desitjosa de l’arribada del messies alliberador que la deslliuràs de tanta desgràcia. Joan Llorenç —atenció!— fou l’inspirador, el cap pensant, del moviment agermanat. La Germania ja començava a bategar, mentre que les prèdiques de Lluís Castellolí foren l’element pertorbador, val a dir que necessari, per a l’esclat de la conflictivitat social. Encara que a les antípodes l’un de l’altre, els discursos de Llorenç i Castellolí es complementaven. L’espurna del sermó de Castellolí, inicialment adreçat contra els sodomites, encengué la flama de la discòrdia que donà lloc a una successió d’alteracions, com l’avalot d’agost de 1519, preludi de la rebel·lió armada de València i el seu Regne contra el «mal govern» que els consumia.

En 1519 un brot de pesta assolà València. Les autoritats fugiren de la ciutat. Mentrestant, des de la trona, fra Lluís de Castellolí atribuïa els mals sobrevinguts a la pràctica de la sodomia. Això fou l'esclat de l'avalot del 7 d'agost. 

La terrible pesta flagel·lava València i, desesperats, hi hagué qui volgué cercar culpables per a aplacar la ira divina. El 22 de juliol, fra Lluís de Castellolí, prior dels convent de Sant Domènec (eixa joia de la història valenciana on encara, per a vergonya nostra, romanen els representants del poder estranger que nega la nació dels valencians) sermonà a la seu en el dia de la festivitat de Santa Magdalena. En el sermó, fra Castellolí denuncià que a la plaça de Sant Francesc (hui dia la plaça de l’Ajuntament) «hi havia una casa on revenien molts bujarrons i ofenien greument a Déu» (així al Llibre d’antiquitats de la seu de València), i advertí que, com Sodoma i Gomorra, Déu castigava València per consentir-ho. Què has dit? De seguida eixiren voluntaris a fer justícia pel seu compte. Les autoritats ciutadanes, empeses per les demandes del populatxo, cercaren de seguida culpables i detingueren a quatre dissortats que foren de seguida ajusticiats, morts cruelment al braser. Les sospites i delacions es multiplicaren en aquell final de juliol de 1516 i esclatà una autèntica cacera de bruixes contra tot aquell suspecte d’homosexualitat. Entre altres, fou acusat de sodomia un flequer de nom Ferrando Sanxis (a l’època era així, Ferrando, com deien el nom Ferran). Havia estat delatat en els interrogatoris dels quatre inculpats i cremats, tres d’ells també flequers. Temorós de patir la mateixa sort, Ferrando Sanxis, que era «coronat», o sia, tonsurat i, doncs, eclesiàstic que havia rebut els ordes menors, s’acollí a la gràcia de l’Església tot refugiant-se a la seu. Les autoritats eclesiàstiques, encapçalades per l’arquebisbe auxiliar Ausiàs Carbonell, un xixonenc que, precisament, no féu fortuna fent gelats i torrons, li perdonaren la vida a canvi que confesàs els seus pecats i el condemnaren a presó perpètua a Xulella (els Serrans). Ah! I el que és més important, li embargaren els béns. Era un flequer i, doncs, un individu amb doblers. I com els capellans són pèrfids en grau superlatiu, obligaren el desventurat flequer a fer penitència pública —sàdics!— a la vista de tothom a la seu. I heus ací l’origen de l’avalot que s’organitzà, quan un grup d’exaltats exigí el lliurament del pres per a ser cremat.

L’avalot

Era el 7 d’agost de 1519, diumenge aleshores («lo diumenge ans de la Verge Maria d’agost»). L’endemà el pres havia de ser conduït a Xulella, però a la catedral els clergues, fatus de vanitat, s’entretenien tot traient pit per ser els repressors de la sodomia: hipòcrites! A fora del temple es concentrà un grup d’exaltats, «fadrins i mossardassos», que començaren a fer crits, armar xivarri, tot exigint el lliurament del flequer. El Llibre de memòries de diversos successos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e Regne de València indica que, entre els fadrins i mossards «se mesclaren alguns vellacos i gent barbuda». Llançaren pedres contra la seu i cridaven, com escriu Guillem Ramon Català de Valeriola al seu Llibre de memòries: «Dau-mos lo puto, que el volem cremar».

En el sermó del 22 de juliol, fra Castellolí denuncià que a la plaça de Sant Francesc (hui dia la plaça de l’Ajuntament), on era el convent de l'orde franciscà (a la imatge), "hi havia una casa on revenien molts bujarrons i ofenien greument a Déu" i advertí que, com Sodoma i Gomorra, Déu castigava València per consentir-ho. 

El grup d’esvalotadors anà creixent fins a ser una gernació que obligà als oficials de l’arquebisbe a tancar el reu a la sagristia i no tornar-lo a la presó. A València aleshores era arquebisbe el príncep-bisbe de Lieja Erard de la Mark, un personatge que no trepitjà València en la seua vida. I és que llavors el títol de rei de València i dels territoris de la Corona d’Aragó l’ostentava el borgonyó Carles I (l’emperador Carles V), al qual, val a dir-ho, València i els valencians li importaven un rave. I a Erard de la Mark també. Bé, d’això l’interès de Joan Llorenç i partidaris de convertir València en una república. De fet, amb rei que ni estava ni se li esperava, era una solució contra el descontrol d’una classe dirigent, la noblesa, cada vegada més alienada del Regne, oblidadissa dels temps d’esplendor nacional i gelosa de salvaguardar els seus privilegis a costa de la prosperitat del país. El 7 d’agost de 1519, per la por a la pesta, no hi havia cap oficial reial a València. El governador Lluís de Cabanyelles era a Morvedre, a recer de la malaltia, mentre a la ciutat campaven a pler els pertorbadors de l’ordre públic. València, després de l’experiència del regnat de Ferran II, un altre monarca que brillà per les seues absències del Regne, s’havia acostumat a governar-se tota sola. La Germania, en definitiva, s’estava forjant.

