Josep Escribano: "Al sud no discutim si és valencià o català, sinó quin paper donem a la llengua" 

President d'El Tempir
9 febrer 2019 06:00h
El Tempir rep aquest dissabte el guardó Socarrat Major de l'associació cultural Socarrats de Vila-real (la Plana Baixa). / EL TEMPIR

VALÈNCIA. El Tempir celebra aquest any 25 anys de vida treballant per l'ús del valencià, una empresa que sovint des de València no s'acaba de conéixer per aquella visió tèrbola cap a les comarques que resten més cap a baix de la línia Biar-Busot.

Això no obstant, l'associació ha aconseguit que a l'altre extrem del país sàpiguen que existeixen i que treballen pel redreçament lingüístic i cultural. De fet, aquest dissabte, un altre col·lectiu, els Socarrats de Vila-real (la Plana Baixa) distingeix el Tempir amb el seu màxim reconeixement, el Socarrat Major, per la seua tasca decidida i continuada en favor de la llengua des d'Elx (el Baix Vinalopó).

El guardó, segons afirma el president del Tempir, Josep Escribano, és un esperó a la feina que desenvolupa l'entitat des de fa més de dues dècades, però també té un valor altament significatiu, perquè el premi prové de la perifèria, amb la qual comparteixen "la incomprensió" de la ciutat de València.

"El valencianisme és tossut", sosté Escribano tot fent balanç de l'entitat que presideix i, "encara que vindran temps pitjors", "no hem de deixar de fer el que hem vingut fent fins ara", és a dir, activisme lingüístic.

Per què calia fundar a Elx un col·lectiu com el Tempir ara fa vint-i-cinc anys?

El Tempir naix de la voluntat de les persones més sensibles amb la llengua i la cultura del país, que consideren que en l'any 1993 calia presentar el Tempir perquè les expectatives que s'havien creat a partir de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) no s'havien cobert. I, d'altra banda, amb l'aparició de la Radiotelevisió Autonòmica Valenciana, coneguda com a Canal 9, tampoc no es van cobrir les expectatives que ajudaren a una vertebració moderna lingüísticament i culturalment de país. Això, juntament amb una Administració local i autonòmica que tampoc no era exemplar en l'ús del valencià. Tots eixos factors, a grans trets, van fer que tota eixa gent sensible decidira que calia posar en marxa una entitat que defensara tres coses bàsiques: contribuir a la normalització lingüística i cultural del valencià a Elx; recuperar i reforçar la identitat valenciana del sud, i contribuir a la vertebració lingüística i cultural del País Valencià. I, per què? Doncs perquè hem considerat sempre que el País Valencià és un país plural i que, per tant, tots han de contribuir a la construcció del país, i no que la manera de fer i de ser del país ens vinga donada des del cap i casal o des les comarques del voltant. Cadascú ha d'aportar a la contribució del país i, com que el sud és l'altre pol demogràfic i econòmic del país i a més fa de contrapés a València i voltants, doncs calia reequilibrar estes situacions.

Com van ser els inicis quan van posar els peus al carrer?

Van ser molt il·lusionants perquè era gent amb moltes ganes de treballar. Aleshores es tenia molt clar quina era la concepció del que volia fer el Tempir; per tant, va tindre molt de suport de la gent en aquell moment. Hem de tenir en compte que les expectatives no es cobrien i davant una Administració amb una política lingüística de vegades erràtica, d'altres amb certa por, calia empényer-la cap a un camí que ajudara a la promoció del valencià tant si era l'Administració local com l'autonòmica, perquè nosaltres sempre hem entés que la política lingüística s'ha de fer ajudant l'Administració a tirar endavant, perquè no és només la seua responsabilitat, sinó també de la societat civil. 

En aquella època es publicava la revista El Tempir, que era una publicació que tractava qüestions lingüístiques i culturals del sud i que comptava amb persones que aleshores eren joves estudiants, gent que amb el pas del temps s'ha convertit en referent a la resta del país. Clar, aleshores Internet no funcionava com ara i aquella revista servia de canalització de les aspiracions de les activitats, de quina era la política lingüística que feia el Tempir, etc. La publicació va rebre un gran suport tant al sud com a la resta del domini lingüístic.

Quines dificultats van haver de superar?

