La posició absurda (i centralista) de l'Advocacia de l'Estat

Fa uns quants dies, Diari la Veu publicava en primícia la notícia que l’Advocacia de l’Estat s’oposava al recurs del Consell de la Generalitat, davant el Tribunal Suprem, contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que anul·la parcialment el Decret 6/2017 del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. En eixa sentència, el TSJCV invalida, entre altres preceptes, el punt del referit Decret que disposa que les comunicacions de l’Administració de la Generalitat amb les administracions públiques de les comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià es redactaran en esta llengua. És a dir, l’Advocacia de l’Estat s’oposa que el Govern valencià i tota l’Administració autonòmica es puguen comunicar per escrit en valencià amb els seus homòlegs catalans i balears. Cosa ben absurda, perquè els que parlem la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, de Catalunya i de les Illes Balears compartim el mateix àmbit lingüístic i ens entenem perfectament, parlant i per escrit. Supose que a presentar un recurs per impedir que ens comuniquem oralment en esta llengua amb catalans i balears no arribarà ningú, però mai se sap. I tot perquè, en els respectius estatuts, la denominació de la llengua pròpia és diferent. En el nostre diu “valencià”, com toca, i en el de Catalunya i en el de les Illes diu “català”. El cas és el mateix, amb algun matís diferenciador important, que si alguna instància judicial prohibira al Govern espanyol dirigir-se al de Panamà en la llengua de Cervantes, perquè la Constitució espanyola diu que «el castellà és la llengua oficial de l’Estat», i la Carta Magna de Panamà diu que «l’espanyol és l’idioma oficial de la República»

Quan al juliol/agost de 2017 es va anunciar que l‘Estat recorria contra eixe recurs i, per tant, avalava la decisió del TSJ valencià, que sentenciava, entre altres punts, que la Generalitat Valenciana no es poguera dirigir a la Generalitat de Catalunya ni al Govern Balear en valencià, vaig escriure un article “Un recurs contra la normalitat del valencià” en què mostrava la perplexitat que provocava eixe recurs, tenint en compte que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears formen part del mateix àmbit i del mateix domini lingüístic, independentment de la denominació que figure en els seus respectius estatuts, i de les diferències i variants lingüístiques pròpies en cada un dels tres territoris. En l’any en què es va produir eixe recurs, 2017, el partit governant en l’Estat era el Partit Popular, i eixa decisió de presentar l’esmentat recurs podia tindre una explicació “política”, però mai justificació, per la posició que el PP sovint té sobre el tema lingüístic, el nom de la llengua i altres punts de vista. Però que ara, governant el PSOE, encara que siga en funcions, l’advocat de l’Estat persistisca en eixe recurs i, per tant, que contribuïsca a impedir que el Govern i les institucions valencianes es puguen adreçar en valencià als governs i als organismes catalans i balears, no es comprén gens, perquè la posició que el Partit Socialiste, i l’esquerra, en general, té sobre les qüestions de la diversitat territorial i lingüística del conjunt d’Espanya és més raonable i més reconeixedora a la realitat que la de la dreta, en general.

El Govern central i l’Advocacia de l’Estat tenen tot el dret (i el deure), com altres institucions i organismes estatals, autonòmics, municipals i de tota classe, de plantejar i presentar qüestions o recursos a disposicions d’altres organismes que crega que perjudiquen interessos col·lectius o individuals. Però en este cas, en els punts en què el referit Decret fa referència a comunitats autònomes del mateix àmbit lingüístic, ¿a qui perjudica eixe Decret? A Catalunya i a les Balears? Només. En eixe cas, l’Estat i Advocacia pròpia deuen deixar que siguen les institucions catalanes i balears les que es queixen pel seu compte i que presenten els recursos que creguen convenient. És clar que no ho han fet ni ho faran. Seria tan absurd com és el “raonament” del recurs. No intervinguen, senyores autoritats centrals, on no fa ninguna falta. No cal que defenguen els interessos lingüístics catalans i balears per les comunicacions en valencià, que les entenen perfectament, i al revés. Tenim una llengua compartida i ens entenem. L’argument esgrimit contra el precepte anul·lat pel TSJCV, la cooficialitat única del valencià, pretén ser una «mera qüestió legal» en la forma, però en el fons és una actuació pròpia d’un centralisme tronat, a hores d’ara, que posa de manifest, una vegada més, la necessitat de reformar la Constitució, també, en allò referit a les «altres llengües espanyoles».

Per cert, que tampoc feia falta que el Decret referit fera menció expressa de les comunicacions en esta llengua a les administracions del mateix àmbit lingüístic. Supose que les administracions valenciana, catalana i balear es comuniquen en valencià-català sense cap problema des de fa molt de temps, i que no ha calgut ninguna precisió legal d’àmbits; però ja se sap que els responsables actuals del departament corresponent de la política lingüística valenciana són especialistes a auspiciar lleis, decrets i disposicions, relacionats amb la llengua, que són recorreguts i, posteriorment, tombats pels tribunals de justícia. Parafrasejant a Groucho Marx, algunes vegades creen un problema on pot no haver-n’hi, n’oferixen una solució equivocada i en creen un altre, de problema, real.

Les contínues decisions en matèria de política lingüística, recorregudes, els mateixos recursos i les sentències condemnatòries, encara que siga parcialment, posen de manifest la necessitat d’un nou pacte pel valencià entre tots els partits, o almenys de la gran majoria, presents en les Corts, que perfile els eixos d’una política lingüística consensuada, i decidida i ferma alhora, i que el valencià isca del constant debat polític i deixe de ser una arma llancívola i recurrent en campanyes electorals i en sessions parlamentàries. I que pose el valencià en el lloc destacat que li correspon com a llengua pròpia dels valencians i valencianes.