'Iolanta', l'al·legat operístic de Txaikovski a la diversitat sexual

El Palau de les Arts acull la producció del Teatre Mariïnski de l'última òpera del compositor rus amb direcció musical de l'hongarés Henrik Nánási i escènica del polac Mariusz Trelinski
16 març 2019 06:00h
Piotr Ilich Txaikovski va compondre la seua última òpera, 'Iolanta', entre 1891 i 1892 . / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. La causa oficial de la mort va ser el còlera. Sant Petersburg, l'aleshores capital de la Rússia tsarista suportava l'assot d'una epidèmia i, per tant, a ningú no li podia sorprendre que, més enllà del nom del finat, un compositor famós tant al seu país com a la resta del món occidental morira infectat per la ingesta del bacteri Vibrio cholerae.

Piotr Ilich Txaikovski (Vótkinsk, 1984, Sant Petersburg, 1893) va ser soterrat amb honors als 53 anys, una glòria amb què el règim del tsar Alexandre III tractava de tapar la diversitat sexual que representava l'autor d'obres universals com El llac dels cignes, El trencanous i òperes com Eugeni Oneguin, La dama de piques i Iolanta.

Txaikovski va afrontar la composició de la seua última òpera poc després de l'exitosa La dama de piques. La creació de Iolanta entre 1891 i 1892 –any en què es va estrenar al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg– la va abordar enmig d'una suposada crisi creativa. Els primers biògrafs parlaven del fet que patia una mena de sequera d'idees i per això tenia l'obsessió que es repetia. Tanmateix, després d'haver posat en música aquest llibret que havia fet Modest Txaikovski a partir del conte La filla del rei René, Piotr va compondre títols aclamats com el ballet El trencanous i la 6a Simfonia, una obra que el seu germà va subtitular posteriorment com 'patètica', que no va satisfer les expectatives en l'estrena, però, sí en la reposició.

Alguns investigador apunten que el compositor es troba immers en una crisi creativa quan va fer 'Iolanta', una òpera on de manera subtil trasllada el turment que va suposar ocultar la seu homosexualitat. / DANIEL GARCÍA-SALA

El sistema tsarista va manipular la mort de Txaikovski, com diferents teories han tractat de demostrar des de finals del segle XX. De fet, els investigadors han coincidit a assenyalar que la mort de Txaikovski continua sent encara hui un misteri. Infecció de còlera per beure aigua sense bollir, ingesta d'arsènic, descuit o suïcidi? Davant les hipòtesis actuals sobre la mort –la seua homosexualitat actualment no es discuteix fora de Rússia–, s'ha plantejat que mai no se sabrà què va succeir realment aquell 6 de novembre del 1893.

En el segle XXI, els estudiosos de l'obra del rus no dubten a destacar els diversos al·legats musicals que va crear Txaikovoski per a reivindicar la diversitat sexual, com va ser l'última simfonia i la darrera òpera. Més enllà de la seua homosexualitat, l'obra es va topar també amb l'estalinisme. El 1893 –nou dies després de l'estrena de la sisena simfonia– les despulles del compositor acabarien dipositades junt amb altres russos il·lustres al cementeri del Monestir d'Alexandre Nevski i, així, el tsarisme posava un vel a una vida plena de turments per a ocultar la seua vida privada. Però, amb l'arribada de Stalin al poder de la Unió Soviètica s'ordenava retirar del llibret de Iolanta qualsevol referència a la divinitat.

Hi ha paral·lelismes entre la vida amorosa de Txaikovski i la protagonista de l'òpera: Iolanta és cega i s'enamora de Robert sense veure'l. Un amor qüestionat pel pare. / DANIEL GARCÍA-SALA

L'última òpera de Txaikovski és un crit a la diversitat tant des del punt de vista de l'orientació sexual, ja que el compositor trasllada l'amor incondicional sense conéixer la realitat –l'amor ocult troba el seu paral·lelisme en la protagonista de l'òpera; Iolanta és cega i s'enamora de Robert sense veure'l– com des del prisma lingüístic, ja que la producció parteix de la traducció d'un conte danés que es tradueix al ciríl·lic en la primera versió i, posteriorment, al rus modern.