De dificultats econòmiques, tots en tenim (riu). El que passa és que nosaltres fem de la necessitat virtut. És veritat que quan més diners tens pots fer campanyes molt més potents, però, aleshores, el que fem és idear campanyes que puguem fer; és la gran dificultat, perquè nosaltres actuem des de la resiliència. El Tempir té un projecte inclusiu, integrador, propositiu. El gran problema que tenim al sud és el de no tenir uns canals de comunicació que es facen ressò de les activitats que fas. Això no ho tenim i això és una gran dificultat a l'hora de fer arribar el teu missatge, però és veritat que les xarxes socials amplifiquen i magnifiquen les activitats i les propostes que vas fent, la qual cosa et permet connectar amb moltíssima gent del sud i de la resta del país.

Com és el funcionament del Tempir com a col·lectiu integrat per socis o simpatitzants?

Els associats al Tempir no són solament de la ciutat d'Elx, són de la comarca, del sud, però, de la resta del territori també. Tenim associats de València, de les Balears, de Catalunya i, per tant, alguns formen part des de la distància i d'altres s'impliquen en les activitats, a banda de tindre la condició d'afiliat o simpatitzant, i això ens permet fer activitats i mobilitzar-nos, perquè és cert que el Tempir la capacitat de mobilització sempre l'ha tinguda. El nucli del Tempir és una Junta Directiva que ens reunim mensualment per a tractar qüestions de política lingüística encara que hi ha un altre grup que és el que treballa setmanalment i va informant de quines activitats es van realitzant.

Realment, al sud, en qüestió de llengua, no hi ha una actitud bel·ligerant, el que hi ha és indiferència, almenys a la ciutat d'Elx. Si l'Ajuntament abandera un ús desacomplexat del valencià, ha d'haver un tomb al seu favor perquè no hi hagut una actitud contrària. Això no vol dir que no hi haja gent a la contra, això ho tindrem sempre, i més amb la situació política que vivim. Hi ha més desacomplexament a l'hora de denunciar coses que no tenen ni cap ni peus o de fer una política de visceralitat o d'odi cap al valencià, però, realment, nosaltres no hem tingut problemes a fer-hi front. Sí que és cert que nosaltres, depenent del color de qui governe a l'Ajuntament, doncs ho tenim més fàcil per a poder fer les tasques o menys difícil, però nosaltres ni amb colors més comprensibles ni amb colors contraris no hem deixat de fer una política de denúncia lingüística, com, per exemple, en qüestions de retolació, política municipal i en política educativa en l'àmbit autonòmic.

I per a dur endavant aquestes activitats quines han sigut les complicitats del Tempir amb altres col·lectius similars que abanderen els drets lingüístics?

Pel fet de ser al sud, i quan parlem de sud estem parlant de l'antiga governació d'Oriola, entenem que, afortunadament, la realitat del país és plural i coral i que ens hem d'unir per a treballar conjuntament a favor de la llengua i del país. Per tant, col·laborem amb aquelles entitats que ens ho demanen i que nosaltres demanem. De fet, les relacions són cordials i treballem sobre uns objectius. El que passa és que la faena que hem de fer en aquest país és tan gran que no ens l'acabarem. Nosaltres, tot i que som del sud, no vol dir que no siguem una entitat de país. Naixem al sud, naixem a Elx, però és la tercera ciutat del país i, per tant, la gran virtut que té el Tempir és la de posar el sud i la ciutat d'Elx al mapa. Hi ha una consciència boirosa entre els valencians de la línia Biar-Busot cap a amunt. No es té molt clar si al sud parlen valencià o no en parlen; si se senten valencians o no; si realment estan disposats a vertebrar el país; com se senten; quins és el grau de conscienciació. Nosaltres esbandirem aquesta boira, deixarem clar què som: som valencians d'Elx, de Crevillent, de Santa Pola, i ens uneix aquesta valencianitat i col·laborem conjuntament en aquelles activitats que la reforcen.

En 2016 van produir el documental Ser a la frontera sud, dirigit per Lluís Català, que parlava justament de la identitat. És aquesta la pluralitat del país de què parla?

