Una mena d’artefactes voladors –petites naus de formes diverses per a un sol tripulant– solquen un cel tèrbol i espès. Hi ha tres units per un mecanisme que transmet de manera harmoniosa l’energia del sol –el motor– a l’eix de l’hèlix de cadascun. A la dreta, el que resta solt, el discordant, regit per dos astres grisencs, té a l’interior un cap per avall aguaitant pel sostre (un fong sagrat, en realitat, però d’això ja en parlarem) i un recipient que llança fora un líquid obscur. Als connectats entre ells, hi viatja escorpió, el vuitè signe del zodíac –al de l’esquerra–; sagitari, el novè signe, meitat home meitat cavall –al del centre–, i, capricorn el desè signe –al de la dreta–. Agafen i fiquen en uns embuts substàncies celestes que són expulsades a través d’un tub –que dibuixa el símbol corresponent– en direcció a una espècie de fumeral ample que corona el creuer d’un temple amb planta de creu grega. Per una de les portes ixen éssers humans vestits amb túniques i, per una altra, animals de tota classe. Tots tenen un aspecte blanquinós i quasi translúcid que, de mica en mica, a mesura que s’hi allunyen i se separen, van perdent alhora que adquireixen color. Enfront, a l’altra vora del riu, una figura amb barba, etèria, posa una mà sobre un gall, potser en al·lusió a l’albada. L’acompanya, enroscada i amb la testa elevada, una serp, imatge de la força vital primigènia, de la divinitat creadora. Remedios Varo, l’autora de La creació del món (1958), creia –seguint algunes doctrines de l’antiguitat– en la unitat del cosmos i en la consonància i la interdependència entre les parts i els components que el conformen. Qualsevol acció en un lloc provoca una reacció en un altre. També hi trobem la influència de l’alquímia en un intent de conciliar els elements i dotar-los de la mateixa importància per tal que es puga efectuar la transformació de la matèria. “La poesia del microcosmos del món de Varo consistirà en la intuïció de les qualitats secretes que posseeixen els objectes: el seu descobriment per interpretar-los arbitràriament”, diu Andrea Luquin (Remedios Varo: el espacio y el exilio, 2008).
