La nina

24 març 2019 06:00h

No tenia costum de beure alcohol, però aquella nit, durant el sopar en solitari, s’havia pres dos gots de vi negre que encara li endolcien el paladar. Preferia els carrers poc transitats a les avingudes plenes de gent, tot i que recordava que en alguna ocasió en aquelles vies fosques del nucli antic havia tingut algun ensurt per culpa d’individus sinistres i busca-raons que li havien eixit al pas amb intencions no massa clares. La ciutat bullia de nou, com cada preludi de primavera, amb aquells túmuls coberts de figures acolorides i estàtiques que inundaven l’espai urbà i que atreien les masses amb el seu magnetisme imbècil. Però ell, a cada passa que feia, dirigia els seus peus cap a les zones més isolades, cap als àmbits més silenciosos, cap als racons més foscos i humits de la ciutat.

En girar un cantó, un d’aquells túmuls de figures acolorides i estàtiques li caigué al damunt, sense previ avís, i li barrà el pas. Es va enrabiar, perquè considerava intolerable aquella mania veïnal d’ocupar els carrers impunement per mitjà d’uns trastos grotescos i inservibles. Va haver de girar la tanca que envoltava l’obstacle per poder continuar la caminada i, quan estava a punt de trencar per una nova cantonada, tombà el cap i la va veure.

Sí, era la nina perfecta. No n’havia vist mai una com aquella. Quan tenia divuit anys va treballar durant un temps en una empresa gràfica dels afores de la ciutat i un dia, en el seu aniversari, els companys del taller li feren un regal sorpresa: una nina inflable. S’enfadà amb ells perquè amb aquell oferiment semblava que li volien confirmar, com una mena d’escarni velat, la seua incapacitat per relacionar-se amb el sexe contrari. Però després, una volta oblidat l’incident i dissipat el rancor, intentà traure-li el màxim profit a l’obsequi que li havien fet per tal d’establir-hi, de mica en mica, una relació discreta i apassionant. L’idil·li va durar només setze mesos, temps en el qual la seua silenciosa i circumspecta amiga es va desprendre de l’atractiu físic que posseïa el primer dia, a causa del deteriorament irreversible dels materials amb què estava feta. Però després d’uns quants dies de cavil·lació, d’incògnit i amb pas esquiu, ell mateix acudí al sex-shop més apartat i discret de la ciutat i n’adquirí una altra, de manera que, al llarg d’uns quants anys, arribaren a fer-li companyia fins a vint-i-nou nines de diferents grandàries i textures. Es considerava un afortunat, perquè sabia del cert que pocs homes de la seua edat havien mantingut durant la seua vida tal quantitat de relacions amoroses.

* * *

Era excepcionalment bella. La primera cosa que li cridà l’atenció fou el seu rostre perfecte. No era com el de les altres figures de suro que li feien companyia, que tenien tirada a la comicitat i al barroquisme, i fins i tot al sarcasme. Tenia unes faccions senzilles i dolces, sensuals i angelicals alhora, exquisides. Després es fixà en la postura coqueta i provocativa de què feia gala, la qual no havia observat mai en cap de les vint-i-nou nines amb què havia intimat. I finalment hi havia el seu cos, un cos esplèndid que exhibia mig nu, però amb una gràcia i un encís que intuïa innats.

S’hi acostà xano-xano. Aquells carrers estrets i foscos eren buits en aquelles hores. Saltà la tanca que circumdava el monument i pujà a la tarima on hi havia la majoria de les figures de grandària natural. Eren figures que representaven cossos humans caricaturitzats —sense comptar el d’ella—, però també formes de bèsties, de plantes i d’altres objectes diversos. Al centre del tancat, fent equilibris, emergia una efígie enorme, imponent, que per uns instants el va omplir d’inquietud, però intentà defugir la seua presència amb l’abstracció de la bellesa que perseguia.

No tardà massa a mantindre-hi contacte. Mancada de pell, el tacte d’aquella deessa era, per increïble que fóra, suau i amorosenc, delicat. Superava amb escreix el de qualsevol de les damisel·les de làtex amb les quals havia mantingut una relació sexual. Però aquesta, com les altres, tampoc no oferia resistència. I per una altra banda, el seu atractiu, el seu erotisme, la seua extremada voluptuositat eren insuperables. De mica en mica, l’excitació li anava pujant al cap com una substància al·lucinògena i no pogué resistir la temptació, per més que ho intentà, d’anar més enllà de les simples carícies.