Si pensem en l'acció cívica, aquest país compta amb moltíssimes entitats que treballen en favor de la llengua, de la cultura i del país. Algunes són d'àmbit municipal, altres d'àmbit molt més gran; per tant, hem de tindre en compte que la realitat del país és plural i coral, i que tots hem de contribuir a una unitat d'estratègia a favor de la llengua i de dur de la mà l'Administració per a continuar avançant. Per tant, entenem que les associacions que treballen per la llengua són els segments més conscienciats i més mobilitzats a favor, això d'una banda. 

Per una altra, el documental el que reflecteix és la pluralitat d'identitats que tenim al sud, és a dir, gent que se sent d'Alacant, espanyola i no valenciana perquè mira cap a Madrid, no fixa la seua visió a València; després tenim una altra gent que considera que no és incompatible ser alacantí, valencià i espanyol; tenim gent que és valenciana i del seu poble, i gent que, per uns motius o uns altres, té el nexe d'unió amb Múrcia. Aquesta pluralitat es dona perquè aquí no tenim un conflicte per la naturalesa de la llengua. Aquí no discutim si és valencià o català, sinó quin model de país volem aquí al sud i quin paper li atorgarem al valencià com a llengua vehiculant i vertebradora; això sí, tenint en compte quina és la nostra realitat i la pluralitat de sensibilitats. 

El documental, que fa una radiografia més de trenta anys després de l'aprovació de l'Estatut l'any 82, té dos anys i, per tant, la realitat no ha canviat radicalment. Sí que és cert que amb la realitat política que vivim les postures són més enconades, però demostra que hi ha un altre sud. Si ens posem a veure el documental veiem que tenim gent al sud a favor nostra, i, quan parle del sud, no parle només del Baix Vinalopó, parle del Baix Segura, perquè moltes vegades la gent no s'adona que quatre de les set poblacions més importants demogràficament importants del país es troben al sud: Alacant, Elx, Torrevella i Oriola. Això és important tindre-ho en compte perquè qualsevol projecte de vertebració de país, des del valencianisme lingüístic-cultural, doncs queda en entredit si no es té en compte el sud i si no hi ha una proposta adaptada per a la realitat del sud. Per tant, el documental no dona resposta, dona una visió coral per a continuar avançant, però alhora demostra que hi ha un sector de població que no està en contra i que és silenciós perquè moltes vegades no té una veu definida per a poder dir el que pensa, però que el tenim allí i que cal anar acostant-lo per a treballar pel país cohesionat que volem.

Al marge de la política lingüística, que és l'activitat principal del Tempir, quines altres accions duu a terme l'entitat en qüestions culturals?

Fem activitats de revalorització del patrimoni. Moltes vegades hi ha desconeixement, inclús entre la mateixa població d'Elx, que hi ha qui no ha anat a veure el Misteri. Gent de fora que ha vingut buscant millors oportunitats i que no coneix el sud; per tant, fem polítiques de divulgació del patrimoni cultural d'Elx i del sud. Això què suposa? Doncs sensibilitzar en qüestions culturals com el Misteri d'Elx, reclamar la Dama d'Elx i revaloritzar els nostres espais mediambientals, com ara el Fondo d'Elx, les Salines de Santa Pola, etc. Entenem que s'estima allò que es coneix i s'ha viscut i, per tant, dones l'oportunitat a la gent de conéixer i estimar el territori on vius.

Al Tempir també fem presentacions de llibres perquè hi ha debats a la ciutat de València que aquí no ens arriben. Per exemple, l'accident del Metro de València és un accident que aquí al sud va arribar poc en el seu moment. Ara la gent és més conscient perquè a partir del documental de La Sexta això va sensibilitzar més, però en aquell moment no hi havia consciència del que havia passat i nosaltres vam decidir fer conéixer el que passa a altres punts del país perquè no es trencara la comunitat informativa. Aquells debats més candents que es puguen produir a altres punts del país i que entenem que ens afecten i ens interessen perquè formen part de la nostra col·lectivitat els portem aquí al sud.

Col·laborem amb l'Acadèmcia Valenciana de la Llengua i amb l'Institut d'Estudis Catalans. Fem exposicions per als nostres docents i estudiants perquè coneguen una altra realitat, i fem també cicles de cinema per a infantil i per a adults tant a la ciutat d'Elx com a Callosa d'en Segura o Monóver. Per tant, el ventall és ampli pel que fa a activitats.

