Les ferides obertes de Josep Almudèver, un brigadista centenari

El brigadista internacional denuncia que el Comité de No Intervenció va permetre que Franco rebera ajuda de Hitler i Mussolini durant la Guerra Civil 
28 juliol 2019 06:00h
Josep Almudèver compleix el 30 de juliol 100 anys i seguirà divulgant la seua història perquè no s'oblide el que va succeir a l'estat espanyol durant la guerra i la dictadura. / DANIEL GARCÍA-SALA

VALÈNCIA. Josep Almudèver torna a recórrer els carrers de la seua Marsella natal. Enguany, ha avançat el retorn perquè el proper 30 de juliol compleix un segle de vida i rebrà la visita de l'alcalde. "Tenen per costum donar diners als vells centenaris. Els he dit que no en vull", rebutja amb fermesa. Com cada any a l'estiu, viatja des de la seua residència d'Alcàsser (l'Horta Sud) fins a l'anomenada porta de la Provença. Ho fa, si més no, amb la consciència més tranquil·la. 

Fa temps que la policia no el persegueix com ho feien els agents pels cantons de la vila francesa durant el febrer del 1939. Aleshores, acabava d'arribar de València amb 315 francs a la butxaca, una condecoració i un llibre militar que recollia el seu pas per les brigades internacionals. "Cada nit, els Amics de l'Espanya Republicana m'havien de buscar un hotel. Sabia que la policia no em faria res, perquè no havia fet res mal, però era insuportable sentir-me vigilat", recorda el combatent. Almudèver va buscar el cònsol espanyol a França per a demanar-li un passaport. La Guerra Civil no havia acabat i el brigadista, després de passar per la Columna Pablo Iglesias i de formar part de la bateria 129, la que estava dirigida pel comandant Carlo Rosselli, volia entrar a l'Escola d'Aviació. Josep Almudèver no va arribar a pilotar mai un aparell. El final del conflicte bèl·lic el viuria al port d'Alacant, junt amb la seua família, esperant un vaixell que els havia de conduir a Orà. L'exili tampoc no va arribar aquell dia. Abans, Almudèver passaria pels camps de concentració d'Albatera i Los Almendros; després vindria la presó a València i Madrid, i finalment, un judici que el deixaria en llibertat en un Estat que ja no era el seu.

L'any 2016, Josep Almudèver va ser reconegut com a ambaixador de la Generalitat en el marc de les distincions del 9 d'Octubre. L'acte protocol·lari incloïa la interpretació de l'Himne d'Espanya. Les notes de la marxa van remoure la metralla que li recorre l'esquena, el muscle i el braç dret. La ferida, malgrat els anys, no ha cicatritzat. El brigadista es va apartar del grup de guardonats. La simbologia de la melodia anònima era com un rajolí d'alcohol que li queia en les nafres. Aquest mes, la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica l'ha homenatjat pel seu activisme ininterromput en favor de la memòria històrica i, aquesta setmana, l'alcalde de València, Joan Ribó, el va rebre al consistori. 

"El que va passar en la Guerra Civil i la dictadura no es pot oblidar", emfatitza amb entusiasme. Almudèver continua defensant la República a través de la verbalització de les seues vivències. Tornaria a escriure les pàgines de la seua vida sense moure una coma. Ho afirma amb rotunditat. Explica com va ser el colp d'estat del 36 allà on el criden per a recordar una guerra "que no calia", però que va passar per la "falta d'entesa entre les forces d'esquerres", assegura. "Hi havia alguns que deien que eren d'esquerres, però en realitat no ho eren, com els anarquistes", assenyala tot remuntant-se al 1936. El govern presidit per Largo Caballero comptava amb quatre ministres anarquistes: Joan García, en Justícia; Federica Montseny, en Salut; Juan López, en Comerç, i Joan Peiró, en Indústria, "però no volien saber res del govern" i  per això "va començar malament la guerra", lamenta Almudèver.

Almudèver va ser distingit com Ambaixador de la Generalitat el 2016, dins dels reconeixements del 9 d'Octubre. / DANIEL GARCÍA-SALA

El 16 de juliol del 36, dos dies abans de la revolta de Franco, els municipis estaven tancats. Almudèver era l'enllaç d'Alcàsser que recollia informació sobre la situació dels pobles de la contornada. "Per què el govern va esperar al 18 de juliol?", es pregunta. "Si el govern haguera sigut com calia haguera posat l'exèrcit, que era republicà des del 1931. Per què no van donar el comandament a generals republicans com Miaja o Rojo? Perquè cadascú va pegar cap al seu partit", retreu amb certa ràbia. "Esquerra Republicana, els socialistes i els comunistes es van entendre de seguida i mogueren al front. Feren el que havien de fer. Però amb els anarquistes no hi va haver manera", afegeix.

