La Corte

6 agost 2019 06:00h

Són les quatre de la vesprada, bufa xaloc i he de tornar a Stintino, on m'esperen Emanuela i Jan. Soc ben conscient que és la pitjor hora per agafar la bici, però confie que la gent estiga treient profit de la migdiada o de la platja i que el xaloc, encara que abrasador, em siga favorable. Mentre em dirigisc cap a la rotonda de l'aeroport estudie les alternatives a la ruta, els trams en què el vent no em serà contrari ni els cotxes un perill constant.

Gire a mà dreta per la SP42, la closca desfeta de la tortuga encara és allí, al marge. Res no en queda, de la tortuga que la imaginava defensa. Un quilòmetre més enllà, al mig de la carretera, la pell resseca d'un eriçó i jo que pense en el poema de Bernardo Atxaga. Després de la benzineria Esso, decidisc tombar a mà dreta, cap a La Corte. De colp, el silenci, cap cotxe ni camió que et passa a pocs centímetres, el mur de vent que amenaça una caiguda. Ha arribat el moment per poder submergir-me en els pensaments per fer el camí, si no més agradable, sí més curt.

No he sentit mai, en la mar, de nit, els crits de les persones que s'ofeguen. Vaig reflexionant sobre les paraules del pescador Gasparre Giarratano quan arribe a l'entrada de La Corte, un grapat de cases a banda i banda de la carretera que duu a Palmadula. L'església, la farmàcia, una espècie de parc amb un arbre sol, que en el lloc on és, poca ombra aprofitarà la gent; el primer bar, un home assegut a la porta, mig adormit; un campet de futbol, tres xics sense samarreta que desafien la solana, l'altre bar, les cadires de plàstic a fora, buides.

La velocitat de viatjar amb bicicleta em permet veure el rètol de l'últim carrer de La Corte, dedicat al ciclista Gino Bartali. Qui hauria imaginat que durant els pitjors anys de la guerra formava part de l'organització clandestina DESALEM? Que de setembre de 1943 a juny de 1944, com a membre de la Guardia Nazionale Repubblicana, arriscava la vida anant de Cortona a Assís amagant en els tubs de la seua bicicleta documents falsos que salvarien la vida de centenars de jueus? Què dir de la victòria al Tour del 38, quan es negà a fer la salutació feixista? I de la victòria al Tour del 48? Quan, a l'endemà de l'atemptat de Palmiro Togliatti guanyava l'etapa i encetava el camí cap a la victòria? Hi ha qui diu que això va salvar Itàlia d'una guerra civil.

Pense en eixe nas trist com una pujada i en els ulls alegres d'italià, que deia Paolo Conte. Em fa somriure recordar la cançó, zazara zaz, zazara zaz, za za za ra za za za za zaz… Intente seguir el ritme de la cançó i em convenç que sí, que les coses s'han de fer perquè sabem que és just fer-les, que no cal anar pel món presumint de certes medalles, que cal lluitar perquè no t'haja de perseguir mai cap crit en la nit.

next