Jaume I: home de fembres

Jaume I, com el seu pare, fou "home de fembres". N'hi hagué moltes al llarg de la seua vida, entre esposes i amistançades. Unes amb més sort que altres, totes elles són protagonistes del regnat més determinant de la història dels Països Catalans. 

El pare, Pere I el Catòlic, ho era i el fill també: eren homes de fembres. El fill, però, amb més sort que el progenitor, malgrat els maldecaps que l’activitat sexual desenfrenada li produïren, que no ho dic debades. Dones i amistançades i les proles derivades foren font de conflictes. Tot començà quan a Jaume I, encara un xiquet, el casaren. Les circumstàncies obligaven i la política li cercà la primera companya de llit, la castellana Elionor. Acabà afartant-se’n, de la muller (de la muller i dels castellans), i una altra vegada la política li nodrí el tàlem, que a un encara jove Jaume I li proporcionà una altra senyora, aquesta ben exòtica, hongaresa, la princesa Violant, per a convertir-la en reina. I ací no acabà la cosa, que n’hi hagué més, de concubines i amistançades, en la vida de Jaume I. Aquesta és la història sumària de totes elles.

La "capitana" cristiana sempre al costat del capità. Així és a les festes de Moros i Cristians i, val a dir-ho, no és històricament inversemblant. En temps medievals, els prínceps, cristians i musulmans, anaven a la guerra en companyia de l'esposa (o esposes, en el cas dels agarens) i, si s’esqueia, d’un poblat seguici de concubines o amistançades.

A les tan nostrades festes de Moros i Cristians, esteses arreu del territori valencià, hi trobem els capitans de cada bàndol, el moro i el cristià, sempre acompanyats de les seues respectives consorts femenines, o diguem-ne capitanes, a bord d’esplèndides carrosses que rivalitzen en espectacularitat. Aquest costum fester de mostrar plegats el capità i la capitana no és inversemblant, històricament parlant. En temps medievals, els prínceps, cristians i musulmans, anaven a la guerra en companyia de l’esposa (o esposes, en el cas dels agarens) i, si s’esqueia, d’un poblat seguici de concubines o amistançades. Heu sentit parlar d’allò del descans del guerrer? Doncs això! L’alliberament de les tensions de les jornades bèl·liques tenia lloc cada nit entre els llençols de la ben endreçada tenda de campanya dels sobirans. Els reis —us ho ben assegure— no dormien al ras. Jaume I, home requeridor de la companyia femenina quan es ponia el sol, era persona que es feia acompanyar sovint per l’esposa o l’amant, més sovint per la segona que per la primera, o en alguna ocasió per totes dues alhora. Contragué matrimoni tres vegades (dues públicament i una tercera en secret) i tingué un bon nombre d’amants, d’algunes en coneixem els noms, d’elles i d’els fills. Totes, les esposes i les drudes, són actrius no secundàries de la biografia del rei «Conqueridor» —conqueridor de terres i de cors femenins— i, per extensió, de la història del país de la senyera d’or i gules.

Amb tretze anys Jaume I contragué el seu primer matrimoni, amb la infanta Elionor de Castella i Lleó, de dènou anys, encara que, per qüestions d'edat, trigà un any en consumar-lo. El matrimoni amb Elionor durà uns anys, fins que el rei se n'afartà de la muller, potser perquè ja havia descobert els plaers de la carn en altre lloc. 

