“En memòria de Paco Vila”
Aquest article cal emmarcar-lo dins de les finalitats específiques amb què naix la Muixeranga de Xàtiva: la recuperació, investigació, recerca històrica i documental, així com difondre, promoure i dignificar el fet muixeranguer com a tradició i expressió cultural valenciana, a més de treballar en el prestigi d’aquest fet. Així mateix, contribuir a la seua presència en els seguicis festius valencians, i emmarcar-lo en la tradició de la presència de la muixeranga en qualsevol celebració de la ciutat, perquè ja en aquells temps, quan la ciutat volia donar-li preponderància a un fet, recorria als gremis i aquests posaven a la seua disposició «invenciones, paramentos, torneos, pantomimas… moxigangas», és a dir, recuperar les nostres tradicions oblidades i «justificar» el fet muixeranguer actual a la nostra ciutat.
Després d’un inici de segle desastrós per a la ciutat amb la crema, Decret de Nova Planta i canvi de nom a «Nueva Colonia San Felipe», aquesta comença a recuperar-se tenint l’any 1789 uns 12.600 habitants, amb una cultura popular i religiosa d’una riquesa esplèndida. Mostra d’aquesta riquesa i on se centra aquest estudi és a les proclamacions reials que dona una ciutat amb una representació cultural a l’altura del cap i casal.
El calendari cerimonial hispànic d’època moderna estava format per nombroses celebracions i commemoracions lligades a la vida dels reis: batejos, bodes, morts o proclamacions, entre d’altres. Aquestes cerimònies al voltant del monarca aconseguien fer present el rei absent davant dels seus vassalls, establint a més un pacte polític en la mesura en què s’honorava la figura del monarca i es feia una dramatització que incitava a l’obediència. De totes aquestes cerimònies la més solemne, pomposa i costosa eren les proclamacions reials. En elles les ciutats eixien com a entitats corporatives a demostrar la pena i el dolor per la mort del Rei, seguida de l’alegria de tindre un nou monarca.
Una vegada mort el rei, s’iniciaven les exèquies reials que consistien en la celebració d’una sèrie de misses realitzades en homenatge al difunt en les distintes esglésies i capelles de la ciutat.
Tot seguit, i una vegada passat el dol, es feia la proclamació i jura del monarca, garantint la continuïtat de les institucions monàrquiques. La proclamació del nou rei i el jurament, constituïa un ritu públic i obert, inclús en el cas de no estar el monarca present –com en el cas de Xàtiva–. A la proclamació del Rei es desenvolupava l’acte de la jura amb la qual es manifestava fidelitat, lleialtat i vassallatge a la figura reial a través de les cerimònies.
Ràpidament les ciutats passaven de tindre un ambient lúgubre per la mort del monarca a tindre un ambient festiu i exuberant per l’arribada al tron del nou Rei. En aquestes proclamacions es mesclaven les representacions folklòriques arrelades a la ciutat amb les escenificacions més propagandístiques, «solemnitats d’afirmació ciutadana on assumeixen un paper preponderant els gremis que hi desfilen fent ostentació de la seua creativitat amb carros triomfals, representacions parateatrals, jocs, danses», segons Vicent Frechina[1].
La primera proclamació de la qual hi ha dates, i que prenem per al treball, és la de Ferran VI, el 26, 27 i 28 d’agost de 1746, en la qual participen els gremis amb «cuatro carros triunfales de los oficios: el de tejedores tejiendo lienzo, el de zapateros tirando zapatitos al pueblo, el de herreros fraguando hierros candentes, y el de sastres, que era muy vistoso». I el que més ens importa a nosaltres i en el que se centra l’article, el gremi dels soguers amb «Los sogueros llevaban danzantes, luces, cohetes e imagen».[2]
En aquesta proclamació no hi ha signe aparent de moxiganga ni de torres humanes fent referència sols a uns «danzantes con luces». Un motiu d’aquesta descripció escarida podria ser la pluja que va suspendre l’acte només començar la cavalcada; no obstant això, la majoria de descripcions d’aquestes proclamacions a la ciutat de Xàtiva són caracteritzades per una escassetat de detalls com la de Carles III, en 1759, en la qual no hi ha cap descripció dels carros triomfals, dels gremis ni cap menció al gremi dels soguers [3].