Imagineu-vos la situació: una pluja de còdols sobre la façana i les portes de la seu. El justícia criminal i els jurats hi acudiren, però fou debades. Després de migjorn el nombre de revoltosos s’havia incrementat fins a convertir-se en un veritable avalot. Algú podia prendre mal i els canonges decidiren tancar la seu. No hi havia cap força a València que pogués deturar l’aldarull. Conta Viciana que hi «acudieron muchos mochachos y moços con el boço en el rostro, que traían un crucifixo y una banderuela que havían sacado de una iglesia». Viciana, que escrivia en 1566, ja començà, com veiem, la moda nefasta de fer servir llengua forastera per a narrar els fets d’ací. Vaja! Conseqüència de ser súbdits d’una dinastia forastera, amb les consegüents llagoteries de súbdits genuflexos. Xe, com ara mateix! Ara, però, els ha pegat, a més a més, per fer el moniato en la llengua d’Albió, a la manera anabotellera del relaxing cup of café con leche. Ja observeu que el Viciana escrivia el castellà de pena, però tenia igual. En fi, quin país!

Arran del sermó de Castellolí, se succeïren detencions contra suspectes de sodomia. Les autoritats ciutadanes, empeses per les demandes del populatxo, cercaren de seguida culpables i detingueren a quatre dissortats que foren de seguida ajusticiats, morts cruelment a la foguera.

Els esvalotats apedregaren la seu i el palau arquebisbal. Fins i tot un cudol trencà la finestra on era l’arquebisbe auxiliar. El xixonenc Ausiàs Carbonell s’escagassà de debò. Els canonges de la seu també. Amb una biga, els revoltats trencaren el porticó de la porta de la seu que dóna al palau arquebisbal a la plaça de l’Almoina. Hi entraren i canonges i oficials de la ciutat temeren pels béns de la catedral. Corria el perill de ser saquejada. Així que el canonge Cristòfol de la Torre (un veritable «pardalot», mafiós, de qui us he de parlar en el futur) i el prevere Pere Soler decidiren lliurar el dissortat flequer a la turba violenta. Segons indica el Llibre d’antiquitats, tingueren por que vingués la nit i que a les fosques aprofitassen per saquejar la seu.

Ferrando Sanxis fou pres per la tracalada i portat, entre vexacions i improperis. Català de Valeriola, que visqué els fets, explica que hi hagué una discussió entre els partidaris de cremar-lo ipso facto, viu, i els que volien que confessàs primer els seus pecats, se l’ofegàs i després fóra cremat, mort. Finalment, s’imposà el parer dels segons. El pobre flequer fou ofegat i una vegada mort fou cremat. El Llibre d’antiquitats conclou el relat així: «I així el cremaren diumenge, dia de Sent Salvador, per lo qual pecat i altres s’és seguida molta desaventura en aquesta ciutat i regne». Ep, fixeu-vos!: «Per lo qual pecat i altres s’és seguida molta desaventura». És a dir, justificació de la bestialitat comesa. En fi, què us diré? Eren aquells temps difícils en què la vida humana valia ben poc i la demagògia alienant, impulsada per una capellaneria corruptora de consciències, s’imposava sobre la raó.

Amb una biga, els revoltats trencaren el porticó de la porta de la seu que dóna al palau arquebisbal a la plaça de l’Almoina (a la imatge). Hi entraren i canonges i oficials de la ciutat temeren pels béns de la catedral. Finalment, s'avingueren a lliurar el reu als esvalotadors. 

Les autoritats reaccionen

L’endemà dilluns, arribà a València el governador Lluís de Cabanyelles, amb una força suficient per a imposar l’ordre. No hi havia virrei —alter ego del rei— aleshores a València. Cabanyelles féu perquisicions, però no aconseguí res, omertà absoluta, ningú veié ni sentí res. Viciana escriu en el seu castellà de pa i peixet: «Y llegando a Valencia, no halló hombre que en su disposición hablasse abiertamente, ni pudo saber qué Hombres huvo en el desacato de la Iglesia que miraron o favorecieron a los mochachos». S’havia produït un linxament i l’autoritat no podia —no devia— consentir-lo. El governador replicà amb la publicació d’una crida pública, el dia 10 d’agost, en què prohibia les reunions públiques i secretes i les manifestacions que pretenguessen comminar els jutges o qualsevol altra autoritat.

El predicador Lluís de Castellolí està relacionat amb els agermanats. Els successos de la seu del 7 d'agost de 1519 han estat assenyalats pels historiadors regnícoles com a punt de partida de l'aixecament agermanat, la guerra civil que marcà per sempre el futur del Regne de València. 

La crida, encara que no ho diga, aprofitava els successos per a anar contra les reunions dels gremis. Encara la Germania no havia estat formalment constituïda, però aquests fets i la crida resultant han marcat l’avalot de la seu com a punt de partida de l’esclat de la revolució agermanada. I és que fra Lluís de Castellolí, l’instigador dels fets, tingué una relació molt estreta amb els agermanats. La seua participació fou decisiva en l’elecció de Bartomeu Montfort com a advocat de la Germania i participà activament en la revolucionària elecció de jurats de maig de 1520. Però no avancem esdeveniments, que de la Germania he de parlar en el futur. De moment, deixem-ho ací, en uns fets luctuosos que tingueren els homosexuals com a víctimes propiciatòries en uns temps difícils, preludi d’una guerra civil que marcà el futur del Regne per sempre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next