Disculpeu la llicència del titular. Per què no tractaré els ous, ni els testicles masculins, malgrat la testosterona que hi hagi en la qüestió. És que m’ha vingut al cap l’anècdota protagonitzada fa uns anys per un prestigiós advocat valencià. Fou, per cert, qui va defensar l’últim valencià afusellat en execució d’una pena de mort imposada per un Consell de Guerra. Havia comés llurs crims fent el servei militar i varen ésser els mateixos companys soldats els obligats a disparar els trets mortals. Érem entrats als anys setanta. Aquell afamat penalista, en un recurs contra una resolució judicial, demanava que es revoqués pel jutge «por huebos». Expressió que sembla és sinònim de «por necesidad» en l’espanyol mes ranci i vetust. El poc sentit de l’humor del destinatari portà l’advocat a patir un judici penal.
I m’ha vingut al cap aquesta desusada expressió de l’idioma espanyol, que fou rescatada per la ironia d’aquell advocat, com l’única explicació davant la decisió pressa per la Mesa del Congrés de suspendre d’exercici els parlamentaris sobiranistes empresonats. Efectivament, crec que és un acord pres «por huebos». Per la mateixa necessitat dels mateixos partits que al Senat varen decidir suspendre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a l’empar de l’article 155 de la CE.
Sols cap aquesta interpretació, atès que la justificació invocada per la Mesa, i en base al servil dictamen dels Lletrats del Congrés, no és pas correcta, en la meva modesta opinió, d’acord amb la legalitat vigent, per diverses raons.
D’entrada, em sorprèn i em resulta estrany que un Poder de l’Estat, com és en aquest cas el legislatiu, aplique una Llei (la d’Enjudiciament Criminal) destinada a regular els processos i decisions d’un altre Poder de l’Estat, com és el Judicial. No té cap sentit. Perquè la dita llei afirma, en l’article 9, que la jurisdicció penal és improrrogable, la qual cosa significa que sols els òrgans jurisdiccionals poden aplicar-hi les mesures restrictives cautelars. En este cas la prevista en l’article 384 bis, sobre la suspensió d’aquells processats acusats de pertànyer a bandes armades o de terrorisme i que foren càrrecs o tingueren funcions públiques. En aquesta competència judicial exclusiva no puc imaginar, per exemple, que un altre poder de l’Estat, l’Executiu, per acord d’un Consell de Ministres pogués suspendre un individu sotmès a les dites condicions. Sempre és una decisió que pertoca a la jurisdicció competent.
El Legislatiu, com a Poder de l’Estat, té la facultat de suspendre l’exercici de funcions d’un parlamentari. El procediment és el previst al Reglament del Congrés. Tot el món ho sap. L’article 21 és taxatiu i pot ser per les raons de: a) indisciplina parlamentaria, b) sentència condemnatòria d’inhabilitació i c) ésser en presó preventiva i haver-hi autoritzat (suplicatori) la seva persecució punitiva com a requisit previ. Els tràmits obliguen la intervenció primera de la Comissió dels Diputats i la final del Ple de la Cambra.
Però en aquest cas s’ha triat anar pel carrer d’enmig. En base a la resolució adoptada al seu dia pel jutge instructor (Llarena), la Mesa ha entès que no era pas necessari el suplicatori previ ni el tràmit d’intervenció de la Comissió dels Diputats, la qual cosa em carrisqueja als oïts, perquè quan es va prendre aquella resolució judicial ni havien segut electes els interessats, ni havien pres possessió del càrrec. A més a més, invocant aquest precedent judicial per encobrir la falta d’habilitació legal per a decidir manu militari la suspensió dels parlamentaris, la Mesa fa una interpretació de la legalitat tot contàaria al principi general de dret herència directa del dret romà –favorabilia sunt amplianda, odiusa restringendam–, el qual, com tal principi per a interpretar la legalitat, mai ha sigut posat en dubte per les Sales I (Civil) i II (Penal) del Tribunal Suprem. Vol dir que, per al nostre sistema de dret, resulta contrari en tot moment i classe de processos fer una interpretació extensiva en l’aplicació d’una norma restrictiva, la qual cosa sí que cap en el cas d’ésser un benefici. I el Tribunal Constitucional, que també reconeix la vigència d’aquest principi general, diu que el règim disciplinari de l’Administració pública ha d’observar les mateixes garanties i interpretacions de la norma que són vàlides en el procés penal ordinari.
Arribats, per tant, a aquest punt de reflexió i descartada l’habilitació legal de la Mesa per a aquesta decisió, sols em resta la justificació de la suspensió por huebos utilitzada per aquell advocat. Entendre que la Mesa hagi tingut la necessitat de suspendre l’exercici dels parlamentaris sobiranistes empresonats sense passar la pilota ni a la Comissió de Diputats ni al Ple del Congrés. Perquè, quan menys es parle de la qüestió, millor. Que se’ls calle. Que la legalitat sancionadora i restrictiva s’impose de forma discreta, com un acte burocràtic, quasi propi de la normalitat quotidiana.
Els aferrissats defensors del règim del 78 demostren patir la necessitat d’amagar que els presos polítics sobiranistes hagin sigut parlamentaris. Que s’oblide com més prompte millor eixa condició. Si, com va dir Joan Fuster, «morir és morir-te i que t’obliden», la Mesa del Congrés demostra voler la mort política dels parlamentaris suspesos negant-lis llurs drets de defensa i als tràmits legals. És una demostració de l’error més profund i extens de l’espanyolisme. Com ho és el creure que el catalanisme és una creença minoritària que resta dins del territori de Catalunya com un focus residual d’una burgesia insolidària per la qual cosa es creu que callant els seus dirigents, amb tenacitat i força, es podrà per fi aïllar i neutralitzar el conflicte.
La necessitat patida per la Mesa del Congrés sols mostra la feble argumentació d’una política que cau en la contradicció de defensar una legalitat però carregant-se la legalitat, cosa que passa també quan es pretén reduir el conflicte sobiranista al territori de Catalunya, quan és en l’idioma on està l’ADN de la nostra identitat nacional.