El Gremi dels Soguers a la ciutat de Xàtiva naix, com a la resta del Regne, com una confraria benèfico-religiosa que manté el seu caràcter fins al segle xvii. A la ciutat de Xàtiva,en les ordenances de 1750, els nomenen però, després de la crema i que tampoc se’ls demanà que les referen, fa impossible saber qui eren, on se situaven i què feien.
Però anem a la proclamació de Carles IV, el 28, 29 i 30 d’abril de 1789, en la qual volem centrar el treball i, per altra banda, la més descriptiva. I no sols la de Xàtiva, perquè es tracta de la proclamació que més atenció escrita ha tingut de les del segle xviii, ja que «las esperanzas puestas en el nuevo monarca por parte de una sociedad que, aún heterodoxa y pluralista en concepciones, liabía iniciado una andadura programática ilustrada y la reclamaba para el nuevo reinado. Efectivamente, la proclamación de Carlos IV fue uno de los acontecimientos más festejados en la España del siglo xviii, tanto en ciudades populosas como en las más alejadas villas»[4].
Abans d’entrar de ple en la relació d’aquesta proclamació, caldrà fer alguna observació sobre allò que ens trobarem en les fonts utilitzades dins del caràcter divulgatiu que volem que tinga aquest escrit. En primer lloc, pel que respecta a la presència de la mateixa paraula: mogiganga o moxiganga, en els textos en castellà, moxiganga en la referència en valencià. Hem fet servir diferents fonts, de la mateixa proclamació de Xàtiva una impresa i dues fonts manuscrites presents als llibres d’actes de la ciutat, una de les quals és la transcripció textual de la impresa. Però al que anàvem, a la font impresa apareix «moxiganga», mentre que a les manuscrites «mogiganga». Quede clar que no es tracta de cap error ortogràfic però almenys és curiós. Cal tenir en compte que, fins a la reforma ortogràfica de la RAE de 1815, les grafies «j», «g» i «x» poden representar el so de la jota castellana davant de les vocals [e], [i] (la «j» i la «x» són iguals en totes les combinacions de vocals)[5]. De fet, si revisem els diccionaris de la RAE del segle xviii, a totes les edicions, apareix «mogiganga», i no serà fins la de 1853 quan apareixerà amb «j», «mojiganga», encara que hi ha un document de 1798 a Sueca on apareix amb «j», Mojigangas [6]. Una altra cosa és en valencià. A un col·loqui d’aquell mateix any al qual més endavant ens referirem [7] apareix el terme «moxiganga», escrit igual que en castellà, però amb pronúncia totalment diferent: el so jota castellana no hi existix en valencià. Etimològicament, segons Coromines [8], de «mojiganga» tenim «moxiganga», d’ahí a «moixiganga» el pas està bastant clar: l’aparició d’eixa «i» respon a la pràctica ortogràfica del valencià al segle xviii per distingir els diferents valors de la grafia «x»: eixa «i» davant de la «x» fa que es pronuncie com «peix» [palatal fricativa], mentre que si no la porta, sona [ks], com «exacte», «examinar» [9]. En el seu origen, era una variant formal de moixiganga, paraula amb què es designa genèricament en moltes poblacions de l’antiga Corona d’Aragó un conjunt d’actes festius caracteritzats perquè la gent ix disfressada al carrer en processons i comparses [10] i que s’ha especialitzat semànticament de tal manera que està vinculat indissolublement a la població d’Algemesí; concretament, al conjunt de danses i torres humanes que obrin la processó de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut, la patrona del poble, i també a la melodia que els acompanya. Però, com ens diu el dolçainer Edgar Cano, Algemesí no té ni l’exclusivitat ni l’autoria de gairebé cap de les músiques i danses de la processó: aquestes formaven part d’un corpus comú a la resta dels nostres pobles. Algemesí únicament ha tingut la sort i el mèrit d’haver-les conservat [11], cosa que haurà d’ampliar-se les accepcions a l’entrada del diccionari.La nostra paraula, per exemple, que tenia un significat més ampli, a hores d’ara el relacionem amb conjunt de danses i torres humanes que obrin la processó de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut, patrona d’Algemesí, cosa que ara ha d’ampliar-se.