I dins de la política lingüística, unes activitats són en política lingüística educativa, perquè entenem que l'escola el que fa és ajudar a ampliar el coneixement del valencià, condueix al fet l'alumnat siga competent en les dues llengües, però l'escola per ella mateixa no ho pot fer tot, perquè l'ús crea ús, l'escola crea persones competents en les dues llengües. Ara, el següent pas és que aquesta gent tinga la necessitat de fer ús del valencià en la seua vida diària i que vegen que hi ha eixa necessitat. A l'escola no li podem demanar també que cree ús. Crea consciència, competència lingüística i, per tant, cal crear eixos àmbits d'ús. Allà on l'Administració no arriba, arribem nosaltres, i si no arribem, busquem la col·laboració de l'Administració.

Amb el retorn del PP a l'Ajuntament d'Alacant, temen que tornen els anys més negres pel que fa a la llengua?

Hem d'estar preparats, encara que la reivindicació de la llengua l'hem de fer governe qui governe. Encara que tingues un govern més dialogant i que entenga la realitat i que, per tant, entenga que cal continuar avançant, no vol dir baixar la guàrdia. Això ho hem de tindre clar. Sincerament, amb la realitat política que estem vivint, crec que hem d'anar conscienciant-nos. No sabem què passarà les pròximes eleccions perquè està tot molt en l'aire, però hem de continuar picant pedra i en el mateix camí. No ens hem d'adormir, crec que és important tindre una unitat d'estratègia entre totes les entitats que treballem per la llengua de quin és el camí que s'ha de seguir: denunciar totes aquelles polítiques, campanyes i notícies falses que el que fan és incitar a la confrontació i l'odi creant falsedats, com ara que el català i el valencià no són la mateixa llengua, que a les escoles s'adoctrina, etc. És a dir, venint d'on venim, no ens ha de sorprendre el retorn d'aquestes polítiques. Nosaltres hem estat durant més de vint anys de govern del PP i hem continuat picant pedra. I si hi ha una repetició del Botànic, hem de continuar empenyent l'Administració perquè camine a favor del valencià, perquè tenim temes candents a l'aigüera, com ara l'aprovació de la competència lingüística en la llei de la funció pública. Hem de seguir treballant des de la resiliència. Nosaltres no hem deixat de fer queixes lingüístiques allà on el valencià no hi és present. Ho hem fet durant vint anys del PP i ho hem fet ara. Per tant, hem de continuar en eixe camí. 

Jo no entraria al debat de si Regne de València, que si la bandera... Ho veig i dic: "Estan ancorats en un debat del qual no se n'ixen, amb un anticatalanisme que ja no és només que vulguen trencar lligams lingüístics i culturals amb la resta del domini lingüístic sinó que, a més, amb aquesta valencianofòbia volen buscar també la separació entre els mateixos valencians. Afeblir la consciència de valencianitat entre els valencians. Això és molt greu i s'ha de denunciar. No pot ser que ací es faça una política que a un territori passes de ser valencià i en un altre, al sud, ho amagues i, per tant, afeblisques els lligams territorials en el conjunt del país. Sempre ens fixem en l'anticatalanisme que vol trencar lligams amb la resta de domini lingüístic i no ens adonem que realment també estan trencant els lligams entre els valencians, perquè determinats discursos en segons quins territoris poden prendre major o menor volada. En una població valencianoparlant dir que el castellà està en perill no ho compra ningú perquè ixes al carrer i ho veus. Ara, en aquelles grans ciutats en què el relat els arriba pels mitjans comunicació que predominen, que no són capaços de discernir la realitat i que viuen còmodament en la seua situació –en castellà moltes vegades–, veuen el valencià com una imposició, la llibertat dels pares a triar l'ensenyament, etc. Creuen un relat que no es correspon amb la realitat. Aquest és el gran repte que tenim i és l'afebliment entre valencians.

Aquest dissabte un altre col·lectiu, els Socarrats de Vila-real, lliura al Tempir el seu màxim reconeixement, el Socarrat Major. Eixa és la vertebració, una entitat del nord premia una del sud, no?

