La Corbera guerrillera a través d'una veu d'Al Tall

La Institució Alfons el Magnànim publica 'Crònica parcial', d'Enric Banyuls, un llibre que relata l'experiència de l'autor en els moviments socials i polítics des de les acaballes del franquisme fins als primers anys de la democràcia
10 març 2019 06:00h
El mur a l'entrada d'Albalat de la Ribera acull sovint diverses pintades relacionades amb els moviments polítics nacionalistes. El mural dedicat a Guillem Agulló és relativament recent. / DIARI LA VEU

VALÈNCIA. L'any 2006, a la plaça Major d'Algemesí (la Ribera Alta), Al Tall presentava el seu penúltim disc, Envit a vares (Picap). El concert es va gravar en directe i es va produir un vídeo que acompanyava el compacte. Dalt de l'escenari, el grup liderat per Vicent Torrent reunia un munt de col·laboradors. Alguns d'ells havien format part de l'agrupació, d'altres havien treballat braç a braç de manera esporàdica en algun àlbum i uns altres provenien de llenguatges musicals diferents a la música folk, principalment del rock i del jazz. Tanmateix, els membres habituals eren els únics que es mantenien en l'entaulat mentre els altres anaven entrant i eixint de l'escena.

El tercer tall d'aquell Envit a vares era una jota: A les teulades que començava a cantar Vicent Torrent després d'una introducció instrumental. Al moment, però, intervenia la veu més aguda d'Al Tall per a explicar sobre el ritme de les cordes polsades que "ací dalt hi han encalades [sic] tres esprais i dos guitarres que cantaven temps enrere esperances oblidades". I és que, Enric Banyuls sabia ben bé quin paper van jugar per als joves de Corbera (la Ribera Baixa) els pots de pintura i l'instrument de les sis cordes. Durant els darrers anys del franquisme, aquests estris van servir per a remoure consciències i demanar llibertat, encara que abans de les pintades polítiques, ecologistes o socials, la primera frase que va ocupar un mur de la xicoteta població de la Ribera va ser: "Queremos campo".

La Institució Alfons el Magnànim (IAM) va presentar aquesta setmana l'últim llibre de la col·lecció Moment. Memorialística, que dirigeix Xavier Serra. Crònica parcial (1971-1987) recorre la història dels moviments sociopolítics que van militar en la lluita contra la dictadura des de la clandestinitat, primer, i des de la democràcia, després, a Corbera i a València, un grup al qual pertanyia l'autor de l'obra, Enric Banyuls.

La recuperació i rehabilitació del Castell de Corbera és una de les reivindicacions que van iniciar els joves esquerrans de la població des de la dècada dels 70. / VIQUIPÈDIA

El llibre –prologat per Víctor Labrado– és el cinqué títol de la col·lecció dedicada a la memòria. "Moment. Memorialística es va crear justament per a publicar memòries de personatges importants del País Valencià que fins ara no teníem", destaca Vicent Flor, el director del Magnànim. Crónica parcial també és el segon volum que apareix poc de temps després de la mort dels seus respectius autors. Al setembre del 2018, l'IAM presentava dins de la col·lecció memorialística El temps guanyat. Memòries d'un mestre valencià, de Vicent Esteve, i aquest dijous veia la llum Crónica parcial, d'Enric Banyuls, qui havia mort al gener de l'any passat, dos mesos abans que fera el seu traspà, el docent i impulsor d'Intersindical d'Alzira (la Ribera Alta).

"Normalment les memòries s'escriuen al final de la vida i coincideix amb el fet que les persones han mort", apunta Vicent Flor. El fet que assenyala el director de l'IAM s'acompleix en els cinc autors dels títols de la col·lecció del Magnànim: Joan Pellicer va morir fa 12 anys; Marià Cabrerizo ho va fer el 1868;  Matilde Gras va morir el 1975 i va escriure les seues memòries relacionades amb l’afussellament del seu marit, l'anarquista Camil Albert; Vicent Esteve estava escrivint les memòries quan va caure malalt de càncer, com va ocórrer amb Enric Banyuls. Tot i això, "la nostra intenció és posar en valor els autors valencians i la visió del país perquè no teníem quasi gènere de memòries, siga en vida o no", apunta Flor. En aquest sentit, en els últims mesos, el Magnànim també ha publicat la poesia completa de Marc Granell, de Jaume Pérez-Muntaner i de Josep Piera.