El darrer dia d’aquesta proclamació a la vesprada «se hizo la procesión general, en la que acabó de conocerse el amor que profesa este vecindario a su Soberana Patrona María Santísima de la Seo, y a su nuevo Monarca el Sr. D. Carlos IV, echando el resto todos los Gremios en las varias comparsas e invenciones»[12]. Tornem a veure referència als gremis, els clars protagonistes de la proclamació i els que aporten tot el colorit a la processó, ja hem fet menció de la importància que aquests tenien en el lluïment dels actes organitzats per la ciutat. Seguint la descripció: «Se esmeraron a porfía aventajándose unos a otros, pues no contentos con el carro triunfal que hicieron todos, añadieron otras demostraciones de torneos y moxigangas» sent la primera vegada que tinguem constància que apareix la paraula «moxiganga» a una proclamació de la nostra ciutat. La descripció continua amb la disposició un a un dels gremis en la processó i centrant-nos nosaltres amb el gremi dels Soguers on diu:«Los Sogueros hicieron su carro triunfal nada inferior a los demás, con su bello pabellón, en el que iban dos muchachos representando los Reyes, y varios maestros del oficio trabajando y echando al pueblo mazos de cáñamo, precedido de cuatro guardias de Corps montados en caballos enjaezados»; en aquest fragment es pot apreciar la riquesa de la descripció dels fets i continua amb: «al carro seguía una moxiganga de doce hombres y cuatro muchachos con sus luces haciendo varias y divertidas contradanzas» aquesta descripció dona xifres de participants «doce hombres y cuatro muchachos» clarificant la descripció i la imatge del que podria ser. També apareixen amb «luces» les quals a Ferran VI amb els «danzantes»formaven part de la processó, podent donar així a interpretacions de que possiblement aquells «danzantes» podrien configuar una comparsa que acabara el ball amb la construcció d’una torre humana.Allò que sí que podríem quasi assegurar és que eixos dotze homes i quatre xavals, al llarg del seguici de la proclamació de Carles IV a Xàtiva, segur que bastirenuna torre humana. Per realitzar aquesta afirmació hem de fer referència al la proclamació del mateix Carles IV a València. Allí, quan es fa la descripció del gremi dels xocolaters, es menciona que «Llevaban un Carro triunal […]: Una danza de doce Marineros, que hacían una divertida Mogiganga: Luces, y la Imagen de San Ramon Nonat» [13]. I complementem aquesta relació amb la descripció que d’aquest mateix fet se’ns fa a un col·loqui set-centista que glossa aquesta mateixa visita [14]:
Sento. Y veres la moixiganga dels bells?
Tito. Molt bona va estar, anaben ab sons gayatos ottos decrepits tremolant, y quan el ball comensaba es feen erts, y estirats, y uns damunt de atres pujaven.
No cal remetre’ns a Viciana, a la quarta part de la seua Crònica, encara que referint-se a un altre fet, «la costumbre de Xàtiva, que en todo sigue e imita la ciudad de Valencia», sinó a les mateixes actes de l’Ajuntament, en les quals amb motiu dels preparatius d’una proclamació anterior, la de Lluis I, queden en concretar-los en una sessió posterior: «cuando se hayanrecibidonoticias de Valencia, referentes a como se celebre allí la real proclamación» [15] . Per tant, no és gratuït pensar que a Xàtiva passà una cosa semblant, la llàstima fou que no es complí, que nosaltres coneguem, allò que anunciaven aquests personatges al final de l’obra:
Sento: Descansèmaquestos dies, que à Xàtiva havem de anar, que prop dels ultims de Abril unes atres festes fan ab igual motiu.
Tito. Si, Sento, les contarem?
Sento. Ya es vorà.
Cal no oblidar que aquestes «mojigangues» no són com les que coneguem hui en dia. I entrem ara en un tema prou complicat d’aclarir i que porta bastant controvèrsia amb una ampla literatura sobre el mateix:quin és el significat de la paraula. «Terme esquívol, versàtil i ric», com el qualificaren Enric Olivares i Oreto Trescolí [16]. Hem de tenir clar que quan als documents del segle xviii trobem aquests termes estan referint-se a una comparsa, un grup de gent que realitza, amb quasi total seguretat un tipus de ball, de dansa pantomímica i burlesca, que bé podria incorporar entre els seus moviments la construcció d’una torre humana com a colofó, i en el cas que ací tractem quasi podem afirmar que així va ser.
