La creació

31 maig 2019 06:00h
Remedios Varo (1908 - 1963) 

Una mena d’artefactes voladors –petites naus de formes diverses per a un sol tripulant– solquen un cel tèrbol i espès. Hi ha tres units per un mecanisme que transmet de manera harmoniosa l’energia del sol –el motor– a l’eix de l’hèlix de cadascun. A la dreta, el que resta solt, el discordant, regit per dos astres grisencs, té a l’interior un cap per avall aguaitant pel sostre (un fong sagrat, en realitat, però d’això ja en parlarem) i un recipient que llança fora un líquid obscur. Als connectats entre ells, hi viatja escorpió, el vuitè signe del zodíac –al de l’esquerra–; sagitari, el novè signe, meitat home meitat cavall –al del centre–, i, capricorn el desè signe –al de la dreta–. Agafen i fiquen en uns embuts substàncies celestes que són expulsades a través d’un tub –que dibuixa el símbol corresponent– en direcció a una espècie de fumeral ample que corona el creuer d’un temple amb planta de creu grega. Per una de les portes ixen éssers humans vestits amb túniques i, per una altra, animals de tota classe. Tots tenen un aspecte blanquinós i quasi translúcid que, de mica en mica, a mesura que s’hi allunyen i se separen, van perdent alhora que adquireixen color. Enfront, a l’altra vora del riu, una figura amb barba, etèria, posa una mà sobre un gall, potser en al·lusió a l’albada. L’acompanya, enroscada i amb la testa elevada, una serp, imatge de la força vital primigènia, de la divinitat creadora. Remedios Varo, l’autora de La creació del món (1958), creia –seguint algunes doctrines de l’antiguitat– en la unitat del cosmos i en la consonància i la interdependència entre les parts i els components que el conformen. Qualsevol acció en un lloc provoca una reacció en un altre.  També hi trobem la influència de l’alquímia en un intent de conciliar els elements i dotar-los de la mateixa importància per tal que es puga efectuar la transformació de la matèria. “La poesia del microcosmos del món de Varo consistirà en la intuïció de les qualitats secretes que posseeixen els objectes: el seu descobriment per interpretar-los arbitràriament”, diu Andrea Luquin (Remedios Varo: el espacio y el exilio, 2008).

Remedio Varo, 'La creació del món', 1958. Guaix sobre cartolina 

Aquest guaix sobre cartolina i Microcosmos o Determinisme (1959) són dos estudis de l’artista per a un mural que mai no va dur terme. Un mural –encàrrec del govern per al pavelló de cancerologia del Centre Mèdic de la Ciutat de Mèxic– que li va plantejar una sèrie de dubtes atès que mai no havia fet una obra de dimensions tan grans i tampoc no havia dirigit un equip de tantes persones com el treball requeria. Finalment, aquests factors i el fet que el seu pare haguera mort de càncer la van portar a rebutjar el projecte, malgrat l’honor que suposava per a una persona d’origen europeu. La tradició del muralisme mexicà es basava en els ideals nacionalistes de l’època post-revolucionària i excloïa els estrangers, els surrealistes, els pintors de cavallet i les dones. Tot i que ella no complia cap dels requisits que exigia aquesta tradició, la seua popularitat i l’èxit de crítica la van fer mereixedora d’aquesta proposta. El mateix va ocórrer amb la seua amiga íntima Leonora Carrington, a la qual els impediments i les convencions no van impedir que executara El món màgic dels maies (1963-64) en un altre edifici de l’hospital esmentat.

Remedios Varo, 'Microcosmos o Determinisme', 1959. Tremp sobre taula

Totes dues s’havien conegut a París abans de la Segona Guerra Mundial i es van retrobar en l’exili mexicà. Remedios Varo va nàixer, el 1908, a Anglès, a la comarca de la Selva, on el seu pare, enginyer hidràulic, hi estava destinat. Posteriorment, la família es va establir a Madrid. Allí, als quinze anys, va ingressar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i va entrar en contacte amb Salvador Dalí i Gerardo Lizárraga, amb qui es casaria a Donosti el 1930 i amb qui viatjaria a París per tal de posar-se al corrent de l’art de les avantguardes. El 1932, es van instal·lar a Barcelona i es van dedicar al dibuix publicitari fins que es van separar i ella va passar a compartir estudi amb Esteban Francés. Fou llavors quan va començar a exposar i es va integrar en el Grup Logicofobista format per artistes surrealistes catalans. En plena Guerra Civil, va haver de fugir a París –havia donat suport als antifeixistes– amb el poeta Benjamin Péret, el seu company en aquell moment, amb el qual va haver d’emigrar a Mèxic a conseqüència de la invasió nazi i de la seua detenció. El 1937, va participar en l’Exposició Internacional del Surrealisme a Tòquio i la seua peça Le desir (1935) va ser reproduïda al número 10 de la revista del moviment avantguardista Minotaure. A la capital francesa va conèixer, entre altres, Joan Miró, André Breton, Max Ernst i –és clar– Leonora Carrington. A la ciutat asteca, ambdues artistes van viure amb una llibertat personal i creativa total. Una independència que fins i tot les va allunyar dels cercles surrealistes i les va menar a transitar camins propis. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next