Anselmo Alonso és el responsable de la subtitulació de Les Arts des de la inauguració del coliseu l'any 2005. / DANIEL GARCÍA-SALA

La diversitat lingüística

Modest Txaikovski va adaptar el conte, La filla del rei René, "un treball bastant fidel al text original", destaca Anselmo Alonso, tècnic de l'àrea de dramatúrgia del Palau de les Arts, per a brindar al seu germà un llibret òptim per a Iolanta. La història de tarannà tradicional escrita per Henrik Hertz el 1845 és un drama en vers en danés que es va traduir aleshores a diferents llengües, entre aquestes, al rus, per Vladimir Zotov.

Piotr Illich Txaikovski va crear una òpera en un acte sobre la vida d'una princesa cega de naixement a qui mai ningú va dir res sobre la seua discapacitat visual. Sense capacitat per a veure, Iolanta s'enamora d'una veu i d'uns gestos, d'una persona de rostre desconegut. El títol es ve escriure en ciríl·lic i, posteriorment, va ser traduït al rus. "Nosaltres treballem amb la versió original", apunta Alonso, qui, des de la cabina tècnica del coliseu d'òpera controla els subtítols que l'espectador pot seguir mentre es fan les representacions. Damunt de la taula, el també historiador de l'art, traductor i professor d'Estètica en la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) anota en els dos manuscrits de l'obra les indicacions que Henrik Nánási –el director musical d'aquesta producció del Teatre Mariïnski– ha triat per a dur a terme la seua versió.

"El text té dues versions, la versió russa i la soviètica, i en aquesta, Stalin va fer recompondre el text llevant totes les al·lusions al rei, a Déu i a tot allò que el sistema comunista no tolerava". / DANIEL GARCÍA-SALA

"El text té dues versions, la versió russa i la soviètica, i, en aquesta, Stalin va fer recompondre el text llevant totes les al·lusions al rei, a Déu i a tot allò que el sistema comunista no tolerava. Per exemple, quan Marta fa una al·lusió a la divinitat, el text soviètic canvia eixa referència a la deïtat per unes interjeccions". Això no obstant, "la versió soviètica encara s'interpreta, però, no és allò habitual", assenyala Anselmo Alonso.

Iolanta és una òpera estimada a Rússia i a Europa de l'est. Això no obstant, a occident no és un títol habitual –de fet, hi ha moltes poques gravacions de l'obra. "Probablement siga la llengua" el motiu que ha frenat l'èxit de Iolanta més enllà de les antigues repúbliques soviètiques, assenyala Anselmo Alonso. Perquè l'idioma no siga un barranc insalvable entre l'òpera i el públic, els coliseus es doten d'àrees d'edició i traducció de texts per a oferir als espectadors els llibrets en diverses llengües, un servei que apareix, en el cas de Les Arts, en directe, a través d'un sistema informàtic propi que, pel que fa al teatre d'òpera valencià, suporta fins a huit llengües distintes d'un mateix títol.

L'àrea de subtitulació d'òperes està en la part superior de la sala principal de les Arts des d'on se segueix en directe la representació a través de càmeres. / DANIEL GARCÍA-SALA

Ara bé, explica el responsable dels subtítols al Palau de les Arts que encara que s'argumenta que "la llengua de l'òpera és l'italià, per ser el país on va nàixer el gènere, en realitat, hauríem de dir genovés". A Les Arts, independentment de la llengua original de l'òpera, als espectadors s'ofereixen quatre traduccions del text: valencià, castellà i anglés, a més de la llengua del títol. De fet, ressalta Alonso, "des del primer dia, l'àrea de Política Lingüística de la Conselleria d'Educació es fa càrrec de la traducció al valencià".

