Jane Austen

10 febrer 2019 06:00h

Transite aquestes darreres setmanes per Mansfield Park, per l’abadia de Northanger, per la casa dels Bennet. Rellig les novel·les de Jane Austen i alhora llig diverses biografies sobre l’escriptora. Immersa, per tant, en l’univers Austen, es revifa l’amor que he sentit sempre per aquesta escriptora. Un amor que ha madurat amb el temps, com jo mateixa, perquè no és comparable llegir Orgull i prejudici amb dèsset o vint anys que amb més de cinquanta. Amb dèsset corria amb Lizzy Bennet pels camins enfangats i esperava delerosa les trobades amb Darcy, aquells diàlegs que mantenien, intel·ligents i carregats d’intenció que jo envejava tant. Agafava una labor, amb Lizzy, i m’entretenia a escoltar les converses que mantenien els altres personatges. Amb més de cinquanta, xale com una criatura amb la ironia que exhala tota la seua narrativa i, si acluque una mica els ulls, entreveig l’escriptora mentre mulla la ploma i escriu cartes i més cartes a la seua germana Cassandra, a les nebodes, a la seua cosina Eliza i entremig, en aquella taula d’escriptori portàtil que son pare li va regalar quan féu dinou anys, també anava fent novel·les i reescrivint i reescrivint més. Cosia també, i s’amerava de la vida que l’envoltava, i l’equilibri que va saber trobar entre el silenci i la intimitat necessaris per escriure una obra llarga, una novel·la, alhora que vivia la seua vida —una vida que contemplava afers domèstics i socials diversos—, jo l’admire molt. Perquè és un equilibri difícil, el que has de mantenir per escriure una novel·la —si ets lluny de la idea romàntica de l’escriptor que s’amaga en una abadia, posem per cas, per escriure la seua obra mestra— alhora que vius la teua vida, una vida que també contempla afers domèstics i socials diversos, i una filla que en qualsevol moment es posa a tocar el piano —com també feia Jane Austen— i canta amb una tendresa que se t’emporta i et desarrela d’allò que estigues fent. És difícil mantenir‑te en aquella perillosa i alhora magnífica sensació de viure dues vides al mateix temps, la vida quotidiana i la vida de ficció que vas creant. Jane Austen ho va fer. Ignore, és clar, els seus defalliments, les seues pors, aquells moments inevitables en què penses que no te’n sortiràs. I n’hi devia haver. Sempre n’hi ha, en la vida d’una novel·lista. Però ella els ahuixà com a mosques impertinents i continuà a escriure, una novel·la, i una altra, i una altra, mentre el món ignorava aquella força i aquell coratge. I jo, des de la distància del temps i del món en el qual visc, li reste molt i molt agraïda i li ret l’homenatge que desitja qualsevol que escriu: la llig, rellig aquelles vides de ficció que va ser capaç d’imaginar. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next