Espentat al front amb 16 anys

"No hi ha res que em done més ràbia que el militarisme", apunta mentre es remunta als anys previs a l'esclat del conflicte bèl·lic. "El món està tranquil si no hi ha armes i militars", defensa. Tanmateix, Almudèver tenia encara 16 anys quan es va allistar per a combatre el feixisme. Amb serenitat, argumenta els motius que l'espentaren a prendre la decisió que va marcar la seua vida: viure a les trinxeres, entre soldats, entrant i eixint d'un territori convuls, conviure amb la mort i pair les traïcions.

Almudèver va arribar a Alcàsser amb 10 anys, un poble que sumava un 70% d'illetrats el 1929. "Tenia facilitat per a traduir", recorda. El futur brigadista no va ser un més entre els 110 xiquets que acudien a l'escola de la localitat. Parlava tres llengües i el mestre li va deixar a càrrec 25 alumnes. La col·laboració anava més enllà de les aules. Mentre els joves jugaven, Josep acudia a la taverna del tio Antolino, un lloc de trobada habitual de la classe obrera de la població, a llegir el diari i explicar les notícies als veïns.

El brigadista assenyala que Franco va disposar de 128.800 soldats oferits pels alemanys de Hitler. / DANIEL GARCÍA-SALA

La poca formació dels seus companys li molestava, però "allò d'Astúries em va posar molt renegre", emfatitza, "perquè van matar una xiqueta de 14 anys, Aida Lafuente", recorda mentre maleeix els "criminals" que l'assassinaren. Des d'aleshores va canviar la seua actitud. "No podia callar quan algú feia alguna cosa malament", afegeix. Va començar a verbalitzar la seua visió crítica davant els anarquistes de la comarca. Fins i tot, contradeia les decisions dels seus pares de secundar una vaga convocada per la CNT. "Els anarquistes fabricaven bombes i igual la tiraven a casa de l'alcalde que a una farmàcia o una escola. Això què vol dir? Quina culpa tenen la farmàcia o l'escola? No miraven pèl i, damunt, no anaven els dirigents de la CNT, sinó que triaven algú de les bases", raona mentre recorda com va perdre un amic quan manipulaven explosius a una caseta al terme d'Alfafar.

L'oferta d'Stalin a la República: les brigades internacionals

"Tot això va fer que acabara en política", remarca, però ràpidament va fer el salt a l'exèrcit del Front Popular. Almudèver recorda tots els detalls que van abocar a una guerra que el govern republicà mai no podria haver guanyat.

Franco estava desterrat a Santa Cruz de Tenerife –"després de matar 3.000 miners a Astúries al capdavant d'una divisió de soldats internacionals integrada per bandits", recorda Almudèver– quan va aparéixer "Wilhelm Canaris, almirall i cap dels serveis secrets alemanys, que va contactar amb ell per a oferir-li un exèrcit i liderar la revolta", explica el brigadista. "Canaris va llogar un avió anglés per a dur-lo a Tetuan, on els alemanys li van posar a disposició 128.800 soldats estrangers. Només hi havia 1.200 espanyols que feien el servei militar al Marroc", relata. 

Hitler va abastir d'armament l'exèrcit revoltat i, davant les maniobres dels aliats feixistes, el govern espanyol va acordar amb França la compra d'armament, unes municions que mai no van arribar perquè "Léon Blum, aleshores cap del govern francés, que deia que era socialista, va crear un Comité de No Intervenció".

Aleshores, va arribar una proposta del diputat comunista francés André Marty. "Stalin li va dir a Marty que si enviava soldats esclataria la Segona Guerra Mundial, però, a canvi, li va proposar formar brigades internacionals i la Unió Soviètica es comprometia a enviar material a Espanya". El militar francés va traslladar l'oferta a Largo Caballero, qui, després de comunicar-ho al govern republicà, va autoritzar la creació dels batallons estrangers a Albacete.

La Unió Soviètica va donar suport logístic a la creació de les brigades internacionals que van començar a configurar-se a Albacete. / DANIEL GARCÍA-SALA

El novembre del 36 es van configurar les primeres cinc brigades internacionals. "La primera que va eixir va ser un desastre", recorda Almudèver. "No es van adonar que hi havia homes de 54 nacionalitats diferents i que cadascun parlava un idioma". El febrer del 1937 es faria a València la brigada 129, liderada per l'italià Carlo Rosselli, a la qual acabaria unint-se Josep Almudèver.

