L’heroi Enees i la bella Dido, ferida d’amor, es preparaven per a fugir junts. La deessa Juno els va dir: allí en una cova estaré jo present per a unir-vos en un llaç ben fort… La veu de Jordi Mollà recita amb lentitud els versos de l’Eneida en el film Son de mar (2001) de Bigas Luna. La cova mítica que descriu Virgili pren forma com a localització de la pel·lícula a la Cova Tallada, un espai natural a les faldes del cap Sant Antoni, entre Xàbia i Dénia.
Però poc té a veure la presentació idíl·lica i romàntica de la cova del film amb la realitat que viu en l’actualitat aquest paratge on l’any 2000 es va rodar aquesta adaptació cinematogràfica del llibre homònim de Manuel Vicent. Els darrers anys la cova ha patit una massificació de turistes carregats de neveres, flotadors i caiacs que han desvirtuat el valor mediambiental i arqueològic de la zona. Per això, aquest estiu per primera vegada els responsables del Parc Natural del Montgó han pres la decisió de reduir l’entrada de visitants a la cova durant el període estiuenc.
La pel·lícula presenta una imatge de la cova sense turistes on les parets rocoses de la gruta són testimoni de la passió entre Martina i Ulisses, els personatges interpretats per Leonor Watling i Jordi Mollà. Com si es tractara d’Enees i Dido, els cossos de la parella es troben a l’interior en una mena d’epifania sexual provocada pels versos recitats per Ulisses on la Cova Tallada es converteix en un lloc mitològic.
L’escena ens mostra formes de pedra convertides en animals o éssers fantàstics que inciten llegendes. Molts altres cineastes també han trobat en les cavitats subterrànies de la Terra una manera de connectar la realitat amb la mitologia com, per exemple, en Cave of Forgotten Dreams (2010) de Werner Herzog. Potser no és casual que el cinema va nàixer en una cova, com afirma l’historiador del cinema Roman Gubern.
Tanmateix, més enllà de la idea d’espai natural sota l’idealisme bucòlic del Romanticisme i convencions grecollatines que trobem al film, existeix un concepte de paisatge més ampli. Tonia Raquejo, catedràtica en Belles Arts per la UCM, defineix el paisatge com una construcció artificial que resulta de les modificacions de l’ésser humà i dels components emocionals i culturals que dipositem en ells. De fet, la Cova Tallada té molt d’escenari artificial si considerem que una part de la seua orografia es deriva històricament de l’acció humana per l’extracció de pedra tosca amb la qual es van construir edificacions de la zona, com ara l’església Fortalesa de Sant Bertomeu de Xàbia o el Castell de Dénia.
El reflex dels amants protagonistes en un tossal de la cova ens retorna una imatge borrosa de la localització on artifici i natura conviuen en el mateix espai-temps i que planteja la idea que el paisatge no es troba tant en l’objecte com en qui mira. Com diu el personatge del centaure Ciceró en la Medea (1969) de Pier Paolo Pasolini: No hi ha res natural en la naturalesa; quan la naturalesa et semble natural, tot haurà acabat i començarà una cosa diferent.
