Al carrer, simpàtica, amable i molt cordial. En el cafè escolte les rialles a metres de distància entre dones desfeinades després de deixar les criatures al col·legi. Saluda els veïns i comenta les ratllades que han fet en l’escala. En la peixateria la dona ceba és atenta i servicial a les demandes femenines. Dóna conversa i explica mil anècdotes amb bon humor.
Entra a sa casa amb la bossa i el bon dia, mentre ell planxa i els fills estan al col·legi. S’han d’arreplegar els xiquets d’ací no res. Als cinc minuts torna a repetir-ho amb un to displicent. En cas contrari, anirà ella, sentencia.
Al dinar la dona ceba recorda que cal fer les compres i anar a la tintoreria. Ho farà a la vesprada.
Sa mare pregunta com va. Contesta amb somriure i gràcia sobre el temps, la tia i el poble. Eleva la veu i no admet cap suggerència abans de penjar.
A la cuina prepara unes postres, part de les quals s’emporta per a sa amiga Xelo. S’arregla i perfuma per comprar el sopar perquè mai sap què fer. Miren a la televisió Los más tontos, una sèrie que no paren de repetir entre anuncis de cotxes i detergents.
A l’hora de sopar he tornat de l’excursió i està enfadada. No sé per què. No obrirà la boca en un mes.
He decidit fer el salt, deixar ma casa i els meus fills. Sóc una víctima del seu egoisme. Mai m’ha estimat. Després de 20 anys, no la conec.
La dona ceba és amant del marit de Xelo. Ha decidit ser feliç i deixar cadàvers pel camí entre mentides i cinisme.
Tal vegada, la veritat i el temps desmuntaran la dona ceba.
Joan Miquel Palomar
