En una mena d’escenari fosc amb prou feines il·luminat per una llum rogenca, una sèrie de protuberàncies carnoses de diferents grandàries que sobresurten del sòl i del sostre envolten una taula plena d’altres formes més petites d’aspecte i textura semblants que recorden inevitablement, igual que la resta, algunes parts d’un cos esquarterat. Un cos humà que l’artista feia anys que havia imaginat que trossejava. El cos del seu pare. Un pare amb qui va tindre una relació difícil i tortuosa i que enganyava, davant de tota la família, la mare, que, malgrat això, encara tractava que el vincle de la filla amb ell no es trencara. Tanmateix, es va sentir profundament traïda quan es va assabentar que Sadie, la institutriu anglesa que vivia a casa i ensenyava la seua llengua a ella i el seu germà, i per la qual sentia un gran afecte, era l’amant del seu progenitor. “Dic ara amb la meua escultura el que no vaig ser capaç de dir en el passat […] La por sempre m’ha impedit comprendre. La por és una trampa i et paralitza. La meua escultura em permet reviure l’experiència de la por, donar-li una dimensió física […] La por es transforma així en una realitat manipulable”, explicava Louise Bourgeois.