Crònica d'una Corbera guerrillera

"Per poc que es rasque en la història de la transició al País Valencià és ben curiós constatar que el principal antagonisme no es va produir entre les dretes i les esquerres –vull dir parlamentàries–, que ja ho havien pactat tot, que s'entenien perfectament i que tantes pràctiques i principis compartien i comparteixen. En la nostra transició, de fet, l'enfrontament polític més intencionat i decisiu va ser el del bipartidisme contra el valencianisme polític, al qual van intentar negar la possibilitat d'existir". Així resumeix Víctor Labrado la situació que Banyuls relata en la seu crònica de mirada "manifassera".

En els anys 80, a la Ribera del Xúquer –el territori es divideix entre alta i baixa, tot i les referències al nom unitari de la comarca que actualment persisteixen– es va estendre l'apel·latiu: La Ribera guerrillera. El lema va aparéixer pintat a les parets d'alguns pobles i s'emprava per a fer referència als grupuscles polítics i socials que tractaven d'organitzar-se des de la il·legalitat i la clandestinitat dels anys 70 en diversos col·lectius per a fer front a la dictadura –de fet, Rates de Marjal va publicar el 2018 un disc titulat La Ribera guerrillera i hui en dia encara s'empra per a encoratjar a la revolta.

Durant la transició, les pintades reivindicatives han tingut presència a les poblacions de la Ribera. Aquesta estava davant del pas a desnivell de l'estació de Manuel (la Ribera Alta) / DIARI LA VEU 

Corbera, però, com tots els pobles de la comarca, no va ser aliena a l'activitat antifranquista, que va fer valdre als riberencs aquest eslògan. De fet, al municipi, "la primera pintada reivindicativa des dels temps de la República va ser: '!Queremos campo!'". "La segona vindria uns anys després i no demanava un camp de futbol, demanava unitat. 'Treballadors unim-nos. Capitalisme no'. Això és el que deia el grafit", explica Enric Banyuls en el primer capítol de Crònica parcial.

L'escriptor, i des dels anys 1993 fins a la dissolució del grup el 2013 membre d'Al Tall, narra les vicissituds dels joves per a trobar encaix ideològic en els partits polítics que apareixien i desapareixien des dels 70 fins a quasi tocar els 90. Banyuls relata com ho va viure des de la seua Corbera natal, però també des de València, on va estudiar i actuar amb el Grup de Teatre de Corbera.

I dins d'aquesta període de convulsió social "[...] el ciutadà Enric Banyuls seria més aviat un militant que no un polític, i molt més que un agitador, jo el definiria com un manifasser", escriu Víctor Labrado sobre l'autor en el pròleg del llibre.

Des d'aquesta òptica local, Enric Banyuls recupera les vivències d'un nacionalista valencià –que pertany a un grup: Amics-71–, però, tot i la concreció geogràfica municipal, les situacions relatades es poden veure clarament rebotades quasi a cada poble on el valencianisme va resistir l'envit del franquisme.

Enric Banyuls va formar part d'Al Tall des del 1993 fins a la dissolució del grup el 2013. En la foto és el segon per l'esquerra, entre Jordi Reig i Vicent Torrent. / EUROPA PRESS

Aquella Corbera guerrillera es va reproduir "a una València i una comarca que va anar naixent en l'últim franquisme, estava plena d'il·lusió en el camp social i cultural i que després, doncs, València va ser d'alguna manera el banc de proves del que ara estem trobant", explica Víctor Labrado. 

"La Transició al País Valencià va ser diferent. Ací es van tolerar una sèrie de coses, entre altres assassinats i atemptats i una pressió contínua contra l'evolució cap a la democràcia. Això és el que d'alguna manera apareix al llibre", apunta el prologista de Crònica parcial.