De la decepció a ser voluntari en la Quinta del biberó

Almudèver va començar la seua vida de soldat del Front Popular amb la Columna Pablo Iglesias, "que tenia molt poc d'antifeixista", lamenta. Almudèver tenia 17 anys i era francés. "Sabia que el capità no podia afusellar-me ni detindre'm, per això vaig alertar el batalló que no obeiria les ordes", ressalta. Les sospites es van acomplir. Segons explica el brigadista, l'alt càrrec militar va exigir un ascens per a incorporar-se al front i quan l'aleshores tinent coronel es va assabentar de l'advertiment d'Almudèver a la resta del batalló "va enviar un telegrama al Ministre de Defensa, Indalecio Prieto, perquè m'expulsaren".

El setembre del 1937, l'exèrcit republicà va incorporar la coneguda com a 'quinta del biberó'. "Em vaig presentar, però el meu nom no estava perquè era francés". Almudèver es va quedar com a voluntari i va ser ascendit a sergent instructor dins de la tercera companyia del batalló Barbastro.

Almudèver havia aprés a escriure a màquina en el Comité Revolucionari d'Alcàsser. La destresa amb les tecles va servir perquè l'enviaren amb l'estat major a la localitat de Corbalán. La perícia il·lustrada no el va lliurar d'enfonsar-se en les trinxeres. "No es pensa en res", respon amb certa fredor sobre què sent un home que sap que està ajupit en un forat en estat d'alerta per a disparar una altra persona. "L'únic que busques és tirar i matar el d'enfront abans que ell et mate a tu. Això és l'únic que et passa pel cap en eixa situació", afirma.

Almudèver va incorporar-se al batalló 129 després de tornar del front de Terol, ferit en rebre l'impacte d'una bomba de morter. / DANIEL GARCÍA-SALA

Amb el pas dels dies, "en aquella trinxera només vam quedar tres: el capità, el seu ordenança i jo", recorda. En aquell escenari bèl·lic, una bomba de morter va ferir Almudèver a l'esquena i el braç. "Em van dir que me n'anara a casa i ja m'avisarien", indica. El brigadista era reticent a abandonar el front. "Un exèrcit, on hauria d'haver més de mig milió d'homes, ha d'esperar per a veure on m'enviava a mi? I açò és la Quinta Columna?, em vaig preguntar".

El Comité de No Intervenció: una ferida sagnant

Ferit i despatxat a casa, Almudèver volia seguir defenent el govern legítim de la República. De camí de tornada arriba a Silla, prop d'Alcàsser, on estava preparada la bateria italiana de Rosselli. No era l'única brigada que aleshores es trobava al País Valencià. A Sagunt, l'Skoda defenia l'espai aeri perquè "era l'única brigada que tenia armes", recorda. En canvi, "els txecs de l'Herman i una altra de francobelga estaven esperant que els arribaren canons", afegeix. "Com anaven a guanyar la guerra?", es pregunta, "si la decisió del Comité de No Intervenció va ser evacuar els brigadistes", recorda amb el dolor que provoca una ferida que, de sobte, torna a sagnar.

El brigadista és molt crític amb les decisions del Comité de No Intervenció creat per França i Anglaterra perquè va negar l'ajuda a la República i consentia la incorporació d'estrangers a l'exèrcit revoltat. / DANIEL GARCÍA-SALA

"Léon Blum va muntar el Comité de No Intervenció sabent que devia armes i munició a Espanya." La República va pagar la comanda i amb la guerra començada, el govern de París "no ens les va donar adduint que li ho prohibia el Comité de No Intervenció, però, en canvi, acceptaven que dels 130.000 homes que tenia Franco, 128.800 foren estrangers". 

"Hitler va enviar uns 3.000 homes i quasi tots eren comandaments i enginyers perquè estaven estudiant i provant noves armes per a preparar la Segona Guerra Mundial i li les donaven als feixistes", assenyala Almudèver. Als soldats germànics se sumaren "12.000 portuguesos al capdavant dels quals estava el general Spínola". "El coronel Yagüe era el cap de 15.000 moros i 30.000 més venien de la secció internacional, delinqüents que fugien dels seus pobles enrolant-se en una guerra", continua. "El gros venia d'Itàlia", alerta. "Mussolini va enviar 70.000 homes amb una gran quantitat de generals com Bergonzoli, Coppi, Roatta i Gambara", emfatitza. "Quina classe de no intervenció és eixa? Van ser uns criminals", sentencia.

Franco el va donar per mort

Tot Alcàsser sabia que Josep Almudèver, el fill 'del Galló', havia sigut afusellat el 18 de gener a les 5 de la matinada a Castelló de la Plana. Però, això no obstant, el brigadista estava viu. Franco va voler fer creure a la família que havia mort, "tenia tot València atrapada" i no anaven a consentir que les brigades salparen cap a Barcelona per a arribar a Figueres i passar a Cervera de la Marenda, al Rosselló. 

