La sentència esperada

17 octubre 2019 06:00h
6 febrer del 2017. Concentració davant del Tribunal Superior de Justícia en suport als inculpats Artur Mas Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta democràtica sobre la independència del 9 de novembre del 2014./WIKIMEDIA COMMONS

Ja tenim sentència contra els líders independentistes catalans.

Per tant, no era rebel·lió. No són culpables de violència. Els han condemnat només per sedició. I també per malversació.

Perquè segons el codi penal espanyol –art. 544 i 549– una cosa seria la “rebel·lió” i una altra la “sedició”. Per a ser la primera, caldria violència, o molta violència; en la segona, no. O molt poqueta.

Anem a pams.

No sembla raonable que ningú trobe el jutge Marchena, ni la resta de membres del tribunal, sospitosos de condescendència ni de favoritisme respecte dels acusats. Per tant, si no els han cregut culpables de violència ni, per tant, de rebel·lió, és perquè no hi havia cap evidència en aquest sentit. No n’hi ha hagut mai. I no deixa de ser curiós, per tant, que persones il·lustres i significatives hagen assegurat –públicament i repetida– durant els últims dos anys exactament el contrari. I encara es pot dir més: els acusats han estat tractats formalment com a rebels. Si no, als que són parlamentaris, no els haurien pogut suspendre dels seus càrrecs. I ara que es veu que no són culpables de rebel·lió, algú no se sent desautoritzat? Sembla que no. Si de cas, contrariat i prou.

Ara, això sí: els han declarat culpables de sedició. Això és una paraula de significat una mica ambigu, inaferrable, misteriós. No? Perquè quin percentatge de la ciutadania està en disposició de fer la diferència entre els dos conceptes? Qui podrà opinar d’ara endavant si la sentència és justa o no ho és?, si no té ni idea de què són culpables els culpables. Només els llicenciats en dret? Potser sí, i no sé si tots.

Jo a la meua manera intentaré explicar-ho, a veure si ho entenc jo mateix. Després de fer-me un fart de consultar diccionaris, us propose un repàs de diverses definicions, totes significatives, de la paraula sedició:

“Tumulto, rebelión popular”, diu el venerable Diccionario ideológico de la lengua española, del senyor Casares, de la Real Academia. Per tant, tota una autoritat de la lexicografia espanyola considera sinònims “sedición” i “rebelión”, a condició que aquesta siga “popular”. No s’hi val a rebel·lions de saló, de quatre desfaenats.

“Alçament contra l’autoritat establerta”, diu el diccionari de l’IEC. I no em fa l’efecte que “alçament” excloga la idea de violència.

“Révolte contre l’autorité etablie”, és com defineix sédition el Larousse. Tampoc no crec que “révolte” deixe de banda la idea de violència.

“Ribellione, sommosa di popolo contra l’autorità costituita”, diu el prestigiós Zingarelli, considerant clarament també, com el Casares, sinònims ribellione i sedizione.

Més matisat és el Collins: “speech, writing, or behaviour intended to encourage rebellion or resistance against de governtment”. Per tant, sediciós seria l’ideòleg o activista que, de paraula o per escrit o per les seues iniciatives, promoga o bé la rebel·lió o bé la resistència. Quin tipus de resistència? No ho diu. La simple falta de col·laboració voluntariosa? La resistència armada? No ho diu. Cal entendre, doncs, que la sedició és rebel·lió pura –amb violència– o també qualsevol actitud que al govern no li agrade prou. Segons el Collins.

Per tant, senyors, la rebel·lió sense violència, no sols no és rebel·lió, sinó que ni tan sols és sedició, segons la tradició culta de tota l’Europa occidental. O també, segons el Collins –el magnífic humor britànic–, qualsevol encoratjament a la resistència, la que siga, contra el govern. No aneu a cap manifestació, per tant, que no siga a favor del partit majoritari en cada moment i, només així, evitareu que us cataloguen com a sediciosos, que seria el pas previ per a prendre mal.

Però deixant de banda consells pràctics, mirem d’arribar a una conclusió: Sembla que després de la sentència del 14 d’octubre, el procés català és ja, per a moltes persones importants i que ho entenen, un pur exercici de retòrica. Ja ho va dir el savi: Si no voleu fer política, acabareu dedicant-vos a la lexicografia.

I de la malversació no cal que en parlem. És una cosa complicadíssima. Després d’intentar entendre què va passar a Bancaixa, a la CAM i al Banc de València, hi he renunciat per sempre.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next