Banyuls situa el punt d'inici de la memòria en les pintades del 1971, passa per la creació del grup d'amics i la filiació a Germania Socialista i acaba amb dissolució del partit creat per Josep Vicent Marqués i la posterior dispersió dels membres en altres col·lectius polítics. El naixement d'El Grup de Teatre de Corbera –o Teatre del Clarobscur, segons l'època– que tants èxits els va donar, malgrat la precarietat de recursos per a produir, va rebre la benedicció de Vicent Andrés Estellés, qui va acudir a Polinyà (la Ribera Baixa) a veure l'estrena d'Animals de records, una obra basada en versos del poeta de Burjassot, qui, fins i tot, els va proposar que l'acompanyaren a Tarragona per a representar l'obra durant diversos actes de reconeixement que li farien al poeta a Catalunya.

Els xocs contra les autoritats franquistes, com ara amb la multicopista amb què imprimien pamflets o les dificultats per a mantindre un local fix on reunir-se; les primeres vagues als magatzems de taronja i a la Ford; els abusos d'autoritat dels mandataris locals i la Guàrdia Civil, i l'anunci inesperat de l'atemptat contra Carrero Blanco a un bar de l'Avinguda del Port de València van obrint-se pas en la memòria de l'escriptor fins a arribar a la Batalla de València, el conflicte entre els dirigents que van penjar les primeres quatribarrades als balcons consistorials i el franquisme que s'aferrava al cadàver del dictador. "Havien passat tres anys des de la mort de Franco, hi havia hagut eleccions generals democràtiques, havia guanyat l'esquerra, però encara manaven els mateixos", escriu Enric Banyuls.

"Enric conta com es fa un pas a la democràcia en fals" perquè "la transició democràtica d'exemplar no va tindre res", sentencia Víctor Labrado, autor del pròleg de 'Cròniques parcials'. / DIARI LA VEU

El llibre para esment al bipartidisme incipient que amb la majoria absoluta de Felipe González començava a imposar la bipolaritat com l'única manera de viure la cosa pública. Banyuls repassa el naixement i mort d'Esquerra Unida del País Valencià –que no s'ha de confondre'l amb l'actual federació–, també del natalici de la Unitat del Poble Valencià (UPV) després de la confluència del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV) i el suport de l'EUPV.

"Enric conta com es fa un pas a la democràcia en fals" perquè "la transició democràtica d'exemplar no va tindre res", sentencia Labrado. "Ací t'obliguen a triar entre el PSOE i el PP", afegeix. La dualitat a què empeny l'ecosistema polític s'explica de manera didàctica en el conte de Pere Calders La societat consumida, recollit dins d'Invasió subtil i altres contes (Edicions 62, 1978). "Calders explica que un decret obligava a posar-se una anella al nas i, aleshores, un partit majoritari va decidir que havia de ser redona i l'altre partit majoritari va dir que havia de ser quadrat. Es va discutir això sobre si l'anella havia de ser redona o quadrada. Eixa és la visió sobre el bipartidisme", remarca el també escriptor de Sueca.

Banyuls en la seua crònica assenyala també la gestió que van fer els primers ajuntaments de la riuada del 82 o la necessitat de recuperar el Castell de Corbera, d'avançar en la defensa de l'ecologisme i l'oposició dels grups esquerrans a l'obertura de la Central Nuclear de Cofrents.

Tot i l'alta activitat política, l'autor reserva anècdotes personals que despullen els seus vincles familiars amb la tasca de cantar i tocar la guitarra. Banyuls recorda que els iaios –als quals no va conéixer– eren versadors; com de la mà de Ximo Caffarena va fer una audició amb Vicent Torrent –i posteriorment amb Manolo Miralles– per a incorporar-se a Al Tall assumint les veus agudes dels cors, i com, narrat amb tensió literària, Enric Banyuls va fer-se amic durant el servei militar obligatori a Paterna del caporal de primera José Montilla Aguilera, un jove que "encara que era de Còrdova viva a Catalunya", "de caràcter reservat, tímid i una mica esquerp" amb el qual "faria una bona amistat". No cal dir que aquell soldat amb qui Banyuls va coincidir mig any al quarter i posteriorment es cartejava va acabar governant la Generalitat de Catalunya.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next