Jesús Iglesias: "Buscar la pròpia personalitat de Les Arts no és caure en localismes"

Director artístic del Palau de les Arts
2 febrer 2019 06:00h
"Espere que tot el món haja assumit la responsabilitat d'haver escollit el meu projecte, el que pot significar, la meua personalitat i els meus recursos". / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Jesús Iglesias Noriega (Gijón, 1971) acaba d'aterrar procedent d'Holanda a València per a fer-se càrrec de la direcció artística del Palau de les Arts. Pel coliseu valencià han passat en els poc més de dotze anys d'història dues persones que han ocupat el mateix lloc de responsabilitat que ara assumeix l'asturià. Tant Helga Smichdt com Davide Livermore van agafar les regnes designats per un polític.

El govern del Botànic va introduir una novetat en la designació del responsable artístic del Palau de les Arts: per primera vegada en la curta història del coliseu, una comissió havia de triar el nou director artístic. El procediment tampoc no era novedós, de fet, el Teatre del Liceu de Barcelona acaba de concloure un procediment similar per a substituir Christina Scheppelmann, la directora artística del teatre barceloní, qui, per cert, va formar part del jurat que va avaluar Iglesias.

El nou director artístic de Les Arts reconeix que té molta feina per endavant, no només a nivell programàtic, sinó també en l'àmbit productiu. Iglesias ha de refer i, en alguns casos construir, ponts entre els compositors i creadors valencians que durant la dotzena d'anys de vida del teatre no han tingut resposta, ni positiva ni negativa, sobre projectes i propostes que han traslladat al despatx dels respectius directors artístics.

Iglesias haurà d'encapçalar el redreçament de l'orquestra, que necessita músics, però també encaminar el projecte per a fitxar un nou director musical que substituïsca l'actual mestre, l'italià Roberto Abbado, qui, junt amb Biondi, van arribar al coliseu de la mà de Livermore. Jesús Iglesias no defuig opinar sobre dos directors valencians com Gustavo Gimeno i Jordi Bernàcer; els coneix i ha sigut veí d'un d'ells, són noms amics i més que candidats a ocupar el pòdium de director, "no per ser valencians, sinó perquè són bons".

Un procés selectiu com el que ha superat vosté és un bon mètode per a triar un director artístic per a un centre operístic?

És una opció que s'està utilitzant cada vegada més. És el primer procés d'aquest tipus en què participe i crec que és important que en aquest tipus de processos hi haja la possibilitat per als candidats, o bé que una vegada ha acabat el procés hi haja un moment per a l'avaluació del coneixement de l'organització, perquè quan envies la candidatura coneixes coses, però són molt generals o externes, és a dir, no coneixes els detalls, l'organització, etcètera. El procés selectiu et valora com a candidat, però vaig trobar a faltar això i podria ser una pauta per al futur, per a quan hagen de triar qui em succeïsca. Presentes un projecte que és un paper, basat en una realitat i en un cert coneixement. Perquè fora més complet caldria una segona fase per a avaluar el detall de l'organització.

Per altra banda, són procediments oberts que intenten fomentar les bones pràctiques en l'Administració i té aspectes clarament positius. Però, veig necessària eixa part més concreta. El procés és per a avaluar si eres la persona que busquen, però el candidat també ha de poder avaluar un poc quina és la situació, perquè són coses que sovint no pots abordar quan demanes una informació general o quan l'entrevista és bàsicament d'ells cap a tu.

També tinc col·legues que diuen que no es volen presentar a un procés i diuen: "Tinc una trajectòria i si em volen, que em demanen un projecte concret". És una altra opció. Avalues diferents perfils, tries quatre o cinc persones i els demanes un projecte. Per tant, crec que és un procediment vàlid, és un canvi en el procediment de l'Administració. En el meu cas, no coneixia ningú i no vaig sentir que el lloc estava donat, perquè ocorre en altres llocs, veus una convocatòria i saps de bestreta que està donat. En aquest cas em va semblar molt net, mai vaig tindre la sensació que fora per a ningú i això és important, perquè a altres llocs ocorre, ha ocorregut i ocorrerà.

Creu que optar per un procés selectiu com el que ha superat vosté eximeix el polític de responsabilitat en la tria?

Espere que tot el món haja assumit la responsabilitat d'haver escollit el meu projecte, el que pot significar, la meua personalitat i els meus recursos. No totes les persones som iguals i, per tant, no tots ens adaptem de la mateixa manera a entorns diferents. En el moment que una comissió proposa un patronat i aquest confirma, i podia no haver-ho fet, crec que hi ha una assumpció que fa que ningú s'eximisca de les seues responsabilitats.

