MONÒVER. Les 160 hectàrees de vinyes i blat que hui ocupen l’antic aeròdrom de Monòver (el Vinalopó Mitjà) van ser escenari, fa just 80 anys, d’un dels últims episodis de la II República: l’exili en quatre avions de Juan Negrín i figures com ‘La Passionària’ i Rafael Alberti.
Al migdia del 6 de març del 1939 un xicotet Dragon Rapide de la companyia britànica Havilland va ser el primer aparell a enlairar-se, amb Alberti, la seua dona embarassada, l’escriptora María Teresa León i el coronel Antonio Cordón rumb a la ciutat algeriana d’Orà. Va ser la mateixa destinació que va prendre pocs minuts després un altre avió del mateix model, que va portar a Dolores Ibárruri ‘La Passionària’, la seua secretària Irene Falcón, el diputat comunista francés Jean Cattelas i diversos membres de la intel·ligència comunista.
Des del Dragon Rapide, un model idèntic al qual havia usat Franco en la revolta del 1936, Alberti va veure l’alacantina serra d’Aitana i va decidir aleshores anomenar així la filla que esperava.
Dues de les persones que han estudiat aquestes hores transcendentals de la història, el director de la casa-museu Azorín de la Fundació Caja Mediterráneo de Monòver, José Payá, i el guionista Rafael Maluenda, que treballen per a dur aquests fets a un futur projecte de cinema, han relatat a EFE que aquestes personalitats van arribar a l’aeròdrom a bord de diversos taxis des de les cases que ocupaven a Elda, el nom en clau de les quals era ‘posició Dakar’.
Diverses hores després i entre dues tanquetes, va arribar des de la casona del Poblet –la posició Yuste– una comitiva de cotxes amb matrícula de les Forces Aèries Republicanes (FAR) amb Negrín, els membres del seu govern i alguns afins.
Entorn de les 3 de la vesprada, l’últim president de la II República va enlairar-se en un Douglas DC-2 de les Línies Aèries Postals Espanyoles (LAPE) a Tolosa (França), en un recorregut al costat de la costa. I cap a la mitjanit va partir l’últim grup en un altre avió idèntic a la mateixa destinació amb alguns dels més alts càrrecs militars lleials a Negrín: el coronel Hidalgo de Cisneros, cap de l’Aviació Republicana –al comandament de l’aparell– i el comunista Enrique Líster.
Les limitacions d’espai i pes va fer que en terra quedaren desenes de figures més o menys pròximes a la cúpula republicana que van acabar entregant-se o que van fugir pel seu peu. L’ús civil dels Douglas DC-2 convertia aquests aparells en un blanc relativament fàcil perquè mancaven de blindatge i necessitaven recórrer en pista, almenys, un quilòmetre per a alçar el vol, encara que tenien com a avantatge respecte als Dragon Rapide la seua major capacitat de passatgers: una dotzena.
Procedents a última hora del dia 5 de Totana (Múrcia) i Los Llanos (Albacete) després de la telefonada del coronel Hidalgo de Cisneros, aquests quatre aparells van ser els únics que van veure l’aeròdrom de Monòver, que se situa en la pedania del Fondó, a 385 metres d’altitud i on sol bufar vent nord-oest.
De terra, aquesta instal·lació aèria havia sigut habilitada el 1938 sobre una superfície hexagonal de 1.150 per 1.450 metres de cultius aprofitant la favorable orografia i comptava amb combustible i mecànics, així com un aquarterament en una casa pròxima.
Per a la construcció es van mobilitzar joves de reemplaçament del 1921 i veïns, molts d’ells picapedrers, per tal d’erigir el camp de vol i per a perforar un refugi antiaeri per a 200 persones, de 70 metres de longitud, una profunditat de 13,8 i revestit de formigó de 20 centímetres de grossària.
A causa que en la vespra el coronel republicà Segismundo Casado havia perpetrat un colp d’estat contra Negrín i era difícil destriar de quin costat estava la tropa, els soldats que vigilaven l’aeròdrom van ser tancats durant unes hores en el refugi i només van eixir després de la partida dels avions. Va ser aleshores quan el sergent que dirigia els soldats va portar el seu fusell a l’alcalde republicà de Monòver, que s’havia alineat amb els casadistes, i el va informar que amb aquell gest donava per acabada la Guerra Civil, que no va arribar fins a setmanes més tard.
El director de la casa-museu Azorín ha relatat a EFE que el 1993 va visitar en el seu domicili Alberti i que aquest li va preguntar insistentment pel que quedava de l’aeròdrom i si subsistia el refugi, a més de traslladar-li l’amistat que tenia amb el monover José Martínez Ruiz (Azorín), de la qual queda constància en les nombroses dedicatòries que li va fer i en els articles periodístics d’aquest.
