La mort

4 octubre 2019 06:00h
Roser Bru (Barcelona, 1923)

Ara fa un any, al Centro Cultural el Tranque, a Lo Barnechea, un municipi de l’àrea metropolitana de Santiago de Xile, es podia veure l’exposició Vínculos y complicidades, de Roser Bru -recordem, Medalla al Orden del Mérito Artístico y Cultural Pablo Neruda el 2004 i Premi Nacional de les Arts Plàstiques de Xile el 2015-. S’hi mostrava, a través d’obres pertanyents a la col·lecció personal de l’artista, de 96 anys, “els tres eixos temàtics que corresponen a diferents interessos que han estat presents al llarg de tot el seu quefer creatiu”, deia la curadora Beatriz Huidobro. Un eix relacionat amb els processos històrics i les traïcions en què són ben palesos el compromís social i polític i l’interès pels drets humans; un altre en el qual aborda la rellevància de la figura de la dona, prenent de referència, entre altres, les cariàtides gregues, la Dama d’Elx i Frida Kahlo, i, per últim, el que gira entorn de la fragilitat de la memòria i de la mort.

 Roser Bru, 'En la pre-muerte', 1999. Acrílic sobre llenç

Un assumpte, el de la mort, que, a finals del segle passat i principis de l’actual, va tractar en llenços com En la pre-muerte i, el 2009, en uns altres que, una vegada més, remeten a la història de l’art, la literatura i la filosofia. En Viajan juntos, dos busts esbossats i difuminats, el d’una dona amb els ulls tancats i el d’un esquelet, frontals, l’un al costat de l’altre, simètrics, ocupen la part superior de la composició, de fons clar i una mica càlid. Els uneix una banda fosca horitzontal que hi ha darrere i una línia roja (una corda?) que els travessa de dalt a baix i es dilueix. Una línia roja que la dona sembla que subjecta amb les mans, separades de la resta del cos i col·locades en forma de pelvis. Unes mans de les quals l’esquelet n’extreu una altra, de línia rogenca, més fina i delicada, un fil, amb què teixeix el futur d’ella.

Roser Bru, 'Viajan juntos', 2009. Acrílic sobre llenç

En una altra peça -sense títol, tot i que hi apareix escrit: “Tejiendo con la muerte al lado. Garcilaso de la Vega”, que fa el contingut més explícit si cal-, la figura femenina abraça des de darrere l’esquelet, gairebé s’hi fonen, alhora que un fil idèntic a l’anterior els lliga els dits. Una reflexió provinent dels clàssics. Joan Lluís Vives -coetani del poeta de Toledo-, a La guarda de l’ànima, l’obra que el 1524 va dedicar a la princesa Maria Tudor, que aleshores tenia uns vuit anys, empra -com ell mateix indica- una expressió d’Ovidi a Les metamorfosis, i també d’Aristòtil: “El temps, gran devorador”. Una màxima que parla de “totes les coses que amb el temps es consumeixen i desapareixen”. Resumia així meditacions exposades en altres publicacions d’aquest període: “Breu és el temps de la nostra vida, encara que el gastem d’acord amb la raó”, afirma, per exemple, a Introducció a la saviesa, també del mateix any.

Roser Bru, S/T, 2009. Acrílic s llenç

En aquest sentit, Hans Baldung, conegut amb el malnom de Grien (Verd), deixeble de Dürer, va dur a terme unes quantes pintures amb una iconografia i un significat similars. En la primera, Les tres edats de la dona i la Mort (1510), una noia es mira en un espill, al costat d’una xiqueta i una anciana, mentre l’espantosa figura de la mort sosté damunt del seu cap un rellotge d’arena. En una de les dues titulades La Mort i la donzella, de finals de la dècada, un ésser putrefacte pren dels cabells una esverada fadrina per tal de tirar-la a la fossa oberta als seus peus; en l’altra, li mossega la boca. En una última tela (1541-1545), mostra de nou els tres estadis de la vida, la joventut, la maduresa i la vellesa, i l’home d’aspecte cadavèric que marca l’hora final. Una criatura que, ara sense violència, pren la dona gran del bracet com el nuvi que demana de continuar el passeig iniciat fins completar-lo. Potser insinua que no es tracta d’un botxí cruel, sinó de l’acompanyant en el darrer moment.

Roser Bru, S/T, 2009. Acrílic sobre llenç

En l’art i la literatura, l’antiga relació entre Tànatos i Eros ha perdurat fins a l’actualitat. El 1817, en ple Romanticisme, quan va tornar amb força, Matthias Claudius va escriure el poema La Mort i la donzella, emprat per Franz Schubert en un dels seus lieder més populars, base del quartet de corda homònim. A les acaballes del segle XIX, trobem unes quantes versions d’Edvard Munch en què la fadrina es lliura sense reserves a la presència ominosa provinent de les tenebres -l’abraça pel coll i la besa de forma apassionada. Joseph Beuys, en una aiguada del 1957, trencava amb les convencions del tema-el nu femení i l’erotisme, cada volta més intens- arran del que havia succeït al seu país: dues figures fantasmals, un esquelet i una xiqueta, de perfil, s’abracen i acosten les boques al revers d’un sobre marró amb el segell d’una organització de supervivents d’Auschwitz. En una altre acrílic sense títol del 2009 de Roser Bru, un home i una dona encarats es toquen lleugerament els tous dels dits just davall d’una calavera invertida. La vida, l’amor i la mort.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next