Per al Tempir és un orgull i tota la junta directiva estem molt contents pel premi. Per a nosaltres suposa el reconeixement a tota aquesta faena de picar pedra i que tot el discurs inclusiu, integrador, propositiu que el Tempir ha fet amb una concepció de país des del sud ha anat calant en la resta de la societat o que, almenys, en aquells sectors més conscients de la situació del país comencen a reconéixer eixa faena. Per tant, si te'l donen a Vila-real vol dir que et coneixen i, per tant, que el Tempir té una projecció i que eixe discurs va arribant, i per a nosaltres és important que arribe al nord, sobretot, perquè ve de la perifèria i nosaltres hem de tindre clar que les perifèries, tant del sud com del Maestrat, ens entenem perquè tenim problemes comuns. Probablement, demogràficament i econòmicament no són els mateixos, però és veritat que les perifèries s'entenen respecte a la ciutat de València o comarques de València, que continuen sent tremendament autistes respecte a la realitat del nord i del sud del país. Per tant, nosaltres, al sud, som perifèria de la perifèria. Primer, respecte a la ciutat de València i, a més a més, som frontera lingüística, perquè no tenim un país darrere en què pugues dir que 100 quilòmetres a la redona tots parlen valencià, doncs no, perquè a tres quilòmetres ja tens comarca castellanoparlant; però també som perifèria respecte l'altre nucli o motor dinàmic cultural de la llengua, que és Barcelona. És veritat que les perifèries són les més incompreses pel cap i casal i això fa que hi haja eixa germanor encara que els problemes siguen diferents.

Al Maestrat, per exemple, la despoblació que està patint erosionarà la cohesió lingüística de la comarca, però eé que al sud no patim despoblació, el que tenim és molta població i no tenim els mitjans suficients per a poder-la integrar lingüísticament en la valencianitat, encara que cadascú lliurement parle la llengua que parle, però d'integrar-los en la valencianitat.

Eixa germanor nord-sud és el bri d'esperança?

Si férem la vista enrere i ens preguntàrem si hem millorat, crec que sí que hi ha un bri d'esperança en la mesura en què el valencianisme s'ha caracteritzat pel seu esperit de lluita, de millorar la qualitat de vida dels valencians, però de projectar la nostra identitat. En el projecte que duu endavant el Tempir, una cosa no és incompatible amb l'altra. Ens van tancar una televisió, doncs en tenim una altra; això vol dir que el valencianisme és tossut. Una altra cosa és veure l'estratègia, els objectius que es perseguien, però la necessitat d'una televisió s'ha vist ara i s'ha recuperat; la necessitat de fer del valencià llengua vehicular; mirem d'on veníem, en els anys 80 amb les poquetes escoles que hi havia i les que hi ha ara. Supose que en certs cercles del valencianisme hi ha fam d'anar més endavant del que hem vist fins ara. En les noves generacions que van eixint, quan el tema del valencià es planteja no hi ha una actitud contrària, a l'inrevés, s'entén perfectament que tots som iguals i que ha d'haver una igualtat. Una altra cosa són els contrapoders, els equilibris, els mitjans de comunicació, qui imposa el relat de qui, etc. Segurament, si tinguérem una llei de la funció pública amb una competència lingüística, el tema de l'exempció del valencià al sud hauria millorat molt més perquè de seguida es fa consciència a la gent que per a treballar en l'Administració ha d'aprendre valencià. I tu no li vas a negar a un fill teu estudiar valencià, és a dir, un pare no fomentarà –que n'hi ha alguns que sí– la ignorància del valencià en comarques com el Baix Segura. El que passa és que hi ha gent que pensa que com és allà, al final del país, és un reducte. Sempre dic el mateix: quants Baix Segura hi ha a la resta del país? A Elx en tenim dintre, i a Alacant, què no hi ha? I a València ciutat, què no hi ha? I Castelló? Perquè si mires l'evolució lingüística de Castelló també és molt problemàtica. Que vindran temps pitjors? Segurament. Que determinants debats estan contaminant la nostra realitat? També. Però nosaltres no hem de deixar de fer el que hem vingut fent fins ara. La gent que treballem en l'activisme de la llengua sabem que hem de seguir treballant per a obrir camí als qui venen darrer. Jo no hauria arribat on ho he fet si altres que m'han precedit en pitjors condicions no m'hagueren obert el camí. Hi ha possibilitats; el que hem de veure és com juguem les cartes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next