El que s'ha fet és valorar els candidats d'una altra manera perquè creuen en la igualtat d'oportunitats. En el cas de les Arts, que havia de fer un pas en una nova direcció, era una manera de veure què ofereix la gent per a una nova direcció, és a dir, què és el que la gent que està al mercat ens pot oferir. Encara que res és ideal, ni el procés 'digital' ni aquest, sinó que cal mirar quin és el més efectiu. Però, com deia, en aquestos processos trobe a faltar eixe pas més enllà. Una vegada que creuen que eres la persona, cal discutir també que hi ha més enllà dels papers, perquè la realitat és diferent a tots els llocs i una cosa és veure la realitat des de fora i una altra quan entres en detalls. Ara que comence a conéixer l'organització, la ciutat, segur que hi ha coses que hauria plantejat d'una manera diferent. Això no és cap problema, perquè el projecte és una declaració d'intencions que contínuament has d'adaptar a la realitat perquè aquesta és canviant. Pots tindre una perspectiva financera determinada i, de sobte, per a bé o per a mal (riu), canvia.

"Hem d'augmentar la base social, per això he dit que vull que hi haja tot tipus de lírica ací, perquè la base social no l'amplies enormement només a través de l'òpera". / DANIEL GARCÍA-SALA

Calen 25 anys d'història per a crear una personalitat i consolidar l'afició, com han defensat altres directors artístics?

No hi ha una afició il·limitada, i cal quantificar-la perquè la que hi ha dona per a 4 o 5 funcions de cada títol? València té al voltant d'un milió d'habitants, no és una metròpoli, però tampoc no és una ciutat xicoteta. L'afició és el punt de partida però cal veure quin és el potencial. La tradició musical valenciana està fora de qualsevol discussió, però el tema és quantificar el que existeix. De fet, quan planteges créixer, gent tant interna com externa, m'apunta que la quantitat de públic no és infinita i que al final sempre és la mateixa gent. Potser eixa siga la realitat però si l'és, és la que s'ha de trencar. També hem de reconéixer que l'òpera, de vegades per com s'ha gestionat, no és una activitat de masses. Treballem perquè la gent no ho senta com una cosa estranya o llunyana. A mi em preocupa com treballarem el futur i saber on estem a través d'un bona anàlisi realista per a fer un pla que ens permeta créixer a poc a poc. Però si hi ha estabilitat i un projecte a llarg termini, amb independència de la situació política i qui estiga al teatre, és a dir, que tinga una línia clara, allò important és que el projecte Les Arts estiga clar, que tot el món estiga d'acord amb ell i després amb xicotetes coses ens permetrà arribar a un altre nivell.

Hem d'augmentar la base social, per això he dit que vull que hi haja tot tipus de lírica ací, perquè la base social no l'amplies enormement només a través de l'òpera. Es pot fer a través d'altres músiques i després haurem de veure com podem atraure eixa gent que ha vingut a través d'eixes expressions líriques o musicals com de sobte entra a través de l'òpera, però també al revés. Però per a això cal pico i pala.

Un dels errors de Les Arts ha sigut projectar-lo com un centre de la ciutat de València i l'àrea metropolitana quan és una institució de la Generalitat. Com farà perquè vinguen fins a ací ciutadans del sud i del nord i ampliar eixa base social de què parla?

El projecte de Les Arts està ubicat a la ciutat de València, però cal tindre en compte que el paga tot el món, però com el Teatre Real de Madrid el pagues tu també. Per tant, això com a gestors ho hem de tindre en compte. Hem de veure com tota la gent de la Comunitat Valenciana es beneficia de Les Arts, directament o indirectament, promocionant-lo i facilitant l'accés, però també, en la mesura del possible, mirar com Les Arts es pot apropar a ells. És complicat, perquè l'únic escenari amb aquestes característiques està a València, però hi ha altres maneres. De fet, una de les coses que m'he marcat com a objectiu és intentar veure i ja he començat a reunir-me per a veure com podem col·laborar a nivell local i de tot el territori per a generar activitats i sinergies perquè, efectivament, açò no és només de la ciutat de València, sobretot perquè el financia principalment la Generalitat. Tenim la limitació que l'edifici està a València, però, el públic objectiu ha de ser més enllà de la ciutat i en això hem de treballar.

En eixe sentit es va posar en marxa fa dos anys Les Arts Volant. Té previst mantindre'l?

