La necessitat de parlar i viure els valors i l’ètica sembla que no està massa de moda. L’individualisme imperant en aquesta societat post industrial ha generat un dalt a baix que ara mirarem d’esbrinar. I diem que cal parlar perquè està societat en la qual vivim ha portat al límit aquell aforisme de «Val més una imatge que mil paraules». Aforisme que un exprofessor meu capgira amb un seguit de raonaments ben fonamentats.
Hi ha un considerable canvi de valors, perquè l’actual societat està sotmesa als avanços tecnològics i les xarxes socials –que nosaltres no demonitzem–, però que també aporten la seua cara no aconsellable. Un dels valors més afectats és el del respecte, que és bàsic per al bon desenvolupament de qualsevol societat que s’aprecia. Si no es dona aquest respecte no hi pot haver vinculació entre ambdues parts. L’acceptació del punt de mira de l’altre genera aprenentatges, creixement i evolució permanent.
El comportament respectuós no s’usa, «no s’estila». La gent va més pel benefici particular, que no per l’interès comú. Interrompre a qui està parlant, alçar la veu per fer-se escoltar, desqualificar a qui té altra opinió, maltractar els béns públics, tirar fem en la natura o al carrer. Sembla com si res de tot açò no tingués importància; com quan algú entra a un lloc i no saluda. Ací deixeu-me, amics, que m’esplaie una miqueta. Com qualsevol de vosaltres, jo practique un esport en un lloc tancat, on el primer que fem tots és anar al vestidor a canviar-nos de roba. Doncs hi ha un nombre considerable de persones que entren al vestidor i, havent-hi gent dins, no diuen ni pruna. De qualsevol edat! Reprenem el seguit de greuges afegint encara no ser puntual o no escoltar a qui està parlant.
Posant-nos en el lloc de l’altre, quantes males pràctiques ací esmentades evitaríem! Escoltar l’altre i tractar de sentir el que ell sent i viu. Que fàcil faria les relacions, quant que augmentarien els valors socials i l’harmonia entre les persones. Hi ha una paraula que sintetitza tots aquests aspectes: empatia! Sona poc aquesta paraula. L’escriuen poc aquesta paraula. Sembla com si algú haguera prohibit el seu ús i aplicació i en canvi, quant de bé ens faria a tots. Posar-se en el lloc de l’altre, escoltar, atendre, fer-se part d’allò que ens conta, empatitzar. L’hem de fer valdre més, aquest verb.
Els valors ètics s’ensenyen i s’aprenen, però també es transmeten per observació i contagi. L’entorn és definitiu. És imprescindible i urgent educar per a la convivència ja des de la infantesa, des del marc social i ètic, un marc social que dirigisca la mirada personal als altres, als seus drets i a les seues necessitats.
Fora ideal que aquesta pràctica es donara en un context social que respecte la diversitat i la pluralitat, un context en el qual es potencien les habilitats de coordinació i consens.
Com que tot no ens vindrà donat, ja podem posar-nos en camí i anar fomentat actituds positives, per exemple en l’escolta. També cal valorar les maneres bones que altres practiquen. Donar sempre les gràcies per tot el que fan per nosaltres, sí; fins i tot quan el cambrer ens porta una forqueta o qualsevol altra cosa. Fer accions positives i, sobretot, de respecte i bon ús de tot el que és públic, i per tant de tots. Cada vegada els pobles i ciutats estan més equipats amb aparells per fer gimnàstica, bancs, plafons informatius, carrils bici, rètols actius, canxes de petanca o pistes de bàsquet. I per tant, hi ha més motius per comportar-se cívicament.
En conclusió, es fa ineludible pensar que no hi ha més opció que respectar les opinions de tots com volem que respecten la nostra, i transmetre al jovent allò que ens ensenyaren quan érem unes criatures, i que en algunes contrades del País en deien «tindre bons modos».