La primera esposa i les primeres amants

El 8 de febrer de 1221, amb tretze anys, a Jaume I el casaren amb Elionor, una xicota sis anys major que ell, filla del rei Alfons VIII de Castella. A la Crònica reial o Llibre dels feits, el mateix Jaume I hi reconeix que trigà, després de casat, un any a tindre relacions sexuals amb ella (els catorze anys era l’edat, a l’època, a partir de la qual eren consentides les pràctiques carnals). D’aquest matrimoni nasqué l’infant Alfons, que visqué fins a 1260. Atenció!: Alfons era el primogènit i esdevingué l’hereu d’Aragó i, quan fou conquerit, del nou regne de València. Aquesta primera —diguem-ne en terminologia festera— «capitana» del rei acompanyà el jove monarca en els sacsejats primers anys de govern efectiu, una època de turbulències nobiliàries en què l’aristocràcia es disputava la persona del rei. Matrimoni gestat a les respectives cancelleries, catalanoaragonesa i castellanolleonesa, tingué una duració curta, fins que el rei se n’afartà de la dona —sembla ser que Elionor no era gaire agraciada— i, en 1225, se’n separà, pas previ a l’anul·lació. En 1229 Jaume I aconseguí que l’Església li anul·làs el matrimoni sense que per això es ressentís la legitimitat de l’únic fill nascut del matrimoni, que continuà sent el primogènit de la Corona d’or i gules. La repudiada Elionor, despitada, se’n tornà a Castella, al monestir burgalès de Las Huelgas, on residí fins a la seua mort, en 1244. Ah! I se’n portà el fill, un xiquet de tres anys aleshores, que acabà criant-se a Castella entre castellans. S’havia begut l’enteniment Jaume I? Ep! Que parlem del primogènit i hereu. La manca d’atenció a la mare i a ell, Alfons no li la perdonà mai al seu pare i d’això la tibantor entre tots dos  pràcticament fins a la mort d’Alfons. Vaja! No li mancava raó a Alfons. Vosaltres què faríeu si el vostre pare us enviàs a fer punyetes? Penseu-hi. Jaume I mai no estimà el seu primogènit, cosa que demostrà a bastament, i el fill, arribat a l’edat adulta, li ho féu pagar fent la guitza al pare tant com pogué.

El jove Jaume I perdé l'interès per la seua esposa i s'encapritxà de la dama Elo Álvarez, la primera amant reconeguda del rei. La relació amb Elo, parenta d'Elionor, podria haver estat determinant en el trencament del matrimoni. 

L’atenció que no li dedicava a l’esposa, Jaume I la destinava en aquells primers anys de regnat a una altra dama vinguda de Castella, d’antuvi, com a assistenta de la reina: la sensual Elo Álvarez, parenta d’Elionor. Elo arriba a Catalunya en el seguici d’Elionor, però aviat s’emancipà. Aquesta senyora encaramel·là el comte Nunyo Sanç del Rosselló, oncle de Jaume I, que la convertí en la seua amant. Però el comte rossellonès no fou l’únic que caigué corprès per la dama. Al jove rei també li feia goig la noia i —bé, ell era el rei i era qui mana— la féu seua. Jaume I tenia dèsset anys aleshores i l’oncle el deixà fer. Elo, en definitiva, li servia al rossellonès per a guanyar-se el favor del rei contra els Montcada. I Jaume I tastant la mel que li oferia l’Elo, aviat oblidà fins a avorrir la muller de debò, que no trigà a repudiar. Ara bé, Elo Álvarez no exhibia bellesa i destreses carnals debades: qui la volia havia de pagar i —vaja!— cobrava els seus favors sexuals amb escreix, primer a l’oncle i després al nebot, i això li permeté aconseguir un ric patrimoni en terres catalanes i aragoneses.

Elionor fou la primera muller de Jaume I i Elo Álvarez, que conste, la primera amistançada oficial coneguda. Bé, no tothom (els púdics historiadors noucentistes) ho ha cregut així, que Elo fóra amant d’un rei en edat tan primerenca. No disposem d’una crònica rosa de l’època, però les mercès que dispensà l’adolescent rei a la seua caríssima i dilecta —així s’hi adreçava— dama castellana no eren debades. Elo, doncs, fou la primera. La relació durà almenys fins que aparegué una altra noble dama que despertà el desig carnal del jove rei. Ara, aquesta era ben catalana, filla i hereva del comte Ermengol VIII d’Urgell i d’Elvira de Subirats. Els fets, a grans trets, anaren de la següent manera: a Aurembiaix —de nom tan cridaner— li disputava el comtat urgel·lità l’home de la seua tia, el vescomte Guerau IV de Cabrera. Aleshores —atenció!— l’Urgell era un comtat sobirà, de gran importància estratègica, puix constituïa una falca entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó. Així les coses, Aurembiaix s’havia casat a Castella amb el cavaller Álvaro Pérez de Castro, un senyor de la guerra que vivia de prestar els seus serveis al senyor que millor pagàs, fóra cristià o musulmà. En 1228 el matrimoni fou anul·lat i Aurembiaix tornà a Catalunya i reclamà el que considerava seu, el comtat d’Urgell. Cercà la complicitat del rei i aquest li va concedir el seu favor a canvi de... Bé, jo us ho imagineu (ai la vida!). Aurembiaix era una senyora que, malgrat superar la trentena, encara estava de bon veure i —vegeu!— li oferí al rei una cosa que el Guerau de Cabrera, ni de bon tros, no li podia oferir. Dit i fet, Aurembiaix recuperà el comtat d’Urgell. No es casaren, encara que tal matrimoni hagués estat políticament perfecte, però Aurembiaix i Jaume I signaren un contracte de concubinatge, datat a Agramunt, el 23 d’octubre de 1228. El rei, a canvi d’obtenir el comtat a la mort de la seua legítima propietària, conviuria amb la comtessa d’Urgell fins que ell prengués nova esposa. Bé, encara tenia la primera, que el matrimoni amb Elionor no s’anul·là fins al 20 de març de 1229. Jaume I, doncs, no podia casar-se, ni tampoc ho pretenia, si amb el contracte de concubinatge arreglava la qüestió urgel·litana.