Sí, és un projecte que ha sigut un èxit en la tasca d'apropar Les Arts a la Comunitat Valenciana, però, amb Les Arts Volant s'ha beneficiat únicament la província de València, perquè és un projecte finançat principalment per la Diputació de València i la ciutat de València. Per això hem d'iniciar reunions per a veure com es pot ampliar a la Diputació d'Alacant i de Castelló. És un projecte que ha sigut un èxit i que s'ha de mantindre però s'ha de buscar un nou títol. M'agradaria, encara que després s'ha de veure com es concreta, perquè no pots disposar de molts cantants, ja que és un camió, però sí m'agradaria que fora alguna de les obres de Martín i Soler, com a compositor valencià. Tinc un títol concret en el cap però s'ha de fer una adaptació. Té tot el sentit que continue desenvolupant-se i que s'amplie, perquè va un poc més enllà de la ciutat de València, però es queda en la província.

Per exemple, l'Orquestra va a Castelló de la Plana perquè la Conselleria de Cultura gestiona l'Auditori de Castelló de la Plana. Tot això és treball que ja existeix i que hem d'utilitzar com a base per a ampliar i veure com podem arribar a Alacant, més a Castelló, però la meua disposició i la de Les Arts és arribar a més gent.

"Tot i els problemes de temps, la temporada 2019-2020 l'he d'assumir, defensar-la i voler-la. Si no, no estaria ací". / DANIEL GARCÍA-SALA

Vostè ve de l'Òpera i Ballet Nacional dels Països Baixos, quina qüestió d'aquell teatre creu que caldria importar?

D'una òpera com la d'Holanda m'agrada la normalitat. A nivell general, ací tot és excepcional; en canvi, l'òpera és una art escènica com una altra, on u va amb normalitat a gaudir-ne o no, però l'aproximació és sense eixa cosa hipercrítica o allò de: "Com cantava no sé qui ara no canta ningú". Al nord d'Europa eixa cosa de la normalitat la porten en l'ADN. A l'Europa del sud anar a l'òpera és com una cosa excepcional i hipercrítica, posar més l'ull en l'errada que en el gaudi. Unes coses són fantàstiques, altres dolentes i la majoria ixen amb un nivell de qualitat acceptable, però jo sempre dic que el nivell de qualitat el marquen els cossos estables. Per això, és fonamental la qualitat de l'Orquestra, del Cor i dels tècnics. El que marca la qualitat de la institució és la teua gent. Si tens un nivell d'orquestra i cor molt alt, si li afegeixes els solistes, el nivell encara serà major, però la base és l'orquestra i el cor. Per a mi és fonamental que es treballe fort en els cossos estables.

Quant de temps va a necessitar per a assegurar que una programació de Les Arts té al 100% el segell de Jesús Iglesias?

Els temps de l'òpera són absurdament llargs. Com t'has de plantejar projectes en 2024 sense saber on estarem? És quasi ciència ficció pensar hui que una persona pot cantar La traviata en 2024; li pot canviar la veu i, a més, les carreres són més curtes. Durant aquest procés de transició, el meu cap estava en la temporada 2022-2023 i, de sobte, donava el salt a la 2019-2020. Ni tant ni tan poc. Òbviament la 2019 està molt limitada pel que fa a disponibilitat de calendaris, cal jugar molt amb ells i és el que estem fent, però jo assumisc, més enllà que puga ser ideal o no, la temporada des de l'inici. La meua temporada també serà la 2019-2020, que després no siga tot el que jo volia, però, és una qüestió de temps, és a dir, no puc fer de zero a cent en quatre dies, perquè l'organització ha de poder veure com puc gestionar els canvis i els projectes. Tal com estan les coses ara, la temporada ideal, entre cometes, és la 2020-2021 perquè ja pots comptar amb més disponibilitat dels artistes per a triar. Però, tot i els problemes de temps, la 2019-2020 l'he d'assumir, defensar-la i voler-la; si no, no estaria ací. 

"El problema de Les Arts és que és una institució que no naix de baix cap a dalt". / DANIEL GARCÍA-SALA

Una de les principals queixes dels compositors valencians era el mur entre la direcció artística i el sector creatiu. Estava instaurat un silenci administratiu entre els anteriors responsables de la programació i els projectes que s'intentaven presentar per a Les Arts. Com trencarà eixe mur?

