La intensitat

20 febrer 2019 06:00h

Comprí taronges a uns veïns. Estava plovent i jo volia molts quilos, així que s’oferiren per portar-me-les a casa amb un caixó de plàstic: «Acompanya-la a casa que no podrà», suggerí la dona al seu marit. Eren les quatre de la vesprada i no es veia ni una ànima al nostre carrer. Eren pocs els metres que separaven les nostres portes, però el silenci se’m va fer insuportable i vaig decidir explicar-li de qui era neta. El meu interlocutor em mirà ofés i em digué de qui era jo filla, que el baix de la casa que habite fou un dia una botiga i enumerà algunes de les professions dels meus avantpassats. Em deixà el caixó al peu de l’escala i des de llavors ens saludem amb més ganes.

Estiga buit o ple, al meu carrer la gent mai no té pressa i sospite que la impaciència, quan s’expressa, és fingida.

El passat Cap d’Any, una altra veïna es gità a les deu de la nit perquè ella ja ha menjat massa raïm en aquesta vida i ja ha enterrat a gairebé tot el món a qui voldria felicitar el nou any. Creu que aquest estiu encara podrà anar a la mar i jo sé que ho farà perquè està més en forma que jo. A l’agost, quan em despertava i em prenia el café al costat de la finestra, ella ja tronava amb la pell salada. Tampoc no té mai pressa, tot i que camina a pas lleuger i ix a comprar quan sap que no farà cua.

Estiga buit o ple, al meu carrer la gent sembla tindre-ho tot fet.

També ho tenen tot fet les dones que es reuneixen a mitja vesprada al bar per a jugar al parxís; els daus cauen i ressonen sobre els taulers de vidre com l'aigua d'una cascada quan trenca sobre un llac. Tampoc no corren les que van el dijous a comprar al mercat, a menjar xurros o a veure amb qui es troben; les que espenten cotxets mentre responen whatsapps; les que compren, les que crien; les que passegen; els que van a esmorzar; els que porten els nets a l'escola; les que tenen cura d'altres persones; els que ja no poden caminar sense ajuda.

Estiga buit o ple, el meu carrer és una oda a la vida dels marges, la que no passa a les oficines, ni a les grans avingudes, ni a les grans ciutats; la que no viuen les persones que no necessiten mai metges ni familiars ni professionals que els cuiden.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next