Separat de la castellana Elionor, Jaume I tingué una relació amb la comtessa d'Urgell Aurembiaix, convertida en concubina oficial. Amor i política, que el rei ambicionava el comtat urgel·lità, d'amor n'hi hagué poc. 

Sobre el paper concubina, però, i en la pràctica? El document de concubinatge és prou explícit per a suposar que hi hagué contacte carnal, però ja no podem dir res més. Ens falta, com en el cas de l’Elo, la crònica rosa de l’època. Jaume I, però, no incloïa en els seus plans Aurembiaix com a esposa i quan pogué, se’n desféu: la casà en 1229 amb el seu parent Pere de Portugal, nét de Ramon Berenguer IV. Aurembiaix acatà el matrimoni, però a contracor. Per què pensà Jaume I en el seu parent portuguès? Potser intuïa que no hi hauria fills del matrimoni de Pere, un home de sobrepassava la quarantena d’edat, encara fadrí. Efectivament, no hi hagué fills, però Aurembiaix, trencà l’acord d’Agramunt i cedí el comtat al seu home, la qual cosa obligà Jaume I, a la mort d’Aurembiaix (1231) a fer trapezisme polític per tal de retenir l’Urgell en la Corona.

En 1235 Jaume I contragué matrimoni amb l'hongaresa Violant, filla del rei Andreu II d'Hongria. Violant, la dona de Jaume I canònicament acceptada per tothom, aportà un munt de descendència al rei. Morí en octubre de 1251. 