El mur s'ha de trencar. Eixe comentari del mur l'he sentit i, un poc l'he sentit, perquè m'he reunit amb diferents persones i totes m'han agraït només el fet de reunir-me amb elles, quan és el mínim. Però no puc criticar o opinar dels meus col·legues anteriors.

Però, què farà vosté per a trencar-lo?

El mur clar que s'ha de trencar i l'intercanvi i el diàleg amb el teixit creatiu de la Comunitat, tant líric com de dansa, s'ha d'obrir, mantindre'l, incrementar-lo, voler-lo i mimar-lo. Amb això no tinc dubtes; ara, a partir d'ahí hem de veure concretament els projectes com encaixen. Els recursos són limitats, però, sempre dic que una programació amb sis títols limita molt el repertori. S'han de valorar els projectes i veure com encaixen en el projecte artístic de Les Arts o com pot tindre cabuda d'alguna manera, perquè potser no té cabuda a la sala Principal però sí a l'Auditori o la Martín i Soler. Això t'ho inculquen molt als Països Baixos: el fet que treballes amb diners públics i els diners públics singnifiquen que has de tindre connexió amb tot eixe teixit creatiu i cultural; és fonamental, perquè és qui et dona l'aspiració. El problema de Les Arts, i no dic que siga correcte, però, és que és una institució que no naix de baix cap a dalt, sinó de dalt cap a baix. Aleshores, la connexió si es fa de baix cap a dalt és més senzilla, més natural, però quan és de dalt cap a baix i apareix un edifici tardes més temps a connectar amb la realitat. Tal vegada, pels motius que siguen, no s'ha fet i la meua voluntat és, com a mínim, que eixe intercanvi d'idees i diàleg es produïsca; després, ja veure'm els resultats.

M'han comentat que hi ha un projecte de recuperació de les cançons de Manuel Palau i algun rol hem de jugar ahí. Em vaig assabentar un poc de casualitat, però tot això és feina que s'ha de fer; el diàleg ha d'existir i després veure com li podem donar forma. Això no vol dir que podem donar cabuda a tot, però cal buscar l'equilibri entre la recuperació de patrimoni i el gran repertori, que hi ha molt per fer, i no em referisc a Verdi i Puccini, perquè també hi ha gran repertori contemporani que ací no s'ha fet, com ara el Wozzeck d'Alban Berg o Lulú. Parlem sempre del segle XX, però això ja és el segle passat. Són obres que ja són uns clàssics, al final Wozzeck és tan clàssic com Fidelio o La traviata. Hem de buscar la pròpia personalitat de Les Arts i això no és caure en localismes. Si hi ha cert tipus de música que no la defenem des d'ací, on la defendran, a Lituania? 

Ací entrem en el la recuperació de repertori, de patrimoni i el foment de la nova creació; això és la clau, sense oblidar-nos del repertori universal. Hi ha moltíssima obra per recuperar, com per exemple Gomis, que és un compositor molt important en l'Opera Comique (de París). Allí, precisament, ara estan obrint-se a compositors relacionats amb ella. Doncs, potser és moment d'intentar conjuntament recuperar l'obra d'un compositor valencià que va ser una de les figures importants en el segle XIX a l'Opera Comique, perquè no només és important la recuperació ací, sinó que és important veure com això serveix per a la difusió internacional.

"Hui ningú dona diners per donar-los; ací, això hem de començar a posar-nos-ho al cap". / DANIEL GARCÍA-SALA 

Recentment els PGE recollien un augment per a Les Arts que passarà a rebre de l'Estat un milió d'euros. Són suficients?

Valore positivament que el Ministeri de Cultura, finalment, després de tants anys, entre en el Patronat, perquè això significa una altra implicació també, i que el primer pas siga un increment. Jo sempre soc molt de crear la necessitat. Si treballem bé, si els demostrem que necessitem més recursos perquè el projecte és sòlid i bo, crec que serà més fàcil aconseguir més recursos. Ara bé, hui ningú dona diners per donar-los; ací, això hem de començar a posar-nos-ho al cap. Han d'haver resultats i això és el nostre treball: generar eixa necessitat i demostrar al Ministeri que ha pres una bona decisió. Hem de treballar bé, sempre tenint en compte que els recursos són limitats i que tothom demana que fem un treball sòlid perquè vegen que els diners que donen estan més que justificats i que justifica que en necessitem encara més.

Si atenem el pressupost, les produccions i la qualitat, quina lliga, si em permet el símil futbolístic, vol jugar vosté amb Les Arts?

