Isle of the Rising Sun

11 agost 2019 06:00h

És agost, i a tots ens han passat coses l'últim any. Coses que ens han canviat, coses tristes, coses gratificants... Coses. Però tots anàrem a aqueixa illa, a pesar de tot. Ens trobàrem en una illa massa turística per poder arribar a ser idíl·lica o deserta. Insignificant. Però era una illa que, per definició, està limitada en la seua totalitat per aigua. En un d'aquests límits illencs, entre posidònia, arena i algunes roques que difuminaven el límit de la mateixa illa, seguérem. No estàvem sols, hi havia més gent, clar. Durant un breu instant, aquell breu instant, el tumult de desconeguts que formàvem semblà estar connectat per una mateixa decisió: la d'aturar-se. Parar i observar la palestra que es reflectia a les nostres retines. La llum, els colors, la brisa i el so de les ones entre el silenci del nostre tumult esdevenien un attrezzo perfecte perquè l'intèrpret eixira a escena. Aquella esfera, divina i brillant, descendí parsimoniosament davant la fascinació del públic que se li presentava aquell vespre. Era un moviment lent, imperceptible, que permetia pensar. Una concatenació d'escenes, titulars, records i emocions passà per davant dels ulls com quan la vida s'acaba. Trump de president, Boris Johnson de primer ministre, els noms d'aqueixes persones que no coneguem i que decideixen sobre les nostres vides, el Brexit, l'Open Arms que no pot atracar, els vaixells que no protagonitzen titulars, el canvi climàtic, els bombardejos en països que probablement mai visitem, els qui votaran Vox perquè PSOE i Podemos no s'aclareixen, els qui no votaran, les que no podran votar, les violacions en grup, la pobresa, la violència, les tecnologies i la seua rapidesa, el contracte laboral que sempre et prometen i mai arriba, l'amic que no reconeixes, la persona que observa al teu costat però que has perdut...

La parsimoniosa esfera acabà desapareixent entre l'skyline de gratacels i les muntanyes que el sostenen. Amb ella, les diverses tonalitats taronja, rosa, morat i groc anaren plegant-se fins a desaparéixer també, com qui estira d'un decorat barat de teatre. I fou justament abans que el nostre tumult trencara en aplaudiments quan va ocórrer. Una calma absoluta i la seguretat necessària per a saber que quan el sol tornara a elevar-se per l'horitzó, l'energia, debilitada per l'ansietat de la immediatesa, tornaria, i, amb ell,a la idea d'un món millor, amb afecte i responsabilitat. Amb el final d'aquell espectacle, aplaudírem. Fou espontani, seria impossible saber qui començà i si ho féu a soles. Però aplaudírem al no-res, a aquell cel que el sol havia deixat buit segons abans. Aplaudírem agraïts i amb la idea que tornaríem, igual que el sol del capvespre.

Aturar-se, de vegades, també és revolucionari.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next