Quan la muller era Violant l’hongaresa

Jaume I, que començava la carrera de conqueridor (conquesta de Mallorca), amb vint-i-un anys en 1229, legalment separat i amb un fill que criava la mare, cercà una altra dona per convertir-la en reina. Al rei, divorciat, aviat li eixiren candidates, només faltaria!, i va triar aleshores Violant, la filla del rei Andreu II d’Hongria, de la dinastia Árpád, i de la francesa Violant de Courtenay, néta de l’emperador llatí de Constantinoble Pere I. Hongaresa, sí, de naixement, però francesa de cultura, Violant ha estat la dona beneïda arreu per la posteritat com a esposa —esposíssima— de Jaume I, fins a l’extrem de dedicar-li encara hui festes i solemnitats. Al País Valencià, tan donat als saraus amb aires historicistes, fins i tot hi ha qui elegeix una «Violant d’Hongria» cada any, a la manera de fallera major, bellesa del foc o reina de les festes. Això passa a Castelló de la Plana, on Violant és especialment venerada per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. La Violant històrica, però, desencanteu-vos, està molt lluny de la dona model de virtuts que la tradició i d’alguna manera la història oficial ens han transmès: fou una intrigant de collons de mico. Això sí, complí escrupolosament amb el deure de tota princesa: portar fills al món; en tingué deu (Violant, Constança, Sança, Pere, Jaume, Isabel, Sanç, Maria, Ferran i Elionor). Es casà en 1235 (alguns diuen que en setembre i altres que en desembre), a la catedral de Barcelona, amb Jaume I. Ella tenia dinou anys i ell vint-i-set. Cal dir que fou un matrimoni polític, ordit pel papa Gregori IX, per a acostar Jaume I a França. Sí, a França, per la vinculació dels Courtenay amb els reis francesos, i al rei catalanoaragonès ja li anà bé: volia una filla de rei per esposa i la tingué. Per les notícies que ens proporciona el Llibre dels feits, sembla que Jaume I arribà a estimar Violant de debò, no res a veure amb la relació amb la dissortada Elionor, i fins i tot la tingué en compte en algunes decisions, com succeí en els dies de la conquesta de la ciutat de València, en 1238, o quan la signatura del tractat d’Almisrà en 1244, puix que —segons llegim al Llibre dels feits— els plors de la Violant permeteren arribar al pacte amb els castellans. Ara bé, cal dir que Violant actuava en benefici dels interessos seus particulars i dels seus fills (a Almisrà, en concret, de les filles majors) i això, a la llarga, bastant de maldecaps causà a Jaume I. L’hereu de la Corona de debò, en definitiva, era Alfons, el fill d’Elionor. D’altra banda, el matrimoni amb Violant no alterà mai els costums sexuals del monarca: les amistançades anaven i venien pel tàlem del rei i això —diguem-ho clar— mai no ho sabé pair la reina en exercici. I és que l’hongaresa Violant, pels volts de 1240, sentia veritable aversió per l’amant oficial de Jaume I, l’aragonesa Blanca d’Antillón, una altra senyora —diguem-ne— amb caràcter, i la pugna entre les dues dones l’heretaren els fills respectius: el futur rei Pere el Gran i el baró Ferran Sanxis de Castre, un bastard que gaudia de l’amor sincer del pare. Tant va ser l’odi entre germans que Pere acabà assassinant Ferran, ofegant-lo a les aigües del riu Cinca.

La gran rival de Violant fou l'aragonesa Blanca d'Antillón, que competí pel lloc al tàlem reial quan Jaume I s'ensenyoria de les terres al sud del Xúquer. Ara bé, a Blanca li seguiren, encara en vida de Violant, Elvira Sarroca, Guillema de Cabrera i Berenguera Ferrandis d'Híxar. 

L’últim fill de Jaume I i Violant, l’infant Ferran nasqué en 1248, el mateix any que naixia Jaume Sarroca (futur bisbe d’Osca), fruit de la relació del rei amb Elvira Sarroca, la dona que ocupava en aquells en aqueix moment la primacia entre les amistançades reials. Amb aquesta dama Jaume I tingué un altre fill, Pere del Rei, abans que s’encapritxés d’una altra senyora, la vídua Guillema de Cabrera, a qui va seguir Berenguera Ferrandis d’Híxar, que va infantar un altre bastard reial, Pere Ferrandis d’Híxar. Sabem de totes aquestes senyores perquè el seu capteniment en el servei íntim del rei fou recompensat i vet ací l’empremta en la documentació que permet saber d’elles.

Teresa, Berenguera i Sibil·la 

Violant morí a Osca en octubre de 1251. Tenia trenta-cinc anys. Cap a 1255, o potser abans, una jove vídua de vint-i-cinc anys captivà l’interès femení de Jaume I, la navarresa Teresa Gil de Vidaure. Sembla que era una dona de gran beutat i que ja havia cridat l’atenció libidinosa del rei en el passat. No obstant això, la relació entre tots dos no s’establí fins a 1255. La dama, de profundes conviccions religioses, no cedí els seus encants a la primera envestida. Si el rei la volia havia de fer-la la seua esposa i li féu prometre a Jaume I, davant de testimonis, que la convertiria en la seua muller. Jaume I acceptà, no sabem si perquè es begué l’enteniment, embogit de desig carnal. La qüestió és que no la convertí exactament en esposa, almenys amb el cerimonial típic de noces i banquet, però gairebé, puix que hi hagué promesa de casament i concúbit, i això, a ulls de l’Església, equivalia a matrimoni. Aviat Teresa quedà prenyada de Jaume, a qui son pare convertí en senyor de Xèrica, i poc després de Pere, que es convertiria en senyor d’Ayerbe, tots dos fills legitimats pel rei. La parella tingué uns anys d’intensa relació amorosa fins que l’amor s’exhaurí, sembla ser perquè Teresa contragué la lepra, en 1265; almenys, això al·legà el rei —quin morro!— per abandonar-la. El cert, però, és que Jaume I, un home ja entrat en la maduresa, deixà el llit de Teresa perquè s’enamorà bojament d’una altra dama, Berenguera, filla de l’infant lleonès Alfons de Molina i cosina germana del rei castellanolleonès Alfons X el Savi (gendre de Jaume I).

