Jan parla amb la seua besàvia mentre jo escure els plats, esperem només que avui vulga adormir-se i que ens concedisca un parell d’hores com a mínim per poder fer alguna cosa de profit. Els problemes dels darrers mesos, i com més passa el temps, més difícil sembla que tinguen solució, m’han bloquejat el cap i soc incapaç de llegir o d’escriure res.
Agafe la bicicleta per desemboirar-me una mica i veure si el moviment em porta alguna idea per encetar l’article de dimarts. Passe per davant de Palmavera i recorde com fa uns anys, en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans que es va fer a l’Alguer, un home, quan va saber que jo era de Borriana, em va dir que també la seua àvia ho era, que era una de les moltes valencianes que havien poblat Poblenou entre finals del segle XIX i principis del XX.
Sent el cant dels abellerols, els busque amb la mirada i me’ls trobe a mà dreta, el moviment ràpid d’ales, la suspensió, la caiguda i la represa del moviment d’ales. Sembla com si estigueren jugant, com si aprofitaren el bon temps abans que tornen els núvols. Renuncie a pujar fins al Cap de la Caça i m’endinse per un sender fins a la platja de Port Comte. Ha d’arribar encara la massa de turistes, els crits i l’olor de cremes. M’assec damunt de l’arena i pense en Jan i la seua besàvia. Com la recordarà d’ací vint o quaranta anys? Potser de la mateixa manera que jo recorde el meu besavi, una figura alta i eixuta vestida de negre, amb armilla i faixa, el iaio que feia olor de galeta.
També ell va emigrar a Barcelona, a treballar en la construcció de la xarxa del tramvia, si no recorde malament. Poc en sé, dels seus anys a Barcelona i ara potser només ma mare, ma tia o algun altre nebot sabria dir-me’n res. Podria haver fet com tants altres valencians, que es quedaren per sempre a Barcelona i, en un parell de generacions, gràcies a la llengua i cultura compartida, els descendents que mai no pensarien que eren fills o nets d’immigrants, cap orgull valencià a reivindicar.
Què se’n deu haver fet, d’aquells valencians que a meitat dels anys noranta ens retrobàvem pel Raval per combatre aquella soledat barcelonina de cap de setmana? El primer sopar que vam fer, i en què buscàvem valencians d’honor perquè donaren suport al nostre grupet, va coincidir amb la mort d’Ovidi Montllor. Una setmana més tard, al segon sopar, moria Joan Bustos. Vam decidir que potser no calia continuar per aquell camí.
Amb aquests records reprenc el camí, he d’arribar a casa, dutxar-me i anar a la presentació d’Isolitudini, de Massimo Onofri. Li’l dedicarà a Jan, que ha nascut ací, un llibre que formarà part de la seua biblioteca del futur, un llibre que llegirà qui sap des d’on i, en fer-ho, qui sap quins records afloraran d’aquesta illa.