Però l’alçament de torres humanes era la culminació de nombroses danses i quadres plàstics executats a les processons. I és ací on hem d’incloure el concepte de «divertidas contradanzas» que trobem acompanyant la nostra «mojiganga» dels sogueros. La «contradanza» és un tipus de ball que aplega a Espanya, a través de França, durant la primera meitat del segle xviii i durant la segona part d’eixe segle triomfà, es va convertir en l’essència dels balls públics [17], la danza serà la perfecció, la contradanza… Quasi tots els balls que executaven el poble se’ls anomenava amb el nom de «contradanzas», encara que cadascun tinguera unes característiques ben diferents [18], totes i cadascuna d’aquestes contradanzas eren considerades divertides i feien feliç a les persones [19].
Per tant, aquesta«moxiganga» que eixí amb el gremi de sogueros és una dansa pantomímica que es podia fer en moviment, dins de la cavalcada amb interacció amb el públic i amb els mateixos participants, però amb la informació «doce hombres y cuatro muchachos»i tot allò que hem comentat, no tenim cap dubte que estem davant d’una dansa que inclou la formació de torres o altres construccions humanes i que els veïns de Xàtiva ja gaudien de la presència d’aquest tipus de construccions als carrers al segle xviii.
La procamació de Ferran VII en 1808 no es troba a l’arxiu municipal probablement perquè no s’aplegà a fer degut a la Guerra del Francès, com diu Carles Sarthou [20].
A la darrera proclamació que forma part de les referenciades a la nostra ciutat, la d’Isabel II, el 30 de novembre, 1 i 2 desembre de 1843 ja no trobem cap descripció dels gremis a la processó però veiem a la descripció del primer dia: «Día 1.° Diciembre. Por la mañana, varias músicas militares recorrerán la Ciudad; y después un sinnúmero de dancetas y comparsas, bailarán en los tablados de las principales plazas, al son de las músicas, varias contradanzas y pantomimas».[21] Fa referència a «dancetas, contradanzas y pantomimas» sent aquestes tres referències típiques per a descriure la moixiganga. No obstant no parla d’aquesta en cap moment ni les podem relacionar amb els soguers podent així ajudar-nos a concretar o clarificar sobre la procedència d’aquests tipus de balls.
Aquest treball de recerca ha estat molt condicionat per les descripcions escasses a totes les proclamacions fent impossible poder conéixer quins tipus de danses i torres humanes es feien durant la processó. Alhora tampoc ha sigut possible poder esbrinar una vestimenta o materials d’aquesta, ja que no hi ha cap tipus de pagament als gremis per eixir a les processons ni cap dotació de teles o vestimentes. Tanmateix no tindre cap pagament als gremis podria esbrinar la figura d’un botarga o botargues que demanarien la voluntat al públic, no podent-se tampoc demostrar per la falta de referències.
La terminologia sempre ha sigut el problema més gran en l’estudi de les muixerangues, en aquest cas tindre la moxiganga lligada al gremi dels soguers ha clarificat les línies del treball, les quals es basen en les proclamacions reials, els gremis dels soguers en elles i els balls, danses, moxigangues i altres representacions que es descriuen durant les diferents proclamacions. No obstant l’escassa descripció i la falta de la utilització del terme moxiganga fa que siga impossible en molts casos concretar o clarificar si les «dancetas», «contradanzas» o «pantomimas» tot i en molts casos anar lligades a llums i al gremi de soguers com a Carles IV poder demostrar que estem parlant concretament de moxiganga Tot aquest condicionament ha fet que el treball a l’arxiu fóra costós i s’hagué de tancar únicament a les proclamacions, sent també a les festes de Sant Feliu, Marededéu, Carnestoltes o Corpus o altre tipus de festivitats que tenen els soguers com a participants. Encara que s’escapa del propòsit inicial del treball no podem deixar de mencionar les festes que es realitzaren del 21 al 24 d’octubre de 1813 on es fa la relació que amb els soguers hi anava un turc acompanyat de dotze xiquets vestits de morets, ballant danses [22]: I «seguían doce hombres en trage de locos [23], y cuatro muchachitos con vestidos nuevos: quatro de colorado con sus pergaminos rollados, para hecerse lugar. El padre de locos, a lo militar ridículament, con un bergajo en la mano. Un coxo con casaca encarnada y un disforme anteojo de larga vista para mirar los bayles y mogigangas de todos ellos» [24]. Així mateix, la digitalització de bastant bibliografia ha facilitat, per altra banda, la recerca documental.