En 1255 Jaume I inicià la relació amb Teresa Gil de Vidaure, una jove vídua navarresa de vint-i-cinc anys. Teresa, però, exigí al rei, davant de testimonis, el compromís de contraure matrimoni abans de jeure amb ella. Ell accedí i Teresa es convertí, per a l'Església, en la tercera esposa del rei. 

A Berenguera (cognomenada Alfonso pel pare), per allò que he comentat al principi que les dones acompanyaven els seus estimats a la guerra, la trobem a la campanya de conquesta del regne de Múrcia (1265-1266). La relació amb el rei li va reportar, entre d’altres beneficis econòmics, les rendes dels castells de Xaló i Tàrbena (Marina Baixa). La Teresa rebutjada, però, no es donà per vençuda i recorregué al papa: ella deia que Jaume I era el seu marit i el papa (aleshores Climent IV) la cregué. Ja tenim l’aldarull armat! Jaume I volia casar-se —ara de debò— amb Berenguera i el papa no el deixava: el rei ja tenia esposa. Teresa, finalment, visqué fins que morí, 1285, al convent de la Saïdia (València), el que fóra en el passat el palau del rei Abū Zayd i que Jaume I —el seu marit reconegut pel papa— li havia donat. Per la seua banda, Berenguera no pogué complir el seu desig de ser reina de Catalunya i Aragó; continuà, però, a prop del rei fins que ella traspassà en 1272.

Jaume I abandonà Teresa per la castellana Berenguera, cosina del rei Alfons X. Oficialment, Teresa havia contret la lepra. Berenguera acompanyà Jaume I en la campanya militar contra els sarraïns de Múrcia. Seria, doncs, en terminologia de Moros i Cristians, la "capitana" de les hosts cristianes al sud de la línia Biar-Busot. 

En 1274 sorgeix en la documentació la darrera amant oficial del rei, ja convertit en un sexagenari (un home molt vell per a l’època). Ell encara insistia llavors perquè el papa li reconeguera la separació de Teresa, cosa que mai no aconseguí. La dona que aparegué en els dos últims anys de vida del rei és Sibil·la de Saga. Atenció!: nora de Guillema de Cabrera, que, com hem vist més amunt, també passà pel llit reial. Sibil·la era una dona que passava de la trentena d’anys i mare de cinc fills. Havia abandonat el seu marit, Arnau de Cabrera, a qui acusava de maltractar-la i de viure amb una altra dona. Des d’aleshores tingué una relació amb el madur Jaume I, que cedí a la seua nova amant una de les possessions donades a Berenguera, el castell i la vila de Tàrbena.

Sibil·la de Saga fou la dona que acompanyà Jaume I a l'últim tram de la seua vida. Mare de cinc fills, abandonà el marit, un maltractador, per a unir-se sentimentalment al rei. 

Jaume I traspassà a València, el 27 de juliol de 1276. Fins a la fi, visqué una intensa vida bèl·lica, que la revolta d’al-Azraq encara cuejava, i també amorosa. Sibil·la s’estigué amb ell en els moments finals. Abans d’acabar, una precisió, per si algú vol fer-la servir en actes festers de Moros i Cristians. Des de 1235 i fins a 1251 la reina (la capitana cristiana) fou na Violant, la que tothom té al cap com a esposa canònica de Jaume I. A totes les poblacions al nord del Port del Biar, conquerides abans de 1245, aquesta seria la capitana cristiana llur. En canvi, a les poblacions situades de la vall del Vinalopó cap al sud, inclosa Múrcia, que foren conquerides entre novembre de 1265 i febrer de 1266, la capitana hauria de ser una altra: no pot ser la Teresa, la dona per l’Església reconeguda, abandonada i enclaustrada a la Saïdia, però sí la sensual Berenguera, l’amistançada oficial, la qual, efectivament, sabem que fou present a la campanya militar que convertí el sud valencià i Múrcia en terres dominades pels cristians.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next