"El comandant del vaixell que ens havia de dur a Barcelona va rebre un telegrama on li deien que no podien enviar els dos bucs de guerra, un d'anglés i un altre de francés, que ens havien d'escortar perquè el Comité de No Intervenció els ho impedia", apunta. El cap del vaixell va canviar d'estratègia per a burlar l'exèrcit feixista. El buc va endarrerir l'hora de partida i va canviar la trajectòria, navegant entre Palma i Castelló de la Plana. "A l'endemà de matí vam sentir sorolls d'avions que s'apropaven. Quan els teníem damunt vam veure que eren dos caces soviètics que no ens van deixar fins que vam atracar a Barcelona. A la ciutat comtal ningú no sabia que arribàvem, només Companys i el cap del port", recorda mentre se li escapa un dels pocs somriures que li reserva la memòria d'aquells anys de guerra. Franco no va poder evitar l'eixida dels brigadistes i va voler fer creure que havien mort.

Un port d'Alacant envoltat de feixistes

Almudèver va abandonar Marsella davant la incessant persecució de la policia. De nou es va embarcar per a tornar a València. "A l'altura de Palma ens va interceptar un hidroavió feixista alemany", explica. Dins viatjava un delegat del Comité de la No Intervenció. "Un delegat en un avió alemany feixista? Eixa era la No Intervenció", assenyala acaloradament.

Després de rebre l'advertiment que València havia caigut en mans dels revoltats, Almudèver va viatjar fins a Alacant per a intentar eixir amb la seua família cap a Orà. / DANIEL GARCÍA-SALA

El brigadista havia de presentar-se en l'Escola d'Aviació a principis d'abril del 1939. "Volia passar abans per València, però va ser impossible, la cosa s'havia posat molt malament, així que vaig agafar un abric i els meus pares i vam conduir fins al port d'Alacant, que l'havien declarat zona internacional, on no podien entrar els feixistes fins que salparen els vaixell que havien de traure els republicans", relata.

Al port d'Alacant hi havien dues drassanes connectades: una on atracaven bucs grans i una altra on podien arribar fins i tot vaixells de pesca. En aquest segon espai, més reduït, Almudèver va ser testimoni de l'arribada dels cònsols francés i anglés. "Duien el doctor Peset enmig, agafat pel braç. La cosa no pintava gens bé". 

"No tingueu por. Vindran dos vaixells estrangers a per vosaltres que vos duran a Orà." Aquestes van ser les paraules del cònsol francés als milers de republicans que omplien la zona de seguretat del port d'Alacant. "Els cònsols van marxar i van deixar Peset al port", recorda el brigadista. "Tot eren senyals que els feixistes estaven envoltant-nos". En aquell moment en què Peset va restar al port des d'on pretenia aconseguir l'exili, la cúpula del govern republicà ultimava els preparatius per a enlairar-se des de l'aeròdrom del Fondó, a Monòver, en quatre avionetes. Però Almudèver no podia conéixer aquesta informació, el brigadista només interpretava les dades que tenia al davant i el que veia era que el doctor i rector de la Universitat de València esperava l'Stanbrook per a salvar la vida.

"No m'agradava com estava posant-se la situació", ressalta. El combatent va allunyar-se uns carrers del port i en arribar a la primera plaça "tres xavals intentaven penjar la bandera de Franco". Es confirmaven els presagis del brigadista: els feixistes envoltaven el port d'Alacant, on s'aplegava una multitud de republicans entre els quals "circulaven camions amb joves cantant el Cara al Sol".

"Els soldats de Franco no podien entrar per ser zona internacional. No ho feren ells, però sí que ho van fer els italians", lamenta amb tristesa. "La divisió Littorio va entrar sense armes a la zona de seguretat i ens demanaven que els vengueren les pertinences, ens asseguraven que els espanyols ens ho furtarien tot". Després, al lloc on esperaven la partida a l'exili van atracar dos bucs de guerra: el Canarias i el España. "Va baixar la infanteria marina", recorda Almudèver. "Érem uns 40 homes, unes 2.000 dones i 1.000 xiquets. Al port hi havia 12.000 soldats armats. Com anàvem a defendre'ns?", es pregunta. De fet, "es van suïcidar 25 persones, una dona va parir i en lloc de dura-la a l'Hospital d'Alacant va entrar una ambulància feixista de la divisió Littorio". "Això era la No Intervenció", conclou el brigadista centenari.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next