BIBLIOGRAFIA
BLESA, Isaïes,:«Uns festejos singulars en la Xàtiva del segle XVIII: les proclamacions reials» dins Falla ferroviària, 1993.
BUENO TÁRREGA, Baltaar: La festa del Corpus.. València, 1997
DOMINGO BORRÀS, Josep Antoni: «Orígens i evolució de la Muixeranga».
ESTEVE SERRANO, Abraham: Estudio fónico-grafemático de G (Ge, Gi), J en español. Anales de la Universidad de Murcia, vol XXXVIII, núm. 1, curos 1979-80 (edición 1981).
GARCIA COMPANY, Josep Manel: La música a Xàtiva durant el segle XVIII (tesi doctoral). València, 2015
HERNANDO SERRA, M.ª Pilar i Ramon AZNAR i GARCIA: Xàtiva durant la Guerra del Francés . 1808-1814. Xàtiva, Matéu editors, 2002.
OLIVARES, Enric i Oreto TRESCOLÍ: «Pels solcs de l’arxiu de la Casa Insa: muixerangues, moixigangues, negrets, morets i locos al País Valencià». https://tempsdemuixeranga.com/tag/casa-insa/
SANCHIS FRANCÉS, Raül i José Maria ESTEVE-FAUBEL: Historiografia del «Ball de Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de ball populars valencians (1693-1929). Scrripta, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1, 2013.
SARTHOU CARRERES, Carlos: Datos para la historia de Játiva. Xàtiva, Impremta Blai Bellver, 1933-35.
[1] Frechina, Josep Vicent:«Músiques festives i danses tradicionals» dins d’Ariño, Antonio (dir): Calendari festes de la Comunitat Valenciana. Tardor. Bancaixa, 2002.
[2] Arxiu Municipal Històric de Xàtiva (d’araendavant AMHX). Llibre Capitular 26, 1946
[3] SARTHOU CARRERES, Carlos: Datos para la historia de Játiva. Xàtiva, Impremta Blai Bellver, 1933-35, pàg. 641.
[4] Soto Caba, Victoria: Fiesta y ciudad en las noticias sobre la proclamación de Carlos IV. Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Historia del Arte, t.3. 1990, pàgina 259.
[5] Vegeu sobre aquestaqüestióEsteve Serrano, Abraham: Estudio fónico-grafemático de G (Ge, Gi), J en español. Anales de la Universidad de Murcia, vol XXXVIII, núm. 1, curos 1979-80 (edición 1981), pàg. 95-120.
[6] Sobre la presència de les distintesformes enquèapareixreferenciataquestterme es potveurel’interessanttreballd’Enric Olivares i OretoTrescolí que fa referència al lloguer de roba de la Casa Insa [«Pelssolcs de l’arxiu de la Casa Insa: muixerangues, moixigangues, negrets, morets i locos al País Valencià». https://tempsdemuixeranga.com/tag/casa-insa/].
[7] León, Carlos: «Coloqui nou en que Tito Bufalampolla y Sento el Formal conten la Maestransa, que es feu el 20 de febrer de este any 1789 en Valencia y la Processò de gracies que es celebrà el 21 del mateig, ab motiu de haver pujàt al Trono de Espanya el Senyor Don Carlos Quart (que Deu guart)».En Valencia, 1789.
[8] Coromines, Joan: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.Així mateix es pot trobar informació etimològica a Buezo, Catlina (ed.): La Mojiganga dramàtica. De la fiesta al teatro. Teatro del siglo de oro. Ediciones críticas, 144. Hi ha altres hipòtesis sobre l’origen del nom: segons recull Josep Antoni Domingo Borràs a «Orígens i evolució de la Muixeranga» [DD.AA.: La Muixeranga d’Algemesí.25 anys Amics de la Muixeranga, Algemesí, 1997], el 1947 Vicent Igual, darrer beneficiat-organista de la parròquia d’Algemesí, deia que deriva del mot àrab «mochain», amb significat d’«enmascarat o «encapirotat». D’altres, pensen que rep el nom genèric per ser la primera danxa que apareix obrint marxa, en record de les antigues desfilades i processons o festes públiques –moixigangues- amb comparses i gen disfressada, que se celebraven per causa d’algun esdeveniment remarcat.
