La ultradreta democràtica

26 febrer 2019 06:00h

Les portes de la crisi política s’han obert de bat a bat i ens conviden a un procés electoral llarguíssim que deixarà exhausts uns electors cada cop més confosos amb el model democràtic espanyol. En primer lloc, les del 28A, resultat d’una profunda situació de pressió exercida per un altre procés, el català, que ha sigut capaç de fer caure ja dos governs. En segon lloc, les eleccions europees i autonòmiques, que de nou distribuiran l’Espanya de les autonomies mitjançant l’espectre indecís de la ignorància. Comptat i debatut, tres mesos de precampanya, campanya i ressaca electoral que dibuixaran l’escenari polític de l’Estat per a, en principi, els propers 4 anys, encara que honestament, veig més capacitat de destrucció en el marc del judici del Suprem que en les dinàmiques polítiques que executen els diferents governs.

En aquest espantós context democràtic s’ha colat una inquietant figura que representa totes aquelles pors que es van intentar erradicar durant la famosa i falsa Transició espanyola. Parle, òbviament, de Vox, un partit dialècticament posicionat en la ultradreta, però que amaga aquests objectius en el seu ideari propi, com ho demostra el discurs de perfil baix que podem trobar al seu portal web quan exposa les propostes que té per al País Valencià, fins i tot pel que fa al model identitari. El seu discurs però, ha contagiat una dreta que s’ha vist obligada a recuperar l’arcaic discurs predemocràtic.

Tot plegat és una mostra més que hui en dia la política ve marcada per la influència dels mass media i per l’absència de criteri i reflexió d’una societat cada cop més aliena a la discussió i afí a la violència i l’enfrontament. És interessant per a subratllar el risc que suposa aquesta dinàmica, recordar les paraules que Umberto Eco va eternitzar en el seu “Contra el feixisme”, una transcripció convertida a llibre del discurs que l’autor italià va pronunciar a la universitat de Columbia l’any 1995, i que esdevé imprescindible per a entendre com es mostra el feixisme (ja em perdonareu aquest ús desubicat del seu context històric). Eco parla en tot moment de “ur-feixisme” o “feixisme etern”, i desglossa les principals característiques del moviment. De les 14 característiques de què parla m’agradaria destacar-ne dos que, ara per ara, són latents en la societat actual: una n’ubica l’origen en “la frustració individual o social”, que provoca la posterior “crida a les classes mitjanes frustrades [...] espantades per la pressió dels grups socials subalterns”; i la segona parla de “populisme qualitatiu”, en què el poble ja és només una “ficció teatral” que creu en el poder de la “resposta emotiva d’un grup selecte de ciutadans” que es posicionaran com “la veu del poble” i que s’oposarà als“governs podrits” per a situar-se interessadament com a necessaris herois. Ambdós propostes estan emmarcades en tot un context de característiques contingents i amb un fil conductor (interpretació personal) comú: la manca d’esperit crític i formació dels seus seguidors. 

És precisament en aquest marc de desencís social on s’ubiquen els discursos envers un públic que, com també recull Eco en el llibre abans esmentat, està decidit a “viure per a lluitar”, un escenari on no hi cap el pacifisme i on cal un enemic al qual destruir perquè el seu posicionament queda molt lluny dels postulats proclamats pels grans líders. Això, que sona d’una altra època, s’ha palesat a les eleccions andaluses amb els tres partits d’ultradreta que allà es combregaven: PP, Ciudadanos i Vox, que lluny de proposar solucions a problemes socials, han fet servir el recurs de l’anticatalanisme per a aconseguir un rèdit electoral que els acoste al poder executiu. Res més, cap argument sòlid, cap proposta democràtica o revolucionària, només un discurs bèl·lic que fomente la por.

No soc capaç de predir el resultat de les properes eleccions ni faré tampoc cap esforç per aventurar uns resultats ja que, per altra banda, això no interessarà a ningú. El que sí que vull fer és denunciar humilment i lliurement l’aparició de partits polítics i discursos totalment antidemocràtics, i que compten amb la permissivitat d’una justícia més preocupada a fer del Cid Campeador que a lluitar pels drets de tots els ciutadans que formem part de l’Estat. És absolutament ignominiós que ara per ara Casado, Rivera i Abascal hagen adoptat el paper de reconquistadors i gaudisquen de barra lliure per a dir tot el que els vinga de gust i es puguen presentar a unes eleccions democràtiques amb uns discursos tan provocadors. Obrim els ulls per favor, l’Estat espanyol ha perdut l’espai parlamentari de la dreta per a convertir-lo en un camp de batalla, un hostil indret on vessar impunement improperis i consignes que destrossen els llindars democràtics de la prudència i el respecte. Hem de ser capaços de frenar l’auge de tota la ultradreta espanyola, i cal fer-ho amb l’única fórmula que té possibilitats d’èxit: la cultura. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next