Com si tinguera la crua intuïció que la mort enderroca les cases, destrueix els cossos quan menys t’ho esperes i ensorra escriptors en plena producció literària, el periodista alacantí Ismael Belda concloïa el juliol de 2018 un llibre de relats amb el qui va ser el seu fotoreporter a finals dels anys 90, Ángel García Català, i el titulaven La vida abandonada.
El llibre, una edició acuradíssima duta a terme entre l’Institut Alacantí de Cultura Joan Gil Albert i la Universitat d’Alacant, en la línia dels millors catàlegs d’art contemporani europeus, es presentava aquest dijous, 23 de maig, a la Casa Bardín d’Alacant. Un dia de festa per a aquesta cultura valenciana de les comarques del sud que de vegades apunta cap a un estat terminal. Però ja veieu que no, que anem fent, que el temps i la desídia, com es veu en el nou llibre d’Angel García i d’Ismael Belda, ens malmeten l’entorn físic, el patrimoni natural i arquitectònic, però que la història roman en la nostra memòria gràcies a treballs com aquest, en el qual la càmera de García Català ha atrapat de manera magistral ruïnes de cases senyorials, restes d’un passat esplendorós, d’existències abandonades en pro d’una modernitat de ciment i rajola barata, de costes arrasades en favor d’un turisme superficial i insensat, que empastifa amb una pàtina de frivolitat la nostra cultura més genuïna i les nostres maneres de fer i d’entendre la vida i de construir la nostra realitat. Imatges de tristos objectes abandonats als quals Ismael Belda els va saber donar vida amb un llarg enfilall d’adjectius i amb la seua prosa sempre elegantíssima i carregada d’ironia.
Com sabeu, Belda ens deixava de manera inesperada la nit de l’11 al 12 d’agost. I com potser molts sabeu també, a mi personalment, em costa deslligar l’home de l’escriptor. La llar compartida durant aquests anys amb tanta estima i complicitat me’l fan present cada dia. La mort em santifica l’home. L’escriptor, però, durant aquests mesos d’absència i de silenci irreparables, de vida abandonada, romania com una ombra a penes perceptible en el meu record de dona una mica mutilada, que a estones encara busca àvidament per la casa una senyal, un rastre, una lleu olor de tabac de pipa i cafè amb llet, de sabó de glicerina, una carícia, la subtil presència de l’home que ja no tornarà.
És per això que, aquest dijous, 23 de maig, amb la sala d’actes de la Casa Bardín plena de gom a gom de bons amics que celebràvem La vida abandonada, com si fos el naixement d’un fill, l’home que va ser va ocupar la dimensió que li correspon: un racó íntim, una porta tancada en el cor d’aquesta dona que torna a caminar la vida i les nits amb pas ferm, i va prendre forma el periodista, el poeta, l’escriptor. Ismael Belda, Au Fènix.
