De lectures entre l’esquerra sobre el resultat de les eleccions que acabem de viure n’hi haurà moltes. En tindrem d’optimistes per la reedició del Pacte del Botànic, i també en trobarem de dures i pessimistes per l’augment de Vox i el seu discurs ultradretà, i fins i tot algú dirà que la caiguda brutal del PPCV és una notícia que, per esperada, no sobta ningú. O inclús, molts poden tenir en compte la pujada de Toni Cantó i els omnipresents Ciutadans com un perill més per a l’estabilitat del parlament valencià, un espai on, per altra banda, sempre han tingut cabuda els bufons, i qui millor que el nostre Toni.
Però el que queda clar després de fer una anàlisi acurada i honesta dels resultats i de la campanya que hem viscut, és que el nacionalisme al País Valencià ha quedat arraconat a un mer testimoni residual que ja no convenç ningú. Soc conscient que això no és una novetat, però és realment trist que el poble de Joan Fuster deixe de banda els trets identitaris que li són propis per escollir-ne uns altres provinents d’un estat que sempre ha fet l’impossible per destrossar-ne la cultura. I amb tot, després de viure assetjat per tants anys de govern conservador, semblava que l’aparició de Compromís era una alenada per recuperar l’humil somni dels qui pensem que més enllà de l’Estat espanyol existeix un País Valencià que no vol viure a l’aixopluc d’una Espanya rància, nècia i casposa. Malauradament, cal despertar del somni.
I és que no es veu enlloc la més mínima mostra dels trets que ens identifiquen com a poble, a pesar de l’eufemisme dialèctic de Puig a l’hora de celebrar la victòria electoral, amb un preciós “El país dels valencians torna a ser senyera del canvi”. Unes paraules encabides dins un discurs en què mai hi té cabuda l’espai valencià fora dels límits de l’Estat espanyol, i això, als qui no podem sentir Espanya com la nostra nació, ens fa mal. I ja sé que això no és un concurs de valencianitat i que totes les posicions són tan respectables com vàlides, però ningú podrà negar el fet que hi ha un espectre de vot que desitja un País Valencià lliure i que ara per ara està completament menystingut.
El que també és un fet és que els partits que formen el Pacte del Botànic no s’han fet ressò dels postulats d’un corrent nacionalista que també els ha donat suport, en canvi, han vestit de regionalisme cada acte i cada decisió perquè no s’atreveixen a fer servir una part de la ideologia que els va dur a guanyar les eleccions. No soc un incaut, tothom sap que l’ascens de Compromís no anava estrictament lligat a un discurs nacionalista, perquè això de la valentia anava per uns altres senders menys abruptes i més electoralistes, i amb això hem d’aprendre a viure i a conviure. Però he de confessar que esperava molt més que comboi d’uns dirigents autoanomenats “valencianistes”.
Deia Joan Fuster que “el País Valencià serà d’esquerres, o no serà”, i sembla que cada cop es fa més evident que mai serà. Ara mateix, ni hem sabut potenciar la comarcalització del territori ni hem protegit la llengua ni hem sabut transmetre la nostra cultura a totes les generacions ni, per descomptat, hem sigut d’esquerres. Malauradament, ha vençut la fatal herència de la lluita contra la corrupció i s’han deixat de banda valors fonamentals perquè mai oblidem que, a pesar de tot, la nostra història sí que reconeix el poble valencià.
