A voltes acluque els ulls. Sempre he necessitat intermitències en la consciència. Una consciència desperta tothora m’impediria de fer un grapat de coses. Aquest estiu, per exemple, ha anat ple de vaixells. He passejat en vaixell per Copenhague, he passat sota els ponts d’Estocolm, he anat fins a l’illa de Vaxholm i he contemplat les illes de l’arxipèlag d’Estocolm que m’han dut al cap l’arxipèlag de la ficció de Terramar de l’escriptora Ursula K. Le Guin. El vaixell era antic, d’aquells de vapor i també em feia pensar en els vaixells que navegaven pel Mississipí en el temps d’HuckleberryFinn, perquè en la meua experiència vital, he fet més viatges imaginaris que no reals i sempre que viatge físicament, tinc la sensació de reviure altres viatges de l’ànima.
En tornar de les terres del nord, he assistit de prop al curt trajecte de Calp a Oliva del veler d’uns amics que cada estiu ens regalen casa, mar i la joia de viure i de compartir uns dies. I ara mateix, mentre escric, el tros de Mediterrània que contemple s’omple de les ratlles blanques d’escuma que escriuen els navegants. I cada volta que mire aquestes ratlles blanques, cada vegada que he pujat en un d’aquests vaixells ple de turistes com jo mateixa, he aclucat els ulls en l’intent d’esborrar la visió de l’ànima que insistia a mostrar-me totes aquelles cares angoixades que viatjaven en un altre vaixell, cares contretes per la preocupació i la por perquè no tenien, com jo, un port que els acollís després del seu viatge.
He aclucat els ulls perquè cap dels meus viatges, reals o literaris, ha estat mai fruit del desesper o la misèria, perquè he viscut i visc en un país i en un temps que no ha fet necessària la fugida, i aqueix és un privilegi del destí pel qual done gràcies cada dia. He aclucat els ulls, sí, i amb tot, en cada vaixell al qual he pujat, en cada petit trajecte dels que he gaudit, els he vistos, els veig encara, aquells viatgers rescatats en un vaixell que no troba destí, com puc veure Terramar o el Mississipí, perquè les seues històries, les seues travessies vitals que desconec però que sóc capaç d’imaginar, formen part del món en què visc, del món que vull contemplar amb la mirada atenta tot i que a voltes, ho confesse, acluque els ulls.