* * *

Aquella mateixa nit li va fer l’amor. No havia viscut mai un episodi com aquell. Evocava unes altres aventures eròtiques en contextos diferents, però cap com aquesta. Era la primera vegada que consumava la unió carnal a l’aire lliure, enmig d’una via pública, a expenses de qualsevol mirada indiscreta i insidiosa. Tot i que, a dir veritat, la presència de les figures que l’envoltaven, fins i tot la confusió enmig d’aquestes, li oferia una mena de cuirassa íntima que el feia sentir protegit de qualsevol malesa.

L’endemà, a la mateixa hora, hi va tornar al mateix lloc. El carrer romania desert i silenciós, dominat per la penombra. En aquesta ocasió els seus dos cossos no s’entrellaçaren, però sí que gaudiren d’uns llargs moments d’afectivitat: ell l’omplí d’amanyacs i li parlà de la seua vida i de les seues obsessions, dels seus desitjos. Ella, en canvi, continuava callada i inamovible, absent a tot. No obstant, ell comprovà que no havia sentit mai una inclinació tan gran com la que professava cap a aquella bellíssima escultura de polietilè.

Tot d’una, la violenta aclamació d’unes veus estridents el féu despertar de la seua letargia. Sense previndre-ho, aparegueren per una cantonada dos festers cridaners en estat d’embriaguesa, vestits amb les típiques bruses negres. Es quedà petrificat de l’espant. Un profund sentiment de vergonya li travessà l’esperit. Tenia l’esperança que només anaren de pas, que marxaren de seguida, però s’aturaren justament davant d’ell i es quedaren mirant de fit a fit la nina, com atrets pels seus encants. La immobilitat, potser, li permetria passar desapercebut i no despertar sospites. De fet, segons el que pogué escoltar, el confongueren amb una de les figures estàtiques del monument: «Qui fóra eixe ninot —exclamà un dels festers assenyalant-lo amb un moviment de cap— per a fotre’s eixa nina».

* * *

Malgrat l’ensurt, la nit següent tornà a reincidir. Tanmateix, ara, davant de qualsevol perill, ja sabia com reaccionar. La gent, la poca gent que es podia moure per aquells contorns, ja no li feia por. Amb la seua quietud, amb el seu estaticisme, havia après a no cridar l’atenció entre el maremàgnum d’imatges jocoses que omplien el tancat. Però aquella nit no va ser com les altres. Immòbil com una estàtua al costat de la nina, va veure transcórrer al voltant del monument una processó incessant d’individus de tota índole i condició, de totes les edats. Què ocorria aquell dia que hi havia tant d’enrenou? 

Va creure que en qualsevol moment abandonarien l’indret i el deixarien sol com les nits anteriors, però no va ser així. A cada instant la gent es concentrava més i més en aquell punt del carrer, i les diferents escenes del monument eren objecte de totes les mirades. Sens dubte, s’hi estava congriant algun esdeveniment extraordinari la resolució del qual era imminent, però ell no aconseguia d’endevinar de què es tractava. Passats uns minuts va veure, de sobte, com una onada de persones es retirava a una certa distància del tancat i, amb un esglai, va sentir l’estrèpit d’uns trons que procedien del mateix cadafal. Un núvol de fum ho va cobrir tot, i pensà que era una bona ocasió per escapar d’aquell mal tràngol, però la vergonya de ser descobert i després increpat per la gentada el va petrificar de nou i preferí mantindre’s quiet al costat de la seua benvolguda amant.

En un moment determinat, l’aplec de subjectes guardà silenci. Notava tots els ulls clavats en ell i en les diverses figures que l’acompanyaven, i va sentir al seu darrere una mena de crepitació enmig del mutisme. El caliu d’unes flames va començar a llepar-li la pell, el percebia a la seua esquena, com un cos incandescent, cada vegada més intens, més amenaçador, però va dir-se que ara ja era tot inútil, que no podia ni cridar ni moure’s, ni tan sols concebre negres idees, sinó únicament pensar en la seua estimada i en l’immens l’amor que havia sentit al seu costat durant unes nits en el preludi d’aquella primavera

Vicent Penya

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next