A Les Arts, com a projecte físic i artístic, l'ambició és jugar al més amunt possible; després, malauradament, els recursos et posen al lloc. Les Arts té una orquestra de primeríssima qualitat, amb problemes organitzatius i estructurals sobre els quals s'està treballant, però la qualitat de l'orquestra i el cor és definitòria perquè ens situen al màxim nivell nacional i a un nivell molt alt en l'àmbit internacional i eixa base l'hem de jugar a l'hora de saber en quina lliga juguem. Però també serà la lliga que vulguem jugar nosaltres. Ara no podem estar junt amb Madrid i Barcelona des del punt de vista de la quantitat o la producció perquè els pressupostos són molt limitats. Jo preferisc fer èmfasi a dur produccions molt sòlides, de qualitat contrastada, que s'han presentat a nivell europeu i dur nous noms de la direcció d'escena que no han vingut a València –encara que siguen produccions existents– per una qüestió de recursos econòmics que abordar la nova producció. Però, per a jugar en eixa lliga, hem d'abordar la nova producció. Allò important és tindre-ho clar i saber cap a on anem.

"Gustavo Gimeno i Jordi Bernàcer han de tindre presència habitual en la nostra activitat". / DANIEL GARCÍA-SALA

Quina valoració té de directors com Jordi Bernàcer i Gustavo Gimeno?

Conec bé Jordi Bernàcer des que era assistent de Paco Perales en el Cor de la Generalitat. Jordi Bernàcer és una persona que està desenvolupant una bona carrera internacional i que òbviament té qualitat. I Gustavo Gimeno era músic de l'Orquestra de la Concertgebouw, érem quasi veïns de carrer i tinc contacte amb ell. Gustavo ha deixat de tocar a l'orquestra per a dedicar-se de ple a la direcció i està tenint uns resultats magnífics a Luxemburg però també com a convidat d'altres orquestres i, òbviament, com en el cas de Jordi, és una persona que ha de tindre presència habitual en la nostra activitat i crec que la tindrà. M'estàs preguntat el rol dels artistes valencians...

I també per possibles candidats a la direcció musical de Les Arts.

Una vegada m'insistien, parlant de Gustavo i, a més li ho deia a ell, i vaig dir: "Espere que Gustavo Gimeno siga candidat, a propòsit d'aquella famosa llista i possibles candidats, a ser director musical per alguna cosa més que per ser valencià". Posant el factor local per damunt sembla que no s'estiga valorant i si Gustavo Gimeno és candidat a alguna cosa, és, en primer lloc, per la seua qualitat i, després, el factor local jugarà o no però no posem allò local per davant perquè sembla que li ho dones perquè és valencià. No, no, jo no el considere perquè és valencià, el considere perquè és bo. Cal comptar, protegir el teixit local però no hem de caure en el localisme, és dins d'un marc internacional, perquè em preguntaves quina lliga volem jugar. És una dicotomia que hi ha a tots els llocs, eh. Jo no cauria en ella, al contrari, tenim l'obligació d'ajudar, fomentar, invitar a part d'eixe teixit cultural però alhora també posar l'artista local en perspectiva al mercat internacional. Eixa discussió no és fàcil. Allò important és que gent d'ací està fent carreres importants a nivell internacional. Ací és on hem de posar el focus, perquè no vull que diguen: "Ah, és ell perquè és valencià" o "Ah, és perquè és asturià". És perquè és bo, percebem la qualitat i clar que defensem allò nostre, però sense perdre la perspectiva, perquè tu m'ho demanaves quan em preguntaves en quina lliga jugarem. Juguem al més alt possible i tractem de tindre la nostre gent en ella també.

I una vegada acabe el contracte de l'actual director musical, amb quin dels dos es quedaria?

El primer que s'ha de fer, i estem treballant en això, és un pla per als qui estan. Cal començar primer per l'orquestra, després buscarem el perfil de director musical adequat per a desenvolupar eixe pla de l'orquestra i després li posarem noms. No comencem pels noms i anem cap a baix.

Proposa justament el contrari del que es va fer a Les Arts quan es va crear: triar dos directors per a fer una orquestra. Vosté proposa reforçar l'orquestra per a oferir-la a un nou director.

I el director formarà part d'eixe procés, però mire'm primer què volem fer. Estem en un altre moment i, precisament, el gran atractiu d'oferir-ho a Lorin Maazel és que podia fer una orquestra des de zero. Potser, si en el projecte que li van oferir a Lorin Maazel no estiguera fer una orquestra des de zero, hauria dit que no, que no li interessa, perquè això és un luxe que no ocorre tots els dies.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next