La ferocitat

15 setembre 2019 06:00h
Foto: Antonia Martín

Data dels fets: Nadal 1985

Detona un tret en la nit. El silenci s’esgarrifa. De dins de la petita casa de camp, es llança una figura diminuta tota esperitada. Travessa veloç la distància entre la clariana i uns pins propers. S’hi esvaeix, i tan sols hi resta, sota el corriol cendrós de la lluna, un esguit d’irrealitat.

La porta de la casa, solitària sobre el turó, és com una conca sense ull. Enmig de la negror, se’n retalla la silueta d’un home, d’uns quaranta anys i escac, corpulent. Les faccions felines, les dents serrades. Els llavis, badats, mostren les genives. Sembla que li han dibuixat un forçat somriure d’escarlata. Cabells arrissats, amarats de suor. Pantalons de pana, samarreta de franel·la. Tot pigallat, de cap a peus, de filagarses vermelles, com ruixat per un aspersor. De la mà esquerra li penja una escopeta. Un bleix sorollós li bombeja el pit. Guaita els voltants com un gos perdiguer. Avança en la penombra. Peus nus, tot i el fred. Impera una mena de calma inquietant, tenebrosa. L’home ensopega amb un carretó ple de maons.

Merda! Merda! Merda! —La fúria i els brams s’espampolen per les serralades veïnes.

La veu de la mare: “Corre! Nina, corre!”

I Nina ha eixit a tota virolla de la caseta. Descalça, en pijama. Els cabells, negres i embullats, a mercè del vent. Du entre les mans petites un jersei gran, d’un roig apagat, abraonat contra el pit. Abans d’arribar-ne a la porta, creu que ha escoltat una explosió. No ha mirat enrere. Després, és com si li haguessen tapiat les orelles. Mentre corre, no sent res, ni tan sols el seu propi alenar.

La Nina només té onze anys. Fa tres dies que arribà amb el pare i la mare a la caseta de l’avi. Encara estan acabant-la. A poc a poc, com ell diu. El primer dia va ser bonic. No es barallava ningú. El segon, una mica estrany. Una sensació neguitosa en tots tres, com si alguna cosa estigués a punt d’esclatar. I hui, el terror.

La xiqueta sap que el rierol migrat hi és a prop. Però també sap dels còdols esmolats que s’hi topa i li espellifen els peus. Té molta set. A la llengua li espetega un gust salat, com de ferro, potser sangonós, que li davalla per la gola. No nota el fred, però, entre els llavis, se li escapoleix una tènue boira gèlida. S’estreny, per enèsima vegada, el jersei contra el pit. El talismà impregnat de l’aroma de la mare. Sap que ha d’ensinistrar els singlots, emmudir-los. Entre l’espant, també veu el somriure del pare de tant en tant, els dies en què deixa de ser un monstre. “Mira, Nina. A l’altra banda del barranc hi ha cérvols. Un dia hi anirem.”

I ara, li arriba la veu del pare mig cantussejant:

Nina! Nina! Petit cervatell! Vine amb el pare. No tingues por. La mare s’ha portat malament, molt malament. La mare ha sigut dolenta. La mare no ha sigut una bona noia. M’ha obligat a castigar-la, saps? Però ella ha après la lliçó, i ara dorm. No voldràs fer-la patir, veritat?

Nina es fa menuda, calla i aguanta la respiració. Tot d’una, la còlera de l’home s’estimba per les carenes, i retruny com el braol desesperat d’una fera.

—Si no ets bona xiqueta, ja saps el que passarà. Nina! Nina! Ix d’una puta vegada!

Nina s’arrauleix, vol fer-se fonedissa. La veu de la mare: “Nina, a l’armari. Que no puga trobar-te.” La nena s’hi esquitlla entre l’escletxa de dues roques. Una vegada dins, es cobreix la cara amb el jersei. El rostre de la mare. La veu de la mare: “Tresor, has vist que és del color de les roselles?” Allà dins, com una eruga encalçada dins la fosca. Com llavors, a dins de l’armari, mentre la mare plantava cara a la ferocitat. Quantes vegades? No ho recorda. Quan els crits del pare l’astoraven, ella només podia dormir si tenia el jersei de la mare tot rebregat sota la galta. Amb ell disposava un embalum de protecció i s’adormia.

L’home, assegut en terra, s’acaricia el peu adolorit. L’escopeta, recolzada sobre les cames. Apaga una burilla i l’esmicola entre l’herba. Para l’orella. Només fressa d’animals nocturns, l’aire entre els arbres. Criatures de la nit lliscant entre els arbustos. D’una rampellada s’alça, apunta l’escopeta de manera descurada, i dispara sobre el buit. Se sent un esbart d’ocells fugint.

—Mentidera. Em féu creure que li agradava la caseta. Que volia passar el cap d’any ací. Mentida. Com tot el que diu quan obri la boca. Puta! És la casa de mon pare! I la nena... Petita ploramiques! Ja t’arreglaré jo...

Cruixit de llenya, de rames esqueixades. Se li acosta als narius la ferum de la bèstia. Un tret sona molt a prop. Dins de la clivella, Nina mussita: “Mama.”

La llum del dia la sorprèn abaltida. Uns ulls l’observen a través de l’esquerda. Nina crida. Una veu de dona, amb molta cura, aconsegueix asserenar-la. Esfondrada, la xiqueta es lliura als braços de la desconeguda. El jersei s’enganxa entre les roques i s’esquinça. Nina deixa anar un xiscle d’animal ferit. De seguida, la dona recupera la peça de roba, i ella l’agafa com qui l’hi va la vida.

Un poc més enllà, a la vora de la riera, dos guàrdies civils acoten l’espai amb cintes de plàstic. En passar a prop del cos ajagut en terra, cap per amunt, la dona s’acarona la xiqueta contra el muscle. El coll de l’home vessa un regueró de sang sobre el tarquim. Dins la mà, mig oberta, reposa una navalla suïssa, amb la fulla sanguinolenta. L’escopeta roman, com foragitada, dins de l’aigua. La mirada se li ha quedat encastada en el no-res, fora del món. Immòbil, esparpellada d’una manera grotesca, sense llum. Amb aquella teranyina opaca que tenen els ulls dels morts.

Mari Carmen Sáez Lorente

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next