"Iolanta no és un conte de fades"

Malgrat que aparentment la darrera òpera de Txaikovski puga semblar infantil, entre línies hi ha tot un seguit d'intencionalitats on el compositor trasllada el turment per ocultar la seua sexualitat. "Iolanta no és com un conte de fades", sosté la soprano armènia Lianna Haroutounian, qui encarna el paper de filla del rei René.

La Iolanta que es representa a Les Arts –els dies 22, 24, 28 i 31 de març–, produïda pel Teatre Mariïnski, direcció musical de Henrik Nánási i direcció escènica de Mariusz Trelinski, compta amb la soprano Lianna Haroutounian com a Iolanta, el baix Mikhail Kolelishvili com a rei René, el tenor Valentyn Dytiuk com a Vaudemont, el baríton Gevorg Hakobyan com a Ibn-Haqia, el baríton Boris Pinkhasovich com a Robert, la soprano Olga Zharikova com a Briguitta, la contralt Marina Pinchuk com a Marta, el baix Gennady Bezzubenkov com a Bertrand, el tenor Andrei Danilov com a Almeric i la mezzosoprano Olga Syniakova com a Laura, a més de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana i el Cor de la Generalitat.

Lianna Haroutounian és la primera vegada que interpreta una òpera en rus. / DANIEL GARCÍA-SALA

"M'he hagut de posar en la pell d'una persona que no veu, que funciona a través del tacte i sonoritats distintes. He hagut de conéixer eixe món per a poder interpretar aquest paper", assenyala Haroutounian. Tècnicament, per a una artista vident, submergir-se en aquest rol condiciona la interpretació. "No pots mirar recte, per tant, no pots mirar el director ni els companys que estan fent l'escena. "Has dirigir la mirada cap a un altre costat i això fa que hages de canviar l'expressivitat i les reaccions, ja que no pots reaccionar de forma improvisada ni instantània, sinó que has de pensar abans per a no actuar com un vident", explica. Per a preparar la Iolanta, "durant els assaigs, he provat tancant els ulls completament per a entrar en el món del personatge", afegeix.

De fet, a més de ser la primera vegada on la soprano afronta un paper amb una discapacitat visual que caracteritza profundament el personatge, també "és la primera vegada que cante una òpera en la meua llengua", destaca. "Fins ara, havia fet òperes en italià i en francés, i tot i ser armènia vaig estudiar en un període en què el rus era obligatori", afegeix.

Allò que fa "especial" Iolanta és que es tracta "d'una música espectacularment bella". "És una història que parla d'un amor sanador, que t'obri a descobrir altres mons distints i està plena d'humanitat", explica la soprano.

"Normalment, aquesta història pot semblar que és com un conte de fades, però en realitat és molt més complexa". / DANIEL GARCÍA-SALA

"Normalment, aquesta història pot semblar que és com un conte de fades, però en realitat és molt més complexa" i "m'agrada molt la visió que dona Trelinski perquè mostra un personatge que realment té una contradicció interna. Alguna cosa li diu dins que alguna cosa fora no va bé i el món li ho està ocultant". Això fa que aquesta òpera "siga psicològicament complexa", destaca Lianna Haroutounian.

"Iolanta està reclosa per son pare, per un excés de protecció cap a ella, però també per la vergonya que li produeix que el pare no acaba d'acceptar la situació de la filla". Malgrat el final feliç de Iolanta on triomfa eixe amor que Txaikovski no va poder manifestar públicament, "l'actitud del pare és la d'ocultar la diferència", sosté la soprano. Una repressió paterna que experimenta Iolanta i que "li produeix una sensació de por, ja que ella viu en el seu món infantil i ingenu, però el pare representa un amor autoritari, la violència, la brutalitat, sentiments que ella no coneix. Existeix eixe conflicte respecte al que representa la por". "Iolanta estima el seu pare però també sent una mena de rebuig per allò que li oculta, la seua diversitat", afirma Haroutounian.

next