[9] Martí Mestre,Joaquim: L’ortografia al segle XVIII al País Valencià. Entre la tradició i la innovació. Les propostes de Joan Baptista Escorigüela. Llengua i literatura: Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i literatura, ISSN 0213-6554, núm.. 9, 1998, págs. 101-151
[10] Sobre aquest significat no hi estàd’acord Joan Bofarrull, qui pensa que la Muixeranga d’Algemesí no és una moixiganga. Bofarull, Joan: La Muixeranga d’Algemesí no és una moixiganga. https://tempsdemuixeranga.com/2017/03/01/muixeranga-dalgemesi-no-moixiganga/
[11] Cano Calatayud, Édgar i Xavier Richart: Músiques i rituals de les festes a la mare de Déu de la Salut. Algemesí, 2003.
[12] AHMX_Lg-1131-6-2.Noticia circunstanciada de las fiestas de Real Proclamación del señorRey Don Carlos IV, executadas por la MI. Ciudad de San Felipe en el Reyno de Valencia. En los días 28, 29 y 30 de abril de 1789, Madrid, Imprenta Real. Així com la resta de citacions d’aquest paràgraf.
[13] Relación de las Fiestas celebradas en Valencia en los días 19,20 y 21 de febrero de este año de 1789 con motivo de la proclamación del rey nuestro señor Don Carlos iv que Dios guarde. En Valencia: en la imprenta de Josef Estevan y Cervera.
[14] León,Carlos: «Coloqui nou en que Tito Bufalampolla y Sento el Formal conten la Maestransa, que es feu el 20 de febrer de este any 1789 en Valencia y la Processò de gracies que es celebrà el 21 del mateig, ab motiu de haver pujàt al Trono de Espanya el Senyor Don Carlos Quart (que Deu guart)». En Valencia, 1789.
[15] Sarthou Carreres, Carlos: Datos para la historia de Játiva. Xàtiva, Impremta Blai Bellver, 1933-35, pàgina 435.
[16] «Pels solcs de l’arxiu de la Casa Insa: muixerangues, moixigangues, negrets, morets i locos al País Valencià». https://tempsdemuixeranga.com/tag/casa-insa/
[17] Clara Rico Osés: La contradanza en españa en el siglo xviii: ferriol y boxeraus, minguet e yrol y los bailes públicos. Anuario Musical, N.º 64, gener-desembre 2009, 191-214. ISSN: 0211-3538.
[18] Elvira Carrión Martín: La Danza en España en la Segunda Mitad del Siglo xviii: El Bolero (tesis doctoral).Universidad de Murcia, Facultad de Letras, 2017.
[19] «Los bailes de másdiversión y másapreciación en el gusto de la juventud son las contradanzas, pues la mayorparte de las funciones se reducen a bailes de esta calidad», FerriolyBoxeraus, Bartolomé: Tratado III, Capítulo IV, De las etiquetas y explicaciones de las contradanzas, p. 42.
[20] Sarthou Carreres, Carlos: Datos para la historia de Játiva. Xàtiva, Impremta Blai Bellver, 1933-35, pàg.745.
[21] AHMX_Lg-1131-6-5. Programa de las fiestas con que la Ciudad de Jastiva ha dispuesto solemnitzar la proclamación y jura de Doña Isabel II como reina constitucional.
[22] HERNANDO SERRA, M.ª Pilar i Ramon AZNAR i GARCIA: Xàtiva durant la Guerra del Francés . 1808-1814. Xàtiva, Matéu editors, 2002.
[23] Sobre el vestit de locos, caldrà consultat l’article ja citat d’Enric Olivares i OretoTrescolí.
[24] Festivas demostraciones de gratitud y reconocimiento de la Augusta Ciudad de Xàtiva a su patrona María Santísima de la Seo en los días 21, 22, 23 y 24 de octubre de 1813. València, 1813. AHMX, Biblioteca José López Sellés, llibre 1363.
