Internament

19 abril 2019 06:00h
Leonora Carrington (1917 - 2011)

“Fa exactament tres anys, vaig estar internada al sanatori del doctor Morales, a Santander, Espanya, després que em declarara boja sense remei el doctor Pardo de Madrid i el cònsol britànic”, va escriure Leonora Carrington el 23 d’agost del 1943. Quan ella tenia 20 anys, va conèixer Max Ernst, de 47, a Londres, i tots dos es van instal·lar en un mas a Saint Martin d’Ardeche, a França. El 1939, però, el règim de Vichy va detindre Ernst per la seua participació en FreierKünstlerbund, un grup d’intel·lectuals antifeixistes, i el va internar al camp de concentració de Les Milles. Ella va viatjar a Madrid, a través d’Andorra i passant per la Seu d’Urgell i Barcelona, amb la intenció d’aconseguir-hi un salconduit per a la seua parella. “Què li passa a un ésser humà quan de sobte els gendarmes s’hi presenten i s’emporten  el seu estimat al·legant raons de religió, de raça o d’ideologia?”, es pregunta l’escriptora i periodista Elena Poniatowska en el pròleg de l’edició en castellà d’En bas (Memorias de abajo, 2017), el dietari en què Carrington recorda el confinament al manicomi càntabre, “la memòria del tancament i l’odi, la memòria del que significa acarnissar-se contra l’amor”, en paraules de la seua amiga Poniatowska. “Si van tancar Leonora en una institució, no hi va haver pitjor institució ni clima més cruel que l’Espanya de Franco amb la seua guàrdia civil que va intentar destruir el seu món imaginari i afectiu”.

Leonora Carrington, 'La Posada del Cavall de l'Alba. Autoretrat', 1936-37. Oli sobre llenç. Metropolitan Museum of Art, Nova York

El 1940, mentre provava d’abandonar l’Estat, el seu pare va coordinar amb el cònsol britànic l’ingrés al centre psiquiàtric, situat a prop d’El Sardinero, que dirigia el doctor Luís Morales, un metge d’ideologia nazi que gaudia de gran prestigi entre l’alta burgesia, la noblesa i la reialesa, i de fama internacional pels tractaments experimentals i dràstics que hi aplicava. “No sé quant de temps vaig romandre lligada i nua. Vaig jeure diversos dies i nits sobre els meus propis excrements, orina i suor, torturada pels mosquits les picades dels quals em van fer un cos horrible; vaig pensar que eren els esperits de tots els espanyols esclafats, que em retreien l’internament, la manca d’intel·ligència i la submissió”, conta l’artista. Abans, a la capital espanyola de la postguerra, esgotada, a la vora de la depressió i desorientada, la van agredir un grup de requetès: “Alguns d’aquells homes es van alçar i em van introduir a empentes en un cotxe […] Em van portar a una habitació decorada amb elements xinesos, em llançaren sobre un llit i, després d’arrencar-me la roba, em van violar l’un rere l’altre”. Arran d’aquest fet, els deliris van augmentar i, per ordre del seu progenitor, va ser segrestada i portada en automòbil a Santander. Durant el trajecte li van administrar Luminal i li van injectar a l’espina dorsal anestèsia sistèmica, que li va provocar una paràlisi total i rigidesa, una sensació terrorífica, ja que s’assembla a la mort. A la clínica, “em van subministrar tres injeccions de Cardiazol”, un estimulant cardíac que produeix convulsions similars a les d’un atac epilèptic. Aquest fàrmac, els efectes del qual han estat descrits com una “tempesta violenta”, és equiparable a la teràpia amb electroxoc.

Leonora Carrington, Marcel Duchamp, André Breton i Max Ernst (assegut), Nova York, 1942

En un article publicat al diari El País el 18 d’abril del 1993, Morales recordava Leonora i  dubtava si, “davant del progrés de la psiquiatria”, s’atreviria a considerar-la una malalta. “Metges de prestigi, advocats, homes de negocis i diplomàtics, per la seua conducta anormal, ens la van confiar per tal que recuperara un bon viure”, continuava explicant. Segons ell, l’ansietat amb què defensava el seu surrealisme, la seua actitud de protesta, va fer que la qualificaren d’asocial i que la internaren a la clínica. “La malaltia es va curar amb només tres sessions de Meduna (xoc convulsiu químic amb Cardiazol).” Cal apuntar que s’hi referia al mètode desenvolupat pel metge Ladislaus von Meduna el 1933 per tractar pacients esquizofrènics. Al lloc en què hi havia el sanatori, enderrocat el 1965, envoltat d’una gran finca amb jardins, trobem en l’actualitat un barri perifèric i un parc dedicat al doctor Morales.

Leonora Carrington i Chiqui Weisz

Ella va fugir del malson a Lisboa, la ciutat des de la qual el seu pare volia conduir-la a un altre hospital a Sud-àfrica. Allí, es va desempallegar de la vigilant alemanya que l’acompanyava i va fer cap a l’ambaixada mexicana, on va coincidir amb el poeta i diplomàtic Renato Leduc, que havia conegut a París, i el va convèncer de contraure matrimoni, l’única manera d’eixir d’Europa: “Casem-nos. Sé que és horrible per a tots dos, perquè no crec en aquesta mena de coses, però…” L’11 de juliol del 1941, embarcaven en direcció a Nova York. També hi va arribar Max Ernst junt amb la rica col·leccionista i mecenes Peggy Guggenheim, amb qui llavors mantenia una relació –que més tard deixaria per iniciar-ne una altra amb Dorothea Tanning–. A les darreries del 1942,  Leonora i Renato es van traslladar a la capital asteca. Es van divorciar el 5 de gener del 1945. Un any després, la pintora surrealista es casaria amb Imre Emeric Weisz, Chiqui, un fotògraf hongarès, amic íntim de Robert Capa, que es va encarregar del seu laboratori i d’enviar els rodets de pel·lícula en una maleta a la República Mexicana. Amb Weisz, va tindre dos fills: Pablo i Gabriel i va freqüentar exiliats espanyols i d’artistes i intel·lectuals americans. Va morir el 25 de maig del 2011 als 94 anys. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next