"Jo de major vull ser xicalla muixeranguera"

/
13 desembre 2019 06:00h
Xicalla de la Conlloga Muixeranga de Castelló a l’Aplec dels Ports a Vilafranca (2018)

A més d’una persona he escoltat dir, entre rialles, aquesta frase, i jo mateixa m’he sorprès dient-la fervorosament i amb convicció. I és que així és, ser “xicalla” no és qualsevol cosa. Però per tal d'entendre de què parlem, hem primer de saber què és la xicalla dins del món muixeranguer.

En termes muixeranguers anomenem “xicalla” a totes les nenes i els nens que formen part de la colla, des de que naixen fins que tenen edat suficient per estar a la pinya i que són els que coronen les figures, per a la qual cosa han d’assajar regularment, com en qualsevol altra afició o activitat extraescolar. I per això tenen un assaig tècnic específic, un suport psicològic i tot tipus d’activitats i dinàmiques pensades per a ells, perquè s’integren en la colla i el món muixeranguer, el gaudisquen i d’aquesta manera educar-los en valors i fer-los créixer també com a persones.

És molt escoltat que per a una colla muixeranguera la xicalla és el més important. Primer perquè, sense xicalla, no hi ha muixeranga. Però, a més a més, comencem a ser conscients que ells són el futur de la colla. Són els que determinaran la continuïtat de la mateixa i reafirmaran els valors que han anat interioritzant dins d’ella. Són els futurs i les futures caps de colla, secretaris, bases i alçadores, però, sobretot, són els nostres fills i les nostres filles, i així ens els sentim. Entre totes i tots, intentem educar-los i enriquir-los el millor que sabem, perquè, a la fi, la muixeranga és un escenari més del teatre de la vida, on ens anem nodrint d’experiències i aprenentatges que determinaran la nostra personalitat, autoconcepte i autoestima, i, fins i tot, la nostra transcendència vital.

Tot açò està molt bé, i els adults en som conscients, però... poc en saben ells, la xicalla, de tot el que hi ha darrere, de les nostres intencions, del que suposarà per a les seves vides eixes hores de joc, d’assaig, de muntar pilars i desplegar-se. Ells no en saben res de tot açò, o, almenys, no en són conscients.

No s’imaginen la importància de tindre una rutina, de cada divendres anar a l’assaig, de la importància de l’amistat que neix entre eixes parets pintades amb les seves pròpies mans, de la confiança que es treballa a l’assaig quan la teva seguretat depèn de la persona que tens a sota, de la importància de l’esforç i la perseverança per aconseguir fites que ni tu mateix imaginaves, perquè, dins d’eixes parets, sempre han confiat en tu. Poc saben de la importància de saber esperar que arribe el teu moment o de gaudir del èxits dels companys com si foren teus i aconseguir una fita pròpia quan la colla se supera, amb la humilitat que això suposa. De construir junts, d’aconseguir junts, de celebrar junts. Poc o res saben de què vol dir pertinença a un grup, treball en equip, vincles intergeneracionals, ni dels valors que estan creixent en ells. No saben que, a cada pas, mai caminen sols, una colla els segueix de prop, pendents de cada pas que donen, sostenint-los quan cauen i ajudant-los quan pugen. Ells no saben que són el nostre motor, que quan ells se superen, la colla se supera, que un beset seu allà dalt, són llàgrimes d’alegria i pell de gallina per a nosaltres. No saben de les nostres nits sense pegar ull, pendents de que tot estiga bé, preparant-los el camí perquè caminen sols. Poc o res saben de tot això.

 Xicalla fent pinya a un assaig

El que sí que saben és què és tindre por, i superar-la (perquè sí, no ens enganyem, pujar a les figures a voltes dona por i d’això en parlarem en un altre moment), i saben què és tocar el cel, ser l’última i fonamental peça de l’engranatge de persones que conformen qualsevol figura o ball, amb la responsabilitat que això comporta. Saben què és jugar, assajar, pujar i donar besets per coronar figures. Saben què és fer la pinça i saben què és refer-se després de caure. Saben què son les muixerangues, i saben què és fer conlloga.

Certament, saben moltes coses, potser, moltes més que fins i tot nosaltres, però el que ells no saben és que molts de nosaltres, si tornarem a nàixer, voldríem ser ells, voldríem ser xicalla muixeranguera.

Alcoianet de xicalla a l’acte del V aniversari de la Conlloga Muixeranga de Castelló

Isabel Murria Vicente (Conlloga Muixeranga de Castelló)

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next