Joan Benesiu aborda "la complexitat humana" en una novel·la sobre la identitat, el simulacre i la nostàlgia

L'escriptor valencià, guanyador del premi Llibreter 2015 i el Crexells 2016 per 'Gegants de gel', publica 'Serem Atlàntida'
25 febrer 2019 12:41h
 El viatge que presenta la novel·la, amb molts tocs d'assaig, el protagonitzen tres persones que passegen per Europa sense saber exactament què busquen, precisa Benesiu en una entrevista amb l'ACN. / PERE FRANCESCH, ACN

BARCELONA. "M'interessa la complexitat humana i la novel·la, com a gènere, és un art que permet abordar-la, però la complexitat humana em dona frases llargues". L'escriptor Josep Benesiu (Beneixama, 1971) torna a les llibreries amb la seua nova novel·la Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi) que gira al voltant de conceptes com la identitat, el simulacre i la nostàlgia. 

El viatge que presenta la novel·la, amb molts tocs d'assaig, el protagonitzen tres persones que passegen per Europa sense saber exactament què busquen, precisa Benesiu en una entrevista amb l'ACN. L'escriptor valencià va guanyar els premis Llibreter 2015 i el Crexells 2016 per Gegants de gel (Edicions del Periscopi).

La història transita a través d'uns personatges que es troben en un aeroport i entre els quals naix, ha explicat l'autor, una triple fascinació: Mirko Bevilacqua, un dels personatges centrals de la novel·la, queda fascinat per la Clara i el narrador queda fascinat intel·lectualment per Mirko Bevilacqua. 

Són personatges que passegen per Europa sense saber exactament què busquen i es troben en diferents llocs. Un dels més importants és Trieste com a part de l'imperi austrohongarés. Benesiu, qui acompanya la novel·la amb relats històrics, explica que aquest imperi representa el que significa, per a ell, Serem Atlàntida, "un lloc que ja no és com era, un imperi que semblava etern i va deixar de ser-ho". Per a Benesiu, Atlàntida és "un territori de ficció que desapareix". Serem Atlàntida, apunta, és "el contrast entre el futur i el passat, aquest futur passat que serem i que potser" acabarà amb enfonsament.

La idea inicial parteix d'una situació a l'aeroport, un lloc que motiva literàriament a Benesiu perquè és "una cruïlla" per la qual passa molta gent de diferents parts del món i que viatja a llocs diversos. "Humans que estan en una mateixa habitació sortiran a espais molt diferents del planeta en qüestió d'hores." L'escriptor valencià volia començar amb aquesta situació amb personatges que no tenen res a veure entre ells i que entren en contacte.

Nostàlgia i simulacre

"La gènesi de la novel·la havia de tractar dos conceptes fonamentals que són els de nostàlgia i de simulacre." Pel que fa al simulacre, els personatges de Serem Atlàntida han perdut alguna cosa que ells mateixos desconeixen i és una circumstància que, segons Benesiu, comparteix molta gent: "Busquem omplir el buit de veritats i autenticitats, però en aquest moment l'autenticitat no existeix, tot s'ha convertit en un simulacre i busquem l'autenticitat viatjant a llocs exòtics o buscant llocs que siguen molt originals, però aquests no existeixen i entrem en el joc del simulacre, del parany". 

Posa com a exemple, com succeeix en la novel·la, que els protagonistes van a Txernòbil i creuen que el que veuen és com va quedar aquell lloc després de la tragèdia de la central nuclear i és possible, apunta Benesiu, que tot estiga "falsificat i modificat d'alguna forma".

Pel que fa a la nostàlgia, un dels altres grans conceptes presents a la novel·la, Benesiu assegura que no li interessa una nostàlgia "que reconstrueix el passat" i que siga "purament memorialística", sinó una nostàlgia reflexiva.

Benesiu fa transitar els protagonistes per una ficció i passant per llocs com el meridià de París que és "una línia imaginària. Això té una relació directa amb el parany que teixeix la ficció perquè els meridians són línies fictícies. La nostra vida, si no la narrem, no té sentit i el sentit no pot vindre de fora, sinó de dins. Som nosaltres quan narrem que donem sentit a les coses".

A l'autor de Serem Atlàntida li interessen els autors "capaços d'escriure frases llargues sense perdre's. És veritat que amb una frase llarga pot passar que el lector es perda i aleshores o la frase no estava ben construïda o el lector no estava suficientment atent a la frase", conclou. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next