“Fa exactament tres anys, vaig estar internada al sanatori del doctor Morales, a Santander, Espanya, després que em declarara boja sense remei el doctor Pardo de Madrid i el cònsol britànic”, va escriure Leonora Carrington el 23 d’agost del 1943. Quan ella tenia 20 anys, va conèixer Max Ernst, de 47, a Londres, i tots dos es van instal·lar en un mas a Saint Martin d’Ardeche, a França. El 1939, però, el règim de Vichy va detindre Ernst per la seua participació en FreierKünstlerbund, un grup d’intel·lectuals antifeixistes, i el va internar al camp de concentració de Les Milles. Ella va viatjar a Madrid, a través d’Andorra i passant per la Seu d’Urgell i Barcelona, amb la intenció d’aconseguir-hi un salconduit per a la seua parella. “Què li passa a un ésser humà quan de sobte els gendarmes s’hi presenten i s’emporten el seu estimat al·legant raons de religió, de raça o d’ideologia?”, es pregunta l’escriptora i periodista Elena Poniatowska en el pròleg de l’edició en castellà d’En bas (Memorias de abajo, 2017), el dietari en què Carrington recorda el confinament al manicomi càntabre, “la memòria del tancament i l’odi, la memòria del que significa acarnissar-se contra l’amor”, en paraules de la seua amiga Poniatowska. “Si van tancar Leonora en una institució, no hi va haver pitjor institució ni clima més cruel que l’Espanya de Franco amb la seua guàrdia civil que va intentar destruir el seu món